Impuls i resistència a la protecció del medi ambient en els inicis de l’autonomia balear

El sentit de la política turística de la primera dècada d’autonomia va ser definida pel seu principal executor, el conseller de Turisme Jaume Cladera, el 1993, poques setmanes després de cessar en el càrrec. Comentava que en el moment d’arribar al departament (1983) ja s’apreciava una preocupació internacional pel medi ambient i que per aquest motiu es va posar en marxa un decret per d’ordenar la construcció d’allotjaments turístics (que fixava un mínim de 30 m² per plaça). El seu objectiu principal era la creació d’un nou tipus d’establiments de major categoria. Va operar en el mateix sentit el paquet de mesures orientades a la defensa del medi ambient. L’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea va determinar una segona línia d’actuació, dirigida a la diferenciació respecte dels destins turístics dels països comunitaris. El fet distintiu havia de ser la qualitat, “una qualitat del turisme mitjà, que no s’ha de confondre amb el turisme de luxe”. Amb aquest fi es van desenrotllar el pla d’embelliment de les zones turístiques i el pla de modernització. El tercer eix de la política turística era la comercialització del producte turístic, on reconeixia que s’havien realitzat menys actuacions i en tot cas, “no s’havia aconseguit cap progrés”.

De fet, durant els primers compassos de la nostra comunitat autònoma, la inquietud pel medi ambient estava molt estesa. Aquest fet explica que la primera norma aprovada pel Parlament Balear fos la Llei 1/1984, d’ordenació i protecció d’àrees naturals d’interès especial, a través de la qual es definia el procediment per a declarar les anomenades àrees naturals d’interès especial, una figura jurídica destinada a limitar la urbanització dels paratges, bàsicament de la costa, ja que el seu reconeixement implicava qualificar els terrenys com sòl no urbanitzable d’especial protecció i per tant, la impossibilitat de desenvolupar noves urbanitzacions.

Açò no obstant, la seva aplicació va haver d’esperar a l’aprovació de la Llei 7/1987 d’ordenació territorial, la qual declarava que s’havien de delimitar les àrees de protecció que se sostraurien al desenvolupament de les activitats urbanes per ser destinades a la preservació dels recursos naturals. Per complir aquest mandat, el mes de desembre del 1987 el Govern Balear presentava el catàleg de les àrees naturals a protegir de les illes, que suposaven un total de 1.820,7 km², el 36% de la superfície de l’arxipèlag. A Menorca es recollien vint zones que sumaven 273,25 km², el 39% de l’extensió total. Aquesta relació coincidia substancialment amb la que havia presentat el Consell Insular l’any anterior, ja que s’havia fet a partir dels mateixos informes.

Tanmateix, en contra de la voluntat d’un ampli sector de la societat balear, la protecció de totes aquestes zones no es va aprovar en bloc, sinó que el Parlament Balear les va anar estudiant una per una. El sistema es va revelar altament polèmic i es van enfrontar els promotors urbanístics amb interessos en determinades platges, alguns d’ells vinculats a partits polítics, amb les entitats conservacionistes i els partits d’esquerra, que feia temps que reclamaven la seva preservació. A Menorca, la primera zona salvada fou s’Albufera des Grau, el 1986, gràcies a l’existència d’un ampli consens sobre els valors del paratge.

Les disputes van emergir amb les que van venir després, especialment la primera, la zona d’Algendar i la costa sud de Ciutadella, amb expectatives de desenvolupament a cala en Turqueta, Macarella i els llocs de Santa Maria i Son Fonoll, prop del barranc d’Algendar. Després d’una aspra batalla política i canvis en els límits de l’àrea, fou aprovada el mes d’abril del 1988. El mes de desembre el Parlament validava la protecció de la zona de Talis, entre Son Bou i Sant Tomàs, on també s’havia programat una urbanització. El març de l’any següent s’aprovava l’ANEI d’una altre sector controvertit, de Binigaus a cala Mitjana, amb projectes en aquesta darrera platja i a Trebalúger.

