Menorca en els llibres de viatges. John E. Crawford Flitch

Crawford Flitch fou un notable lingüista anglès, autor de diversos llibres, uns de viatges i altres sobre art, que visità Espanya moltes vegades i es féu amic de Miguel de Unamuno, de qui va traduir a l’anglès “El sentido trágico de la vida”. Va recollir les vivències de la seva visita a les illes Balears a “Ambients mediterranis”, publicat a Londres el 1911, i mai traduït. En el seu llibre, que pel seu títol ja evidencia la seva voluntat literària, la part central és dedicada a Mallorca i la descripció de Menorca ocupa 29 pàgines, menys que la d’Eivissa, de 39.

L’arribada a Menorca li recorda a l’autor el domini britànic de l’illa, a la qual qualifica de “membre perdut de l’Imperi Britànic, tres cops en les seves mans i tres cops perduda”. En tot cas, la descripció inicial sobre el port de Maó, és molt amable: “Un bastió escarpat del penya-segat vermell s’estén cap a l’est protegint l’entrada del més bell port de la Mediterrània, “esta preciosa joya”, com els espanyols l’anomenen”. Tanmateix, aviat arriba la decepció perquè “l’ull que s’ha anat acostumant a l’aspecte de les ciutats mediterrànies detecta un aspecte estrany, [...] aliè a la llangor i els ecos d’una pompa passada d’aquestes; en canvi el viatger es troba en un estirat, gasiu i prosaic port anglès del segle XVIII”.

La ciutat de Maó guarda l’empremta de la dominació britànica ben fresca, amb el seu inconfusible aire de neteja i senzill decòrum; el camp li recorda l’Anglaterra cèltica, especialment, el paisatge d’erms escombrats pel vent de Cornwall, “dominat per llargues parets de pedres esfondrades i arbres atrofiats acovardits per les tempestes marines”.

Ciutadella també li provoca una sensació ambivalent. Ha escapat a la transformació anglesa i conserva el seu caràcter espanyol millor que cap altre població de l’illa. Les cases que flanquegen els seus carrers amb arcades són més amples i dignes. La vila pren l’aire d’espaiosos passejos amb fileres de senzills arbres. Però també “té amples places rodejades de tristos palaus del segle XVIII; els nobles propietaris es gasten les seves rendes a Madrid, si realment és possible esprémer qualsevol renda dels camps de pedra de Menorca”. Per l’altra banda al Casino Republicà va trobar “la simpàtica artista Sorianita” que li proporcionà un espectacle ben divertit cantant fandangos.

L’autor cerca elements pintorescos, que troba a la costa: “per un laberint de barrancs s’arriba a una cala de clares aigües de color maragda sobre la qual s’alça una roca daurada de més de trenta metres i, de cop et trobes en el bressol de la nostra raça, la ciutat rocosa de cales Coves, on la paret de la roca presenta l’aspecte d’una bresca de coves. Allà l’anglès reflexiona sobre com devien de ser els seus primitius habitants: “en la tènue matinada del món aquest lloc estava ple d’homes, tot i que, qui pot aventurar d’on venien, quin era el seu aspecte o com xerraven?”

Més tard visita la muntanya del Toro, on s’aixeca una església petita i blanca, i a la qual els pelegrins pugen descalços a pregar a Nostra Senyora del Toro. Des de la seva petita terrassa, a Crawford Flitch li sembla que no contempla una petita illa, sinó la pàgina d’un atles, una imatge que ja havia esdevingut tòpica. Amb l’objectiu de visitar les restes talaiòtiques va anar al poble des Migjorn, on s’allotjà a la Fonda de l’Estrella. El seu guia fou el farmacèutic del poble que, segons l’autor, patia deliris de la imaginació i organitzà la visita a un jaciment prehistòric a trenc d’alba.

En la seva excursió es troba davant d’una taula , “una columna gegant rodejada d’un cercle de pedres que una vegada havia contemplat terribles ritus a punta d’alba d’obtusos bàrbars”. L’excitació del farmacèutic es va tornar màxima en arribar a la necròpolis de Biniatzem, amb les seves coves baixes tallades en la paret del barranc, de petites portalades quadrades amb columnes baixes però imponents. Allà va recollir cranis prehistòrics que embolicà amb un exemplar del Daily Telegraph, “massa excitat per captar la ironia d’aquest fet”

Com es veu Crawford Flitch presta una certa atenció a les persones amb qui es troba, ja sigui el farmacèutic des Migjorn, el conductor de la diligència, els parroquians dels cafès, el sereno o els guitarristes, “que sonen una música estrident”.

Per l’autor Menorca no té la rica bellesa del Sud. Els seus trets són aspres, severs i monòtons. Tanmateix, es fa ressò d’un adagi francès per afirmar que “hi ha una dona més bella que una bella dona, és una dona lletja que ens agrada”. L’illa és tan pobre que no ha estat capaç d’engalanar les seves esglésies i palaus i per açò s’ha hagut d’embellir amb el blanc de la calç, que ha convertit, cosa excepcional, en un valor estètic.

Per aquest motiu, l’anglès experimenta un viu plaer tenyit de lirisme a les petites viles des Mercadal, es Migjorn i Alaior, on s’extasia davant de les seves cases, “blanques com la neu, des dels seus campanars fins a la profunditat dels seus soterranis”. Quan el sol del capvespre s’aixeca alt sobre els seus carrers, aquests es converteixen en rius lluminosos travessats per ones de llum que oscil·la visiblement. No és la llum febrosa de la Mediterrània, sinó una llum de cristall que té la qualitat de l’aigua. L’emblancat de les cases sembla actuar a la manera d’un prisma, desintegrant la lluïsor malenconiosa del capvespre en tons del més tendre rosa, malva i òpal. En aquests instants finals del dia “la llum que omple els carrers és plata pura. Un home que l’ha vist, ha vist d’una vegada per sempre la llum de les fades”.

I l’autor finalitza “Aquesta llum també té màgia, perquè fa sortir als fillets en massa als carrers, que ballen com elfs al clar de la lluna; però són uns elfs molt espanyols: donen cops amb els peus, fan giravoltar els seus braços formant corbes serpentines i deformen les seves boques en sorprenents ganyotes. És la màgia d’aquesta llum enjoiada la que arrossega expressions ancestrals per la seva sang.”