A finals del 1989 els hotelers es van manifestar públicament a favor d’abandonar la via anterior i abordar una llei elaborada sota un enfocament global, seleccionant tots els punts que calia preservar i que es trobaven al catàleg que s’havia presentat anys enrere. El president de la Federació Hotelera de Mallorca va expressar al president del Parlament Balear la inquietud del ram per la tardança en l’aprovació de la normativa, tot indicant que la seva petició era “la reiteració de demandes realitzades en anteriors ocasions”. L’hoteler indicava que aquest projecte preservava la imatge turística de les Balears i era de vital importància per al desenvolupament de la indústria turística.

L’intent aquesta vegada era seriós. A principis de l’any 1990 es van reunir a Menorca els presidents de les associacions hoteleres de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, per emplaçar el Govern Balear a donar llum verda a l’esmentada llei. També demanaven que es mantingués la suspensió de llicències a les zones incloses en les àrees recollides a l’inventari i que no prosperessin les iniciatives urbanitzadores presentades. Tot reconeixent els errors passats del sector, consideraven que es tractava d’“una qüestió de supervivència, ja que s’havia d’acabar amb el creixement desordenat i posar el bé de la comunitat per damunt dels interessos individuals i preservar el futur de les noves generacions”. Els hotelers acordaren mantenir reunions amb els grups polítics per fer avançar el tema. Aquest suport els va ocasionar algunes topades amb els promotors urbanístics.

Finalment, la llei va ser tramitada per iniciativa dels grups de la oposició del Parlament Balear i amb el vot en contra del Partit Popular, que governava en minoria. D’aquesta manera, la Llei 1/1991, d’espais naturals i de règim urbanístic de les ANEI de les Illes Balears, protegia un terç del territori balear. També va ser pionera a Espanya en desclassificar alguns plans parcials i altres mesures proteccionistes.  A Menorca es van declarar devuit zones com ANEI i dos com ARIP. Després de les eleccions, l’enfortiment de la majoria del PP i UM en realitat va suposar la consolidació de la Llei, ja que el nou govern, el 1992 només va modificar algunes zones, especialment a les Pitiüses, però pràcticament no afectà a Menorca i així i tot es va haver d’enfrontar a una important manifestació a Palma, el mes de novembre. Posteriorment, els canvis van ser revertits. La Llei implicava la impossibilitat de fer urbanitzacions a les ANEI. Diversos inversors van presentar impugnacions davant dels tribunals reclamant el desenvolupament de zones de les quals ja havien tramitat plans urbanístics, però els jutges les van desestimar i no van donar lloc a indemnitzacions significatives.

Turisme i medi ambient en els inicis de l’autonomia balear

La dècada del 1970 va veure com s’estenia la preocupació pel medi ambient entre col·lectius cada cop més amplis. El 1977 un grup de professionals menorquins de l’arquitectura van publicar un petit estudi sobre els nuclis turístics de l’illa. Tot i que l’enfocament era essencialment tècnic, no es deixava de censurar l’“especulació, la venda de paisatge i qualsevol element que suposi atracció turística”. L’any 1980 Guillem López, a partir de la irreversibilitat del desenvolupament urbanístic i l’exigència de solidaritat envers les generacions futures, aconsellava graduar el creixement de les ofertes turística i immobiliària.

Durant aquests anys les entitats conservacionistes també van aixecar progressivament la seva veu. Alguns dels autors de l’estudi del 1977 poc després van participar en una taula redona promoguda pel GOB sobre l’ordenació del territori a Menorca. Joan Gomila vinculava el canvi en el model urbanístic amb la potenciació de les Illes [Balears] com a fet turístic. La construcció de grans hotels i edificis prop de la mar comportava una sèrie important de problemes. Com a conclusió, s’advertia que un bon nombre de paratges naturals estaven amenaçats per la rapidesa del procés urbanitzador i es demanava que es fes un pla insular d’ordenació.

Fruit d’aquest impuls, el 1978 va tenir lloc a Ciutadella la primera manifestació en contra de la urbanització del litoral, que reclamava la paralització dels projectes prevists, especialment a cala en Turqueta i Macarella. Entre el 1980 i el 1981 es van realitzar diversos actes (concentracions i concerts) amb el mateix objecte.

El 1980 la Coordinadora Insular per a la Defensa i Ordenació del Territori va redactar “un projecte per a la protecció de Menorca”, una proposta sobre l’ordenació territorial de l’illa. Partia de la base que la sobreexplotació turística provocava una sobreexplotació dels recursos i es convertia en un problema, ja que no tenia en compte els interessos a llarg termini. Es plantejava un model que preservés l’estat de l’illa en aquell moment amb la creació de tres tipus de zones protegides, una, de reduïdes dimensions, que concentraven una gran riquesa natural i paisatgística, i consistia en trenta-un espais que s’havien catalogat i dibuixat en un mapa. Aquests espais, de s’Albufera des Grau a Punta Nati,  dels barrancs del sud a cala Rafalet i de la Vall al Toro, coincideixen de forma sensible amb les àrees naturals d’especial interès que s’aprovarien una dècada més tard.

La segona agrupació estava formada per àmplies extensions de terreny que tenien la funció d’esmorteir els efectes exteriors, mentre que la darrera consistia en una corona de camps de conreu, bosc i mates, que regulava les altres dues. Les activitats turístiques s’haurien de restringir a les zones ja urbanitzades i aquelles situades en àrees d’interès ecològicopaisatgístic, s’havien de reestudiar.

 

Projecte per a la protecció de Menorca, 1980

Pels mateixos dies, les associacions patronals relacionades amb la construcció van organitzar una taula redona dedicada a turisme i urbanisme amb l’assistència d’agents del sector turístic i representants dels partits polítics. Els participants assenyalaven els perills del creixement i la conveniència de posar límits al desenvolupament turístic. Més que incrementar la quantitat, se sostenia que calia millorar la qualitat. Així mateix, es va parlar de la importància de l’entorn per al turisme i de la necessitat de conciliar economia i ecologia, una opinió que compartiria Joan Victory un mes més tard. També va ser objecte de discussió el turisme residencial, que alguns veien millor que l’hoteler, per les dimensió excessives que aquest podia assolir; en tot cas es reclamava que les urbanitzacions estiguessin ben planejades i executades. Casals, en canvi, defensava que els hotels proporcionaven majors beneficis econòmics que els xalets i els apartaments.

El 1982, el Consell General Interinsular aprovava els tràmits per modificar el Pla Provincial d’ordenació. El GOB va protestar, ja que, mentre que els terrenys que es projectava preservar a Mallorca suposaven el 15,4% de la seva superfície (una proporció similar al Pla de Catalunya), a Menorca només abastaven el 3,5%, quan havia un informe de l’ICONA que incloïa 2.428 ha (15,4%). Censuraven que no s’hi incloguessin zones humides (s’Albufera des Grau, port d’Addaia, prat de Son Bou, torrent de Tirant), així com cala Pilar, ets Alocs, cala Calderer, Pregonda, Binimel·là, Ferragut, Morella, es Grau i cala Mesquida,  Son Xoriguer i Son Saura. També demanava la salvaguarda de zones boscoses de l’interior.

 

Catàleg de zones a protegir proposat pel CIM. 1986

Poc abans de les eleccions locals del 1983, el GOB feia un balanç sobre la gestió urbanística dels quatre anys anteriors, on dibuixava un panorama molt fosc, denunciant un incompliment sistemàtic de l’ordenament jurídic, la no aplicació dels instruments de disciplina urbanística i l’afavoriment dels interessos particulars en la gestió urbanística i l’elaboració dels plans urbanístics. El grup ecologista denunciava que la manca de sensibilitat en la protecció de la naturalesa derivava del fet que la majoria dels ajuntaments estaven dominats per persones vinculades a la construcció, els negocis immobiliaris o la indústria turística.