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Mary Stuart Boyd

Mary Stuart Boyd, periodista i escriptora escocesa, autora d’alguns llibres de viatge i diverses novel·les, fixà la seva residència a Londres el 1880 i a Nova Zelanda el 1920, on continuà la seva activitat fins a la seva mort, el 1937. Va visitar les illes Balears entre el 1909 i 1910, acompanyada pel seu marit, Alexander, pintor i il·lustrador. Aquest fou l’autor de les il·lustracions del llibre que, sota el títol “The Fortunate Islands”, va publicar el 1911, el qual no seria traduït al català fins el 2008 i al castellà el 2012. L’obra dedica 27 pàgines i tres il·lustracions a Menorca i 41 pàgines i cinc il·lustracions a Eivissa.

L’autora visità Menorca el gener del 1910. L’aspecte general de l’illa, amb el seu terreny pla, les cases blanques i els molins, li recorda certs indrets d’Anglaterra, com ara l’illa de Guernsey. El port de Maó, amb la seva seqüència d’edificis militars els evoca el perfil de la costa de Portsmouth, si bé aquesta “mai ha mostrat un colorit com el que oferien les flors escarlates d’àloe que brillaven a les parets de les fortificacions”. Tampoc deixa de notar la forta empremta anglesa en la població. 

La primera impressió que rebé de Maó “fou la d’una inesperada esplendor. Els seus enlluernadors edificis blancs amb teulades vermelles dalt la roca bruna tallada, la inesperada bellesa pintoresca del paisatge ens omplí de sorpresa i encís”. La influència militar dominava el panorama de la població: “no record haver pujat o davallat per un carrer que no estigués amenitzat pel glamour d’un uniforme”.

Al principi Boyd indica que “es diu que els turistes rarament visiten Menorca i com a conseqüència té una oferta d’hotels reduïda”. Els van recomanar la Fonda Central, que era molt emprada pels viatjants. El menjar difícilment podia ser més bo i les habitacions, escrupolosament netes; el servei de taula era ràpid i puntual. Amb tot, aquella casa no era gaire recomanable per a les senyores, ja que “jo era l’única dona d’un grup de devers dues dotzenes de persones”. L’establiment també “tenia certes limitacions; una d’elles era que no raspallaven les sabates”.

Maó no els decep: “mentre passejaven trobàrem molts racons curiosos que posseïen tots ells un caràcter propi. L’Alameda és un petit passeig encisador d’estil italià on la societat maonesa es congrega els horabaixes d’estiu”. L’autora quedà molt favorablement impressionada per l’Ateneu de Maó, els membres del qual són “fascinantment cosmopolites”. Sant Lluís té tot l’aspecte d’un poble francès. Es Castell és un poblet agrupat al voltant d’una illa de quarters al capdamunt d’un penya-segat; no va oblidar de passar una estona a Cales Fonts. Les restes megalítiques, en canvi, no els van despertar cap interès. Anaren a un talaiot “per no descobrir res més que un munt immens de pedres, sense cap rastre de l’obertura”, per la qual cosa està d’acord amb les teories de què la seva raó de ser és simplement la necessitat de netejar de pedres els camps.

Als ulls de Boyd, Menorca presenta un aspecte poc atractiu; és una illa rocosa i estèril, de mal clima. Hi ha molts militars i és cosmopolita: “a Palma se’ns suposava francesos, a Maó se’ns reconeixia tot d’una com anglesos”. Aquest darrer tret li privava d’exotisme: “als nostres ulls estrangers els menorquins estaven desproveïts de la gràcia dels mallorquins”. L’autora no deixa de queixar-se de no veure els illencs vestits a la manera tradicional. Tot açò la porta a desenvolupar una teoria general sobre els menorquins: “Les condicions de vida més dures, el clima més sever i l’aigua dura que usaven podia tenir efectes negatius sobre els rostres”. Aquesta idea és desenvolupada més endavant en afirmar que molts joves han deixat l’illa per cercar el seu futur en un altre lloc i demanar-se si els menorquins tornaran “a aquesta illa rocallosa de la mateixa forma que els mallorquins a la seva fèrtil Mallorca”.

Sobre l’illa d’Eivissa, en canvi, Boyd emet uns judicis oposats i no sempre conformes amb la realitat: “les restes de moltes cultures proven que des de temps remots l’ocupació d’aquesta illa preciosa i fèrtil fou ben disputada”. És habitada per gent més pintoresca: “ens adonàrem de l’encant de l’acurada selecció de material i colors en els vestits dels eivissencs”. El paisatge és encantador: “les característiques del camp que veiérem ens resultaren deliciosament curioses: sínies amples plenes d’aigua clara; la terra fèrtil al costat de les síquies estava dividida en parcel·les petites o feixes”. L’ambient és més acollidor; hi troben “un pintor romàntic, el pintoresc heroi sobre el qual una llegeix a vegades, però que molt rares ocasions té l’ocasió de conèixer”. També troba altres turistes, “un grup de dames, vestides amb uns elegants capells parisencs i roba moderna”, la qual cosa fa pensar que en aquella època les Pitiüses ja eren més visitades que Menorca.

Menorca en els llibres de viatges. Josep Pin i Soler

Josep Pin i Soler, conegut escriptor català, recollí les seves impressions al llibre Varia II, publicat el 1905, el segon d’una col·lecció prevista de cinc obres, les dues darreres de les quals no es van publicar. Al tom anterior havia un capítol de Mallorca (Artà) i pensava estendre’s sobre aquesta illa al darrer volum, motiu pel qual la part realment publicada fou curta. En canvi, sobre Menorca i Eivissa va incloure la totalitat de les seves reflexions al llibre que comentam, on dedicà una mica més d’espai a la primera (50 pàg.) que a la segona (41 pàg.). L’autor dóna una visió ben personal de la nostra illa en la qual s’allunya de les opinions d’altres escriptors i en ocasions fa uns judicis bastant crítics, que només suavitza un to simpàtic i un llenguatge pintoresc.

Així en relació als monuments megalítics Pin comenta que n’han parlat moltíssims savis i ell els va anar a visitar “després d’haver-los vist sovint dibuixats a llibres especials i fotografiats en àlbums i revistes”. Tanmateix al seu parer “allò sols impressiona perquè fa pensar, però per se un talaiot és una cosa poc impressionant”, ja que la seva erecció només és presidida per una perdurable i sublim geometria, però en les seves pedres no hi ha ornaments ni inscripcions.