La situació estava a punt de canviar. El nou equip de govern de signe progressista del Consell Insular de Menorca que sortí elegit en les eleccions impulsà la redacció d’un catàleg, per a la qual cosa va demanar informes a l’Institut d’Estudis Ecològics (INESE) i l’ICONA. El document es  presentà l’estiu del 1986. El treball dividia les àrees a protegir segons el seu valor: extraordinari, molt elevat i alt. En total es plantejava que es preservés un 40% de la superfície de l’illa. Aquest catàleg era un avenç respecte a l’anterior i s’acostava molt a la delimitació final de les ANEI. El conseller d’Urbanisme, Benjamí Carreras, declarava que Menorca estava molt diagnosticada però hi mancava elaborar el pla integral d’ordenació, a la qual cosa es volia contribuir amb aquest treball. Un dels seus objectius era impedir que s’hi desenvolupessin noves urbanitzacions. També es propugnava l’adopció de mesures complementàries de protecció, com la redacció d’un pla d’ordenació del litoral i la regulació de les activitats extractives.

Catàleg actual de les ANEI

La qüestió de les àrees protegides seria la primera de la sèrie de topades que es produirien entre les administracions autonòmica, governada per Alianza Popular i insular, dirigida per una coalició d’esquerres. El mes de febrer del 1983 el Consell Insular va aprovar un pla de protecció. La delimitació fou retallada el mes d’agost pel Govern Balear en contra del parer del Consell Insular, que volia una major preservació del litoral de Ciutadella i el barranc d’Algendar. L’any següent l’Ajuntament de Ciutadella demanaria la suspensió del planejament de la costa sud, de Son Xoriguer a cala Galdana, mentre es modificava el Pla General, per possibilitar la seva conservació. El Ple del Consell Insular, pel seu costat, va aprovar per unanimitat una proposta de gran calat: l’anul·lació de la Llei de zones d’interès turístic nacional. L’Estat acabaria derogant aquesta norma el 1991. L’any següent, el president del CIM al·ludia expressament a l’existència d’un conflicte entre els interessos urbanístics i la protecció del medi, així com problemes d’infraestructures.

Unes jornades per entendre la mobilitat del turisme

Una idea superficial considera les vacances com un parèntesi en què la nostra existència s’atura. Durant l’estiu, la gent faria una pausa en la seva atrafegada vida laboral i assaboriria els plaers de la vessa.

Tanmateix, una mirada ràpida al nostra voltant desmenteix aquesta concepció simplista: a l’estiu tots volem aprofitar al màxim. Uns van a la platja sempre que poden; altres assisteixen a concerts, mercats de nit, exposicions o conferències de tota mena. Una gernació assalta les festes padronals. Les berenetes i altres aplecs d’amics van a les totes. Qui té una barca, intenta treure’l el màxim profit possible. Les  carreteres s’omplen d’aficionats a la bicicleta, córrer o caminar. Ningú s’atura per res.

Els turistes no són diferents. Venen a Menorca i tenen tot el temps del mon per apamar l’illa, les seves platges, pobles, carrers i camins. Des que hi ha turisme, aquest és sinònim de persones que es mouen amunt i avall. El resultat de tanta gent fent vida a l’aire lliure és multiplicar la presència humana arreu.

Maldament sigui reconfortant rememorar els temps llunyans en què els estiuejants, per manca de vehicles adequats, quasi no es movien i passaven la calor a la caseta o a l’hotel, aquest passat ja no tornarà. Ens hem d’acostumar a la realitat d’una hipermobilitat, a la qual, en major o menor mesura, hi contribuïm tots, locals i forasters.

Per aquest motiu, el pròxim dia 31 de juliol l’Institut Menorquí d’Estudis organitza una jornada per estudiar els reptes que planteja aquesta bellugadissa de gent a Menorca, amb el convenciment que a cada època es manifesta de forma diferent. Avui dia, si per un costat els turistes tenen més mitjans que mai per arribar a qualsevol racó de l’illa (vehicles de lloguer, excursions en grup, transport públic, bicicletes), la forma que tenim de moure’ns també ha canviat.