Josep Pin i Soler

De la ciutat de Maó només li interessen alguns elements aïllats, principalment la seva situació en relació al port i l’orgue de l’església de Santa Maria, parió del celebèrrim orgue de Friburg. L’autor confessa que es va embadalir moltes estones escoltant els concerts prodigiosos de mossèn Jaume Alaquer. Com ja vaig advertir en el primer article, no ens hem de creure tot el que ens compten aquests autors, en una època en què no era sempre fàcil comprovar les informacions. L'afirmació anterior de Pin no pot correspondre amb la realitat, ja que mossèn Alaquer morí el 1823, denou anys abans del naixement de l'autor. Tot i que no es pot descartar que Josep Pin volgués embellir el seu text amb l'al·lusió a un músic de prestigi, el més possible és que es confongués entre el nom de l'organista i l'autor de la música. De fet en aquella època l’organista era Damià Andreu.

El port de Maó és per ell una mena de llac, una ria calmosa, fonda i segura, resguardada de tots els vents. El port “verament és una cosa única en lo Mediterrani ponentí, una mena de refugi amb abrics naturals per l’estil dels ports de Malta més a Llevant, o de Vigo a l’Oceà, però amb ribes seques, sense l’hermosura natural del grau gallec”. Les millors vistes es troben des de la ciutat, que permet punts de vista diversos: se veu molt bé d’una placeta que en diuen sa Miranda. Tanmateix fa broma sobre la seva capacitat: “al port de Maó hi ha puesto per tothom. Puesto rai! Lo que no hi ha són barcos”.

Pin comenta que a la població hi ha dues fondes: la de Petrus i l’hotel Bustamante, el propietari del qual és més entonat que l’altre, però al cap de dos dies es va mudar as Castell on llogà per pocs diners una casa, tot comentant que allà “les casetes són elegantones; se’n poden llogar les que volguéssiu, car sempre n’hi havia de tancades”. Es Castell “és una vileta tranquil·la, un suburbi xamós de Maó, una poblacioneta que ens recorda Salou. Guardàrem bon record dels dies que hi passàrem”.

L’autor, dedicà el seu temps a fer excursions per les cales del port de Maó, on ens informa que es pot llogar un modest “gussi” de forma econòmica. Allà hi trobà “el Fort Vell, un tros de lo que fou la important fortalesa de Sant Felip, que ha quedat en un deplorable estat”. Pin afegeix que “la nota més freqüent en prosadors i poetes del port de Maó és la recança vers les coses enyorades”. També sortia del port per anar fins a l’illa de l’Aire “a menjar excel·lents bullabesses amb los peixos de tan delicada carn de les costes menorquines”.

Pin troba el paisatge de Menorca molt eixut: no hi ha arbres, tot és pelat, la roca es mostra en sa forma natural. A prop de Maó només hi ha dues clapes vegetals: una no molt intensa prop des Castell i l’altre més esponerosa als vergers de Sant Joan, on hi ha uns hortets que es poden regar gràcies a l’aigua de pluja que s’escorre i la que xuclen del subsòl nombroses sínies. Al marge d’aquests indrets, “pels camps, calbs de grans arbredes, lo vent hi bufa sovint, lo terrible mistral que es congria a les boques del Ròdano hi fueteja els camps torçant arbrisons i plantes que ajupen lo cap vers migjorn”.

Un diumenge va fer una excursió al Toro, on hi havia “un bon nombre de romeus, gent de molts caserius i viletes, homes i dones de condició menestrala o pagesa en la seva majoria”. Cada any allà es feia una gran festa en commemoració de què la Verge va deslliurar l’illa de les rates el funest any del 1652. Pin destaca que “la situació del santuari és grandiosa, de per tot al lluny la mar, solemne, i sota els peus, viles, caserius i possessions. Dins d’aquestes finques closes per marges de pedra seca s’hi guarda el nombrós bestiar de banya que amb ses llanes, llets i formatges són la renda principal de les finques rurals.”

Segurament, la població de Menorca que més li va agradar fou “la molt simpàtica Ciutadella, ciutat molt bonica vista de mar amb la taca de sos edificis principals, la catedral i sa torre quadrada, lo Socors. Passejant per sos carrers i places fan de bon veure totes les vies tan netes i aquell Born que sembla verament un tros de gran ciutat”, en el qual destaquen els seus palaus, “que no són de molts anys, però tenen aspecte Renaixement, tirant a Lluís XIV, amb un senyoriu i una elegància que els  fa comparables a les hermoses construccions de Gènova, inferior, però, als de Palma”.

Com a valoració general indica que Menorca és un dels països del món on es poden veure homes de tota nacionalitat, religió, costums i creences, la qual cosa compensa el que el país pugui tenir de menys típic i pintoresc que Eivissa i el fet de ser menys “bella com natura, artística com a monuments i grandiosa que Mallorca”.

Alfons Méndez Vidal

Vells paranys i noves oportunitats pel turisme de Menorca

El turisme és el principal sector econòmic de les Illes Balears, motiu pel qual no ens manquen estudis, estadístiques i opinions sobre la matèria. Però és habitual que mentre a Menorca els comentaris se centren en els (pocs) ingressos que deixen els visitants, les estadístiques es refereixen al nombre de passatgers de l’aeroport o al volum de turistes arribats i les seves nacionalitats.

Aquesta dicotomia tal vegada és el reflex d’una política turística espanyola, formulada fa cinquanta anys, que intentava maximitzar els ingressos en divises mitjançant un augment continuat de l’arribada de turistes estrangers. És evident que actualment ni la situació del país és la mateixa, ja que Espanya ha passat de ser un país poc visitat a una potència turística mundial, ni els turistes són aquells ésser àvids de sol i platja de dècades enrera, per a la qual cosa la política turística fa anys que es mou sota uns paràmetres diferents.

Per aquest motiu, enlloc de la quantitat de visitants és més fructífer mirar la despesa que fan. Tot i que des de fa temps l’Institut d’Estudis Turístics calcula la despesa diària a Balears, la seva desagregació per illes només està disponible des del 2010. Per sort la Universitat de les Illes Balears va confeccionar aquesta estadística entre el 1980 i el 2000. Per evitar problemes de manca d’homogeneïtat no utilitzaré els valors absoluts, sinó la comparació entre illes.

Així es pot comprovar que entre el 1980 i el 1986 la despesa turística diària de Menorca i d’Eivissa-Formentera eren semblants i equivalents al 94% de la despesa mitjana a les illes Balears, la qual cosa vol dir que els turistes gastaven més per dia a Mallorca que a les illes menors.

Entre el 1987 i el 1992 es va produir un significatiu augment de la despesa diària a Menorca, de manera que els turistes van arribar a gastar aquí el 104% de la mitjana de l’arxipèlag, mentre que les Pitiüses continuaven per davall del total. Aquesta fou, vista en perspectiva, l’edat daurada del turisme contemporani menorquí.

Tanmateix, amb l’arribada de la crisi turística, la despesa dels turistes que venien a Menorca va caure fortament, mentre que Eivissa resistia davant les dificultats. El resultat fou que la despesa a la nostra illa entre el 1993 i el 2000 es va moure al voltant del 92% de la mitjana balear, mentre que Eivissa se situava en el 97%, amb una tendència creixent.

Quan tornam a comptar amb dades, constatam que les coses han canviat poc i, entre el 2010 i el 2012 la despesa diària del turista que ve a Menorca segueix equivalent al 92% de la mitjana de l’arxipèlag, mentre que les Pitiüses han mantingut el seu creixement fins arribar al 109% del total.

Aquesta freda anàlisi estadística ens permet d’obtenir una sèrie de conclusions. Per començar, observam que a l’inici dels anys vuitanta Menorca i les Pitiüses s’havien convertit en una espècie de subproducte o marca blanca de Mallorca, en el sentit que oferien bàsicament el mateix, però a visitants amb un poder adquisitiu inferior. Durant aquests trenta anys Menorca ha fracassat en l’objectiu de cercar nous nínxols de mercat més rendibles, mentre que Eivissa i Formentera ho han aconseguit.

Remarquem que Menorca no té un turisme de més “qualitat” que a les illes Balears, sinó amb un poder adquisitiu netament inferior. En contra del que s’ha apuntat, Menorca no és un destí car, sinó barat. Tal vegada la percepció que hi tenim els menorquins es deu a una política de comunicació errada del sector turístic menorquí i a què els nostres salaris també són menors que els de la resta de les illes.

Els millors anys del turisme menorquí van coincidir amb la construcció d’apartaments, però aquesta estratègia va ser efímera i es va esfondrar amb la crisi del 1992. A partir d’aquest moment, l’illa no sap reaccionar i paeix malament tenir uns allotjaments turístics amb poca capacitat d’atracció de turistes acomodats. Mentrestant les Pitiüses, que també van construir una gran quantitat d’apartaments, plantegen una estratègia pròpia que els permet de resistir millor la crisi, primer, i després de ser les illes amb un major ingrés per visitant de l’arxipèlag. La clau està en què van saber crear productes turístics amb un valor afegit alt i per als quals els turistes estan disposats a pagar, a partir dels quals han creat una imatge de marca diferenciada.

Evidentment, no es tracta de copiar el model eivissenc. El turisme de lleure d’Eivisssa està arrelat en una estratègia sorgida fa quasi cinquanta anys amb els primers hippies, que els ha dotat d’una capacitat d’atracció que Menorca no té. La nostra illa ha d’aprofitar els seus recursos naturals, culturals i socials, que no són pocs, per oferir un producte diferenciat i atractiu. El projecte de la Cultura Talaiòtica com Patrimoni de la Humanitat n’és un bon exemple.

Menorca va tirar l’àncora en un turisme familiar (majoritàriament anglès i espanyol) amb un gran pes de l’allotjament en apartaments i en establiments no turístics, sense crear nous productes turístics rellevants. L’oferta complementària es redueix bàsicament a multiplicar de forma incessant el nombre de bars, cafeteries i restaurants. És trist constatar com l’inici de la crisi turística de l’illa coincideix amb la declaració de Reserva de la Biosfera, la qual no ha estat emprada com a revulsiu del sector, ja que al seu voltant no s’han creat productes atractius per als turistes amb un poder adquisitiu més elevat.

La imatge de l’illa s’ha seguit associant a elements no específics de la Reserva de la Biosfera. Les nostres platges són difícilment associables amb aquest concepte i la visita a algunes, amb semàfors regulant l’accés, que el matí molt prest queda tancat, no ajuda a consolidar el concepte de “paradís natural”. El camí de cavalls s’ha desenvolupat de forma molt tardana i encara està per veure la seva capacitat de generació de renda.

Mentrestant l’Administració engega infrastructures amb poc sentit turístic. El centre d’interpretació de la Reserva de la Biosfera és una gran idea, però no s’entén el motiu de situar-lo a s’Enclusa, una antiga base aèria americana. No és s’Albufera des Grau el nucli de la Reserva? No hi ha allà un centre de visitants? El nou edifici només aconseguirà despistar els turistes. Altres donen l’esquena al concepte de Reserva de la Biosfera, com l’Ajuntament d’Alaior amb el projecte de passarel·les damunt des prat de Son Bou. Què volen? Espantar els ocells? Hi ha gent que pagaria molt per veure’ls i es vol trencar el seu hàbitat amb un camí artificial, criticat per tots els experts en aus.

El PTI no és el causant de la crisi turística. Aquesta es va iniciar deu anys abans de la seva aprovació. El PTI només intenta ordenar l’oferta turística, davant la constatació de què la demanda solvent no creix gaire. És evident que té aspectes a millorar, però el seu plantejament general és vàlid. Si la despesa per turista no ha crescut no és per manca d’espais per edificar, sinó potser per la confusió dels menorquins entre turisme i construcció. Els turistes només ens pagaran més per productes de qualitat. Si els seguim oferint més del mateix, més casetes pertot, seguiran pagant poc. Es poden donar molts exemples de productes turístics que no impliquen cap ocupació del territori; per no fer-ho llarg basta mirar l’escàs ús dels monuments i infrastructures del port de Maó: Llatzeret, Sant Felip, la Mola, l’illa del Rei i la Base Naval.