Les platges sense urbanitzar del sud de Ciutadella que s’han tancat al transport privat segueixen igual de massificades que quan es podia aparcar al costat. Els turistes arriben en excursions marítimes o emprenen marxes de fins una hora d’anada i tornada i a ple sol des de les urbanitzacions més properes. És evident que les persones que fan aquestes caminades no tenen res a veure amb els turistes dels anys setanta, sedentaris i fumadors, que no eren capaços d’anar gaire enfora del para-sol i la gandula de l’hotel o de la platja que havia al costat de l’aparcament.

La revolució de l’exercici físic i la salut que va començar amb la crisi del petroli de 1973-1981 ens ha transformat. Devers 1979 em va impactar veure a la televisió el president nord-americà, Jimmy Carter, en calçons curts i samarreta, corrent una cursa popular a Nova York. A partir de llavors, la pràctica de l’esport ha anat en augment i és el que fa que avui dia els turistes puguin realitzar llargs trajectes per anar als llocs més apartats.

També han canviat les nostres expectatives. Quan va començar l’era de l’automòbil, no ens va importar de cedir-li l’espai dels nostres carrers i carreteres, que fins llavors havien ocupat en exclusiva els vianants. El cotxe era un signe de progrés i distinció social i tothom volia arribar fins al seu destí motoritzat. Encara record l’aglomeració de vehicles aparcats de forma caòtica davant les esglésies del Carme i Sant Francesc de Maó.

A mesura que més i més gent tenia cotxe, la necessitat d’aparcar davant va esdevenir irrealitzable i els ciutadans van recuperar l’espai que havien prestat als vehicles. Ja ningú aparca com aparcava els anys setanta i vuitanta: els cotxes es queden a casa o a aparcaments cada cop més allunyat del lloc a on ens dirigim. Amb les platges ha passat igual. Fins fa poc es podia estacionar literalment damunt l’arena a sa Mesquida o cales Coves, cosa avui dia del tot impossible.

Aquesta tendència també arriba al turisme. Els nostres visitants volen gaudir del paisatge sense el destorb dels cotxes, que els espenyen les fotografies que s’estan fent a cada moment amb el mòbil. L’experiència turística exigeix que els espais urbans i naturals estiguin nets i aclarits. A Formentera, s’ha limitat l’accés al cap de Barbaria habilitant un aparcament a quasi dos quilòmetres, que centenars de persones recorren per gaudir de la posta de sol o la simple visita. La majoria estan encantats d’aquell passeig i la sensació de llibertat que troben en arribar, sense els renous, fums i el destorb d’una munió de vehicles en moviment. A Menorca, segurament ha arribat l’hora de fer una cosa semblant al far de Cavalleria.

L’any passat vam celebrar el 25è aniversari de la declaració de Menorca com Reserva de Biosfera, la qual ens obliga a ser pioners en les pràctiques de la sostenibilitat. Una peça imprescindible hauria de ser una mobilitat més raonable, que permeti a tothom de gaudir en pau dels nostres carrers, monuments, carreteres, platges i paisatges i que contribueixi a la reducció de l’emissió de contaminants que malmeten l’equilibri del planeta i la nostra salut.

Carretera a cap de Barbaria. Formentera

La gestió de la mobilitat durant la temporada turística no és senzilla. El dimoni està en els detalls. Podem estar d’acord en els principis i discrepar en la seva aplicació. Per açò és bo discutir sobre els reptes que planteja acompanyats dels millors especialistes. Estan tots convidats a les jornades a la seu de l’IME.