Els menorquins hauríem d’aprendre la lliçó i anar alerta de com enfocam la sortida de la crisi, perquè no torni a passar com el 1992 i acabem pitjor de com vam entrar. Els símptomes són descoratjadors: les autoritats i els empresaris segueixen pensant en la quantitat, en més turistes i en més construcció, quan açò és el passat . El present són uns turistes que coneixen perfectament què hi ha al món i viatgen de forma conscient. Només amb nous productes turístics i la creació d’una imatge diferenciada, atractiva i arrelada en la nostra forma de ser podrem animar-los a què gastin més en la visita a la nostra illa. Es troba a faltar un lideratge que marqui les noves línies de futur.

Alfons Méndez Vidal

El cas Matas. La justícia i l'etica de la política

Desgraciadament, els camins de la Justícia i la Política cada dia estan més a prop. Constantment rebem notícies de polítics afectats per procediments judicials, de manera que els tribunals, inicialment configurats per arbitrar les disputes entre les persones, progressivament guanyen protagonisme per regular els conflictes entre els partits polítics. D’aquesta manera la funció de tots dos es veu erosionada, ja que quan les actuacions dels jutges no agraden a la gent, aquests veuen minvada la seva autoritat; els governants, pel seu costat, quan són investigats pels tribunals perden la seva legitimitat per dirigir els afers públics. Els jutges mediàtics xoquen amb els polítics estrella i aquesta baralla ens omple a tots de confusió.

Al principi, semblava correcte que quan un partit tenia dubtes sobre el comportament d’un adversari polític en l’exercici del poder, portés el cas als tribunals. Tanmateix, l’allau de casos que acaben en mans de la justícia ha fet que massa disputes surtin de l’àmbit de la política per passar al de la justícia. El resultat és que, tant els partits polítics com els ciutadans van dimitint de la seva responsabilitat de valorar el comportament dels polítics segons criteris d’interès públic, ètica i sentit comú i deixen aquesta important tasca als tribunals. Tant és així que és freqüent sentir als governants que són imputats que s’ha de respectar la seva presumpció d’innocència i que només acceptaran el veredicte dels jutges. Curiosament si fa unes dècades els dictadors declaraven que només els podia jutjar la Història, ara els governants només admeten el veredicte de la Justícia. Ambdós obliden que el judici que importa és el que fan els ciutadans dia a dia.

En derivar la seva responsabilitat a l’administració de justícia, els polítics executen una operació de diversió considerable, perquè desvien l’atenció del públic sobre si són imputats o ingressaran en presó, quan el que és rellevant és si estan legitimats per a governar les institucions. A més, els jutges tenen el seu propi llenguatge i la seva lògica que no és coneguda per la gent. Els tribunals investiguen si hi ha infraccions dignes de ser sancionades, i no es preocupen de si una persona és honrada o digna de confiança, que és el que ens preocupa dels dirigents d’un país, una comunitat autònoma o un ajuntament.

Un dels principals errors és el de prendre les sentències i autos judicials només per les seves conclusions, sense tenir en compte els arguments. És com si només miréssim el resultat d’un partit de futbol. És clar que el marcador és important, però també volem veure el partit per saber com ha jugat el nostre equip, si ho ha fet bé o malament, i poder discutir si mereixia guanyar o perdre, o si ha jugat segons el que s’esperava. Totes aquestes consideracions es poden traslladar a les sentències judicials.

Un bon exemple el tenim en el judici de l’expresident Matas pel cas del seu assessor Antoni Alemany. Els seus adversaris van estar molt contents quan l’Audiència de Palma el va condemnar a sis anys de presó i ara ell i els seus partidaris estan relativament satisfets perquè el Tribunal Suprem li ha rebaixat la pena a nou mesos. Tanmateix, són pocs els que s’han adonat que el Suprem no ha tractat sobre els fets provats i només sobre la pena que calia aplicar a les infraccions comeses. El Tribunal, a més, declara textualment que “la consideración ética sobre la reprochabilidad de los actos denunciados no puede determinar la sanción penal del hecho”; els judicis de valor ens corresponen als ciutadans, no als jutges, que només imposen les penes.

En aquest sentit, cal remarcar que l’expresident ha resultat culpable d’utilitzar el seu poder perquè es donés una subvenció al periodista Antoni Alemany, i per aquest fet se li ha confirmat la pena de nou mesos de presó, la prohibició d’exercir cap càrrec públic durant quatre anys, una petita multa i la pèrdua de tots els honors i les distincions concedits pel Govern Balear. És prou evident que açò tot sol constitueix una conducta i un càstig impropis d’una persona que fou dos cops president d’aquesta comunitat autònoma.

D’altra banda ha quedat provat que Matas volia que Alemany li fes els discursos i li preparés les intervencions que havia de pronunciar en l’exercici del seu càrrec. Segons la Llei d’Incompatibilitats aquesta feina no es podia exercir de forma simultània amb cap altre i el periodista va rebutjar aquesta condició, perquè volia continuar amb les seves ocupacions habituals. Llavors, Matas, personalment, va idear que es convoqués un concurs a mida que tot i que tenia per objecte “l’assessorament d’informació, documentació, mitjans de documentació i imatge del Govern de les Illes Balears” realment la seva única finalitat era pagar a Alemany. L’empresa Nimbus Publicidad, SL, guanyà el concurs gràcies a la informació privilegiada que li va proporcionar Matas, a través d’una tercera persona, Miquel Romero, a la qual Matas li féu l’encàrrec, també de forma personal i directa. A canvi, l’empresa que presentava les factures rebia una comissió, sense fer cap feina addicional.

Aquesta fou l’actuació de l’expresident, acreditada de forma irrebatible davant la Justícia. És a partir d’aquests fets que els ciutadans ens hem de qüestionar si el comportament de Matas va ser ètic i si, actuant d’aquesta manera, era digne de confiança. Pot un president fer trampes per evadir les lleis? Pot maniobrar dins de l’administració perquè una empresa guanyi un concurs en detriment d’altres? Es pot consentir que, a causa d’aquestes martingales qualcú es quedi doblers públics només per presentar una sèrie de factures?

Aquest és el nucli de la qüestió i sobre la moral de l’actuació del nostre expresident s’ha sentit parlar massa poc, quan és l’essencial. Al respecte també és rellevant saber els motius pels quals se li ha rebaixat la pena. Tot i que és cert que és una sentència llarga i tècnica, açò no impedeix que al final el resultat depengui d’uns pocs elements. El Tribunal Suprem ha considerat que la conducta de Matas no era il·legal perquè la feina s’havia fet, els discursos s’havien preparat, i el seu objecte tenia un interès públic, l’elaboració de les intervencions del president. Tanmateix, hi ha un vot particular que apunta que aquest no és el quid de la qüestió, sinó que aquesta conducta fou contrària a dret perquè el president va idear un sistema per burlar la Llei d’Incompatibilitats i va fer atorgar fraudulentament un contracte a una empresa esquivant la Llei de contractes, és a dir sense permetre la lliure concurrència d’altres empresaris.

Evidentment, no ens correspon als llecs determinar qui té raó i la majoria del Tribunal s’ha decantat per la primera opció, que rebaixa la pena en cinc anys i mig, però sí és bo saber que la segona interpretació era possible. En tot cas, sí que podem utilitzar els arguments jurídics en el nostre judici moral: ¿bastava amb què Matas tingués un objectiu legítim –que una persona competent li preparés els discursos– o també hem d’exigir que ho faci complint totes les lleis? És la vella pregunta de si en política els fins justifiquen els mitjans.

Particularment, m’he de decantar per no acceptar l’ús de mecanismes il·legals per aconseguir els fins, per molt justificats que estiguin. En cas contrari, estem autoritzant els polítics a incomplir les lleis per aconseguir els seus objectius, cosa que em sembla moralment inadmissible i políticament molt perillosa. Suposa davallar per un pendent que ens pot portar a l’autoritarisme més extrem. És com admetre el dòping en l’esport.

Ara bé, és freqüent que els partits polítics considerin aquests casos segons si els beneficien o els perjudiquen. Davant de fets molt similars defensen els que atenyen els seus correligionaris i condemnen els que afecten els seus adversaris. Açò és el que ha exposat de forma magistral el president Rajoy respecte al cas Bárcenas amb el “fin de la cita”. El perill és que aquest joc polític es traslladi a la societat i que perdonem o condemnem els polítics en funció de les nostres afinitats polítiques. Si, perquè som del PP, Matas no va fer res dolent i Griñán tampoc deu haver fet res, perquè som votant del PSOE, llavors ja no hi ha una única regla moral, sinó que només regeix la moral de la tribu. Els meus no s’equivoquen mai i els altres sempre s’equivoquen. El dia que arribem aquí, si és que no hi hem arribat, la nostra democràcia ja només ho serà de nom, perquè la democràcia només pot existir per regular la convivència entre iguals, iguals perquè tenen un únic codi moral.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Mary Solberg

L’americana Mary Solberg i el seu home van fer una estada a les Balears entre el 1893 i el 1894. Residien a Valldemossa, però la tardor van ser a Maó; no visitaren Eivissa. Com resultat, publicà set articles a The Nation, la revista setmanal més antiga dels Estats Units, que entre el 1881 i el 1918, era el suplement literari del New York Evening Post. Amb aquest material el 1940 es va editar un llibre.

Solberg es fa ressò del títol de l’obra de Vuillier per comentar que les illes Balears eren poc visitades, i entre aquest reduït cercle d’estrangers, Menorca no era un destí cobejat, ja que quan va anunciar als amics els seus plans, aquests “van arronsar les espatlles com si només un capritx pogués incitar un viatge semblant”. El motiu no era la distància, ja que aquesta es reduïa a una nit de navegació, sinó els atractius de les dues illes: “Mallorca ha estat generosament proveïda amb un sòl fèrtil, un clima feliç i un paisatge grandiós, mentre que a la seva veïna només se li ha concedit una terra magre i un aspecte escardalenc”.

El vent no podia mancar durant el seu trajecte en vaixell. En arribar, el port de Maó els impressiona fins al punt de concedir que “la capacitat d’abrigar qualsevol esquadra del món de la qual es vanten els maonesos sembla fàcil de creure”. Les ruïnes del castell de Sant Felip li semblen un record de la fatuïtat humana i la Mola, situada davant, apareix com un Gibraltar en miniatura cobert de massives fortificacions, encara en procés de construcció. El llatzeret és immens, el més gran d’Espanya i permet purificar milers d’embarcacions  provinents de Llevant. Els edificis del port, castell, llatzeret, hospital militar i arsenal, li donen a la ciutat un “aspecte marcial”.

Maó s’alça sobre una terrassa natural i els seus edificis són tots blancs. Malgrat no tenir cap bellesa individual, “en l’atmosfera transparent, la seva blancor produeix un efecte aeri i lluminós”. Els carrers en costa són nets i sense la pudor que caracteritza els de Palma. Com en aquesta, les plantes baixes de moltes cases són emprades per artesans i la vida de la vila transcorre al voltant dels fusters i els sabaters, que formen una vista agradable. No hi ha cap resta de la pintoresca arquitectura morisca i els habitatges se succeeixen amb malenconiosa monotonia. Tanmateix, aquesta és trencada pel “geni viu” que presideix la ciutat: el seu aire alegre, operístic contrasta amb les notes tristes de Palma; es veu una gran varietat de tipus socials i l’herència d’un gust nàutic. Respecte a les reminiscències de l’ocupació britànica, l’autora i es contradiu i, tot i afirmar que estan amagades i no surten a la superfície, indica diversos elements que altres viatgers ja havien copsat, en l’aspecte de les cases i en el llenguatge popular. Pel que fa als edificis públics només destaca l’orgue de Santa Maria, “potser el millor d’Espanya”.

Sant Lluís, a on s’arriba per una bella carretera vorejada amb pins, els xoca perquè tot està emblancat: tant parets, terrats i fumerals com tanques i voravies. Com que els carrers no tenen arbres, “cap ull mortal pot suportar una resplendor tan incommovible”. Aquesta “dolorosa netedat” fa que el poble “desprengui una olor de santedat”; malgrat tot, el poble no manca d’atractius i la gent té l’encant propi d’una espontaneïtat alegra.