Turisme i protecció del territori als inicis de la democràcia

El 1978, les illes Balears van engegar el camí per constituir-se en comunitat autònoma. Des del començament, un dels temes que van estar damunt la taula va ser la protecció de les zones que encara no havien estat afectades pel desenvolupament turístic. La crisi econòmica del 1973 havia aturat alguns projectes, però la recuperació econòmica amenaçava amb reiniciar el procés urbanitzador. L’èxit aconseguit el 1974 amb la paralització de Shangri-la, a s’Albufera des Grau, i les noves possibilitats que oferia la incipient democràcia van possibilitar l’aixecament d’un ampli moviment social d’oposició a la transformació del litoral, que tingué com a principals fites les que anomenam “platges verges”, que ara són les principals bases de la promoció turística. En la majoria dels casos, la seva preservació es va aconseguir gràcies a la declaració com a àrees naturals d’especial interès (ANEI).

Un dels primers punts de xoc van ser cala en Turqueta i Macarella. El projecte d’urbanització de la primera venia d’enfora: el 1967 s’havia aprovat el seu pla de promoció turística, presentat pel senyor del lloc, Francesc Vivó, qui el 1969 va vendre els terrenys a un grup d’inversors, majoritàriament catalans i mallorquins, la cara visible dels quals era Joan Casals, però l’autorització del centre d’interès turístic nacional es va dilatar fins el 1975.

L’Ajuntament de Ciutadella no l’inclogué la zona al Pla General d’Ordenació Urbana, però el 1978 la promotora va presentar el pla parcial. Quasi al mateix temps s’iniciava el tràmit dels terrenys del lloc d’Alpara que abracen les cales de Macarella i Macarella, que el Pla General declarava urbanitzables. Aquestes iniciatives foren contestades amb la recollida de firmes i la convocatòria d’una manifestació a Ciutadella per al dia 11 de novembre. Es va constituir la Coordinadora per a la Defensa del Territori, que els anys següents organitzà diversos actes reclamant que no s’urbanitzessin les platges de la costa sud.

El 1980 el Ple del Consell Insular va acordar per unanimitat encarregar un estudi jurídic que analitzés la possibilitat de frenar el desenvolupament de cala en Turqueta, mentre es tramitava un nou PGOU de Ciutadella, afegint que aquesta iniciativa era “profundament polèmica” per a amplis sectors de la població de l'illa.

La promotora va reclamar a l’Ajuntament l’aprovació inicial del projecte el setembre del 1980 i l’abril de l’any següent, davant del silenci del Consistori, va reclamar davant dels tribunals, que el mes d’abril del 1983 li donaren la raó. La Corporació apel·là davant del Tribunal Suprem, però el Govern Balear li va concedir el permís d’explotació sense esperar el veredicte definitiu, decisió que l’Ajuntament va recórrer. La sentència final fou favorable a les tesis municipals i determinà que el consistori tenia dret a denegar el pla especial i que, en cas de conflicte entre normes prevalia el Pla General. La zona fou desclassificada definitivament amb la seva declaració com ANEI, el 1991.

Pel que fa a Macarella, el 1982 el propietari, Bernat de Olives, va ordenar l’àrea propera a la platja, on la proliferació de campaments estivals havia propiciat l’acumulació de residus i s’havien produït problemes d’ordre públic amb l’ús de les coves. Es va netejar el paratge i es va delimitar un espai per acampar, amb aigua potable i serveis sanitaris, així com un aparcament.

El 1984 la promotora demanà l’aprovació del pla parcial. L’Ajuntament el denegar emparant-se en els informes tècnics. L’oposició, d’Alianza Popular, acusà l’equip de govern progressista d’obstaculitzar la creació de llocs de treball i empobrir la població. La Comissió Provincial d’Urbanisme no acceptà la petició de subrogar-se la competència per autoritzar el projecte. El Consell Insular proposà declarar la zona compresa entre Macarella i cala en Turqueta àrea natural d’especial interès, exercitant la iniciativa legislativa al Parlament de les Illes Balears, el qual, amb la majoria d’Alianza Popular, la va rebutjar.

Macarelleta. Publicitat de l'IBATUR, 2001

La promotora impugnà els acords i va atènyer sentències favorables, tant a l’Audiència Territorial, el 1985, com al Tribunal Suprem, el 1987. Aquesta resolució va provocar un enfrontament a l’Ajuntament de Ciutadella entre la majoria d’esquerres, que aprovà inicialment el Pla, però sotmès a prescripcions, i l’oposició de dretes, que era partidària de permetre la urbanització del paratge sense cap trava. L’equip de govern va impulsar, amb el Consell Insular, la tramitació per segona vegada de la declaració d’ANEI, que en aquesta ocasió vegada s’arribaria a materialitzar, impedint l’aprovació final del projecte. La polèmica continuaria amb la promulgació de la Llei d’espais naturals del 1991, en la qual es va desprotegir una part important del sector; malgrat tot, l’Ajuntament no modificà els seus límits.

Un cas similar es va suscitar a Talis. El 1976 la promotora va presentar davant l’Ajuntament des Mercadal el pla parcial per crear una àrea residencial turística de catorze hectàrees i una previsió de 3.013 habitants. La iniciativa es reactivà el 1986, quan el consistori aprovà inicialment el pla, al qual el Consell Insular va mostrar la seva oposició. El GOB va engegar una campanya demanant la protecció del paratge, per l’amenaça que suposava per al prat de Son Bou. El consistori li va donar la llum verda el 1988, però la seva declaració com a ANEI a finals d’any, va estroncar el projecte.

El cas dets Alocs, de Ferreries, també presenta un fort paral·lelisme. El pla parcial havia estat autoritzat el mes de maig del 1977, però la tramitació quedà aturada fins a mitjans anys vuitanta. El febrer del 1986 l’Ajuntament va denegar la seva aprovació per les deficiències en l’abastament d’aigua. Tres anys més tard, una entitat bancària alemanya es va fer amb la propietat i proposà dur l’aigua amb una captació situada a dotze quilòmetres. El nou projecte pretenia construir una ciutat residencial per a la tercera edat. Al final la zona fou inclosa en la Llei d’espais naturals com ANEI.

A Trebalúger, tot i que el 1971 s’havia presentat un projecte, aquest va quedar frenat per la crisi. Amb la recuperació, el 1986 una empresa forastera comprà a la propietària, Soledat Martorell, les 104 hectàrees de la finca que envolta la cala, que estaven qualificades com a zona forestal no urbanitzable. El 1988 la societat va obtenir la llicència per construir un camí agrícola i l’abril demanà permís per aixecar denou xalets. El GOB va denunciar que es volia crear una mini urbanització de forma il·legal, però la Comissió Provincial d’Urbanisme dictaminà a favor i l’Ajuntament des Mercadal concedí la llicència. El grup ecologista va encetar una campanya en defensa del territori, que aportà 1.500 signatures a la corporació i va organitzar una manifestació el mes d’abril, a la qual acudiren 2.500 persones. El Consell Insular demanà la suspensió dels permisos, que l’Audiència no va acceptar.

El GOB i l’Entesa de l’Esquerra presentaren nous recursos i l’abril del 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre cautelarment la llicència i el 1992 fallà la seva il·legalitat. L’any anterior, la Llei d’espais naturals havia declarat l’àmbit com a ANEI, impossibilitant el seu desenvolupament, de manera que, a pesar que el Tribunal Suprem al final donà la raó als promotors, la sentència no es va poder aplicar.

Cala Mitjana a un cartell del 1987

A cala Mitjana, eren els senyors del lloc, la família Nadal De Olives, els que tenien expectatives per desenvolupar el sector, que el Pla General de Ferreries especificava que era urbanitzable, però quedaren estroncats per l’aprovació de la Llei d’espais naturals i la seva inclusió en una ANEI. El recurs de la propietat demanant indemnitzacions també fou rebutjat.