La fascinació que provocava l’illa entre els arqueòlegs els va estimular a fer diverses sortides. No deixen de visitar el poblat de Trepucó i Solberg demostra estar al corrent de les recents excavacions que atribuïen a la taula la funció de suport del sostre d’un edifici. En tot cas anota que “cal veure-la per entendre el poderós efecte que produeix la seva massa isolada sobre la imaginació”. Al costat hi ha el talaiot, des de la part superior del qual es veu un ampli  panorama, que proporciona una sensació de malenconia: “petits camps d’aparença erma, rodejats de parets de pedra i que només contenen dues o tres figueres o qualque olivera; els arbres vinclats quasi fins en terra per la força dels vents predominant del nord”.

També fan una excursió en diligència a Ciutadella a través d’una carretera que qualifica d’excel·lent. L’estampa d’Alaior destaca en la distància pels seus molins, torres d’església i cases blanques. Més endavant el paisatge és més agradable i quan, després d’unes suaus ondulacions arbrades aparegué la polida vall des Mercadal, arraulida al costat del torrent encaixat en la roca, es va aixecar entre els passatgers un espontani cor de goig. Des Mercadal a Ferreries el paisatge té la bellesa amable de les terres baixes escoceses. Les cases de lloc, escampades aquí i allà, no tenen el caràcter medieval que fa pintoresques les possessions mallorquines, però desprenen un aire de confort casolà, com les cases colonials de Nova Anglaterra. A la comarca de Ferreries contrasten els tons d’un intens vermell de la terra impregnada de ferro amb el verd vívid dels pins d’Alep.

Ciutadella, l’antiga capital de l’illa, conserva un aire de dignitat antiga. Quan s’arriba a la ciutat en vapor s’obté la vista més pintoresca de les palmeres, els molins i les “casas de recreo” que hi ha al llarg de la vorera del port. Al carrer principal, amples arcades menen a la catedral del segle tretze i, més enllà, a l’obelisc commemoratiu dels defensors contra l’atac turc del 1558. El cant de guàtleres tancades en diminutes gàbies dóna un aire malenconiós a alguns carrers. Segons l’autora “fa uns anys una ona d’energia va demolir les murades de la ciutat, però com passa tantes vegades en les reformes ciutadanes, l’ona es va quedat a la meitat i la línia de les antigues muralles està marcada per una trista avinguda sense arbres, bordejada per edificis rectangulars i lletjos”. Un d’aquests és la fonda Feliciano, que per la seva netedat i l’aire de general refinament es mereix el seu apel·latiu de “fonda única”. Solberg es va interessar pels avantpassats de l’Almirall Ferragut, per a la qual cosa visità l’arxiu diocesà i el fill de l’historiador Oleo, els quals l’explicaren l’entusiàstica rebuda que va donar la ciutat a l’Almirall en la seva visita del 1868 i li’n mostraren una fotografia.

També anaren a la naveta des Tudons, “que certament sembla una barca quilla amunt feta d’immenses pedres” i que té un aire indefinit que els produeix un efecte singular. Van entrar a l’edifici, del qual coneixien el seu antic ús com a ossari. Aquesta visita es completà amb la que van fer a Torre d’en Galmés, on “tres talaiots alineats formen un quadre sorprenent”. L’autora no deixa d’indicar el que li crida l’atenció del camp menorquí, com ara les “estructures de pedra aixecades per a l’ús del bestiar que imiten els talaiots” i el fet de veure pertot animals magres que rondaven cercant pastura. Més endavant un home llaurava el camp amb un ase i un bou i uns altres agafaven tords amb llargues xarxes.

Per anar a Fornells, com que no havia diligència, van llogar una cavalleria. El descriu com un petit poble de pescadors escrupulosament net, amb fortificacions en una eminència i les ruïnes d’un castell en un illot. El llogaret és “enclavat en una badia a la que li manca poc per igualar el port de Maó en mida i que, amb el seu entorn de roques i turons amb arbres, hi rivalitza en atractiu”. Visitat en rares ocasions pels estrangers, la seva arribada fou molt ben rebuda pels pescadors reunits a la petita fonda. De camí cap a la vila des Migjorn pujaren a la muntanya del Toro, on hi ha la capella d’una verge negra i des d’on es contempla una vista encantadora, ja que “l’altitud matisa els colors i tota l’illa s’estén a sota com un mapa”.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Gaston Vuiller

A diferència de l’Arxiduc, l’obra de Gaston Vuillier, un conegut dibuixant francès que visità Mallorca el 1888 i Menorca i Eivissa la tardor del 1889, va tenir un fort impacte popular. Va publicar les seves vivències a la revista “Le Tour du Monde” entre els anys 1888 i 1890, recollides al llibre “Les îles oubliées. Les Baléares, la Corse et la Sardigne”. Aquest text va tenir una àmplia difusió en diversos països, ja que se’n feren traduccions a l’alemany (1894), al castellà (1893-1894) i a l’anglès (1896). Modernament s’han fet traduccions al català (1973) i al castellà (2000). L’autor presentava una visió romàntica de les illes Balears, en alguns cops notablement allunyada de la realitat, però allò més remarcable són les il·lustracions, la seva especialitat professional.

Vuillier dedica a cadascuna de les illes un nombre de pàgines molt variable: de Mallorca n’hi ha 125; d’Eivissa 59; 50 parlen de Menorca i nou de Cabrera; a Formentera no hi va voler anar. L’autor dóna una visió positiva de Menorca. Els pobles són “d’una netedat extraordinària; el que prova que la netedat no és superficial és que les xinxes no hi són conegudes ni de nom. No crec que hi hagi en el món, exceptuant algunes ciutats d’Holanda, un país que pugui bravejar de tal pulcritud”. També constata amb joia que a Menorca hi ha una profunda simpatia per França; els menorquins parlen correctament la llengua francesa, que és objecte d’ensenyament a les escoles. Com a contrapunt afegeix una discutible animadversió envers els britànics “l’ocupació anglesa és per als menorquins un dolorós record; no poden oblidar el despotisme egoista d’aquests dominadors”. En qualsevol dels casos “els menorquins estan molt endarrerits en molts punts, així en medecina”. 

A Maó s’allotjà a l’hotel Bustamante: “l’amo rondarà al vostre voltant, intentant endevinar els vostres gustos i si no teniu gana us renyarà amablement. Ja no es pot ser més patriarcal i complaent”. En canvi, la fonda d’Alaior al seu parer és molt dolenta. Maó té tres teatres, esglésies insignificants des d’un punt de vista arquitectònic i l’únic monument interessant és l’Ajuntament, tot just centenari. Al matí els carrers ofereixen un aspecte molt animat; els camperols arriben portant vi. Sant Lluís el sorprèn fortament: “és d’una blancor de neu, sota el cel blau”.

El nombre de sabaters és molt elevat, 5.000, inclosos els aprenents. L’illa exporta sabates per valor de cinc milions de francs, principalment a l’Havana, Montevideo, Buenos Aires, Panamà, Manila, Madrid i Bilbao. És amb molta diferència la indústria més important del país. També hi ha una petita activitat de confecció amb mol·luscs de quadres, flors, cofrets i tota mena d’objectes. Quasi tots els sabaters són músics o cantants. Al teatre, les companyies només portaven els actors que feien els papers principals i la resta la completaven ells amb bons resultats, tal com pogué comprovar personalment l’autor.

Vuiller no apreciava gaire el paisatge menorquí i així ho expressa en diversos punts: “els voltants de Maó, àrids i rocosos, no m’interessaren gaire i no vaig fer més que una excursió a Sant Antoni“. Farà un comentari semblant dels voltants de Ferreries i Ciutadella. Els arbres “s’han inclinat sota l’empenta de les aspres bufades del nord. Aquesta vegetació, soferta i rabiosa, lluita, es retorç, s’aferra, grinyola, gemega contra la terra”. Els animals presenten mal aspecte: “vaques magres cerquen l’herba i alguns bens magres, ètics, cerquen que menjar. Molts moren de fam a l’estiu”. Per pujar a la muntanya del Toro s’ha de prendre un camí aspre, tortuós i el monestir està en runes, açò sí, “en arribar a dalt l’escena té una tal grandesa que l’espectador queda estupefacte”.

En canvi, les poblacions li plauen més: Alaior és “una petita ciutat completament blanca que brilla sobre l’altiplà” i es Mercadal és “un poble pintoresc amb un molí de vent que emergeix entre les cases, cosa que fa un efecte singular”. Ciutadella posseeix cases bastant belles, “però els carrers són estrets i mal pavimentats”. El port és petit, però la ciutat vista des del port és encantadora. Vuillier s’estima més anar a veure un bufador que les coves de Parella, perquè són “inferiors en bellesa a les del Drac i Artà”. 

Tot i que afirma que “les belleses naturals, molt nombroses a Menorca en proporció a la seva grandària, es troben a la vorera de la mar”, no hi ha grans descripcions de la costa i únicament dibuixa els ports de Maó i Ciutadella. De fet hi ha dos aspectes que l’interessen especialment: els monuments arqueològics i el barranc d’Algendar. Dels primers xerra amb un cert deteniment, tot remarcant que han estat estudiats pel francès Cartailhac i hi inclou quatre il·lustracions i una extensa descripció del menorquí Joan Pons i Soler. El barranc d’Algendar, al qual fa una excursió, “és una reducció encantadora de les gorges del Tarn i de la Jonte, a Cévennes. És un paradís terrenal: els ocells aquàtics viuen en gran nombre. Pertot hi ha boscos de tarongers, de llimoners, flors, perfums, palmeres que s’eleven. De tant en tant es veuen cases arraulides com nius d’oronelles contra els espadats”. Allà va conèixer el costum del “camí dels nuvis”, que li van dir que era practicat a l’illa des de temps immemorials, i consistia en barrar el pas per on havia de passar la parella aixecant parets, d’arbres i d’esbarzers. Es feia per ensenyar als nuvis que el camí de la felicitat és difícil. 

Si la visió que dóna Vuillier de Menorca és la d’un afecte distanciat, la d’Eivissa és força diferent. Hi va arribar amb males referències, “es conten coses terribles”, les quals va confirmar en la seva estada. En arribar, es fa creus de la fonda: “l’hostaler, un horrorós coix amb el seu cap enorme i els seus ulls de mirada maligna, escopint constantment als meus peus”; de la brutesa i males olors: “a Mallorca m’havien previngut que Eivissa és bruta, però no m’esperava una tal infecció”; les malalties: “les emanacions dels vegetals descompostos, amb les de les aigües estancades del port engendren malàries temibles” i la violència “els ciutadans tenen horror dels pagesos; cada instant arriben a la vila remors dels seus crims”. 

Tanmateix, a mesura que passen els dies l’autor va trobant certs elements agradables i així afirma: “Quines nits més polides les d’Eivissa! A vegades les he contemplades llargues hores des de la meva finestra”. “El clima d’Eivissa encara és més dolç que el de Mallorca”. A més, si la vila d’Eivissa és dibuixada amb moltes ombres, els pobles són més del gust de Vuillier: “Sant Antoni guspireja a la llunyania, sobre les voreres d’un bell golf, el Portus Magnus dels antics; més lluny s’eleva com a meravellosa decoració, l’illa Conillera. Més endavant, resplendeixen les cases d’un blanc de neu, un riuet vorejat de balandres murmura alegrement a la vorera del camí. Aquest paisatge m’encanta.” I sobre Santa Eulàlia “Quin bell poblet que veig de sobte allà baix. Entre les oliveres s’alça blanquejant dins el blau”. Els pagesos també són descrits amb afecció: “Aquest vestit dóna als habitants d’Eivissa una gràcia singular i molta originalitat”; “els cantadors reciten sobre una música simple i encantadora. Al final la tornada és la cosa més deliciosa que es pugui sentir.” Fins i tot quan descriu costums estranyes, com els dispars d’armes de foc, el sanguinolent joc del gall i les fuites o robatoris de nuvis, no deixa de mostrar la seva fascinació.

És possible que per a l’illa d’Eivissa Vuillier hagi jugat el mateix paper que  George Sand per a Mallorca cinquanta anys abans. L’intens exotisme amb que dibuixa l’illa, una terra ferotge, plena de reminiscències moresques i habitada per gent original a qui dedica una descripció apassionada i minuciosa, posseeix un atractiu innegable per al viatger. Menorca, en canvi, presentada com una illa erma i cosmopolita queda eclipsada entre aquest exotisme eivissenc i les belleses mallorquines.

Alfons Méndez Vidal