El llibre blanc del turisme (1987)

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears va començar a funcionar a ple rendiment el 1983, després d’uns anys de govern “preautonòmic”. L’any següent, l’Estat Central li transferia la competència de turisme i iniciava una nova era, que suposava passar d’un plantejament únic a que cada territori decidís les seves estratègies turístiques.

El Govern Balear es va trobar amb un panorama bastant complicat: els touroperadors pressionaven perquè s’ampliés l’oferta, fonamentalment amb apartaments, i una de les primeres tasques de la Conselleria de Turisme va ser ordenar aquest sector i marcar les regles del joc. En general, a tot l’arxipèlag encara eren perceptibles els estralls del creixement esbojarrat dels anys del boom (1955-1973). Part de l’oferta estava obsoleta i calia una reconversió que assentés el desenvolupament sota bases més sòlides. D’altra banda, la població demanava que es limités l’expansió urbanística, preservant la part de la costa on encara no s’havia construït.

Per aquest motiu, els anys vuitanta es van aprovar les lleis d’ordenació i modernització del sector turístic, de reforma de les urbanitzacions i de creació de les Àrees Naturals d’Especial Interès. Aquesta darrera vetava la introducció de nous nuclis residencials en aquestes zones.

L’esforç normatiu va venir acompanyat d’una profunda anàlisi del sector. La Conselleria de Turisme encarregà a la Universitat de les Illes Balears la redacció d’un llibre blanc, que va veure la llum el 1987. El seu impacte va ser enorme, ja que marcà l’orientació de la política turística durant tres dècades, fins que la crisi del 2008 i la consolidació de les noves realitats del segle XXI (internet, companyies de baix cost, lloguer vacacional) transformessin el panorama turístic i plantegessin nous reptes que exigeixen una resposta diferent. No debades, fins el 2009 no es va elaborar un altre Llibre Blanc, el qual, tanmateix, no fou encarregat pel Govern Balear, sinó que sorgí de la iniciativa privada (Sa Nostra i la UIB).

El Llibre Blanc del 1987 comença realitzant una revisió exhaustiva de la situació d’aquell moment, la qual permet als autors d’obtenir un conjunt de conclusions de gran volada. Si bé l’articulació del discurs en aparença es basa en la juxtaposició d’arguments, en realitat la seva concepció es fonamenta en la teoria moderna de la Hisenda Pública, que es pot resumir en la idea de què el lliure mercat és una font de distorsions que l’Estat té la missió de contrarestar. 

En concret, es parteix de la base que l’activitat turística crea desequilibris. Aquests tenen diferents causes. En primer lloc, hi ha la seva dependència de factors externs (tipus de canvi, situació econòmica dels països emissors, actuació dels majoristes). En segon lloc, l’oferta turística és constant a curt termini i per açò l’ajust davant les variacions de la demanda, en especial a la baixa, s’ha de fer via preus. Finalment, el monocultiu turístic fa que la inestabilitat del sector es traslladi a tota l’economia balear. Així mateix, el turisme utilitza el medi ambient com un factor de producció bàsic i genera efectes externs negatius: degradació de l’entorn, contaminació,...

Per apaivagar els desequilibris que crea l’activitat vacacional es defensa que la millor opció és un turisme de major qualitat, que hauria de ser l’objectiu de la política turística. En aquest sentit, si els visitants atrets pel factor preu són poc fidels, els de major poder adquisitiu són més constants. Així mateix, els beneficis socials només superen els costos socials en productes de qualitat.

D’altra banda, la demanda turística està sotmesa a canvis. En general, les arribades de visitants tenen una tendència decreixent, ja que el seu increment percentual és molt menor que en els anys seixanta. El mercat vacacional està segmentat i mentre els turistes de renda baixa responen als preus, els de renda més alta tenen altres motivacions, més diverses, i depenen de l’existència d’una oferta adient. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (que s’acabava de produir el 1986), es preveia que es reduirien les diferències de preus i seria més difícil competir amb aquesta arma.

Aquesta visió pessimista sobre el futur turístic de la Comunitat Autònoma, que també remetia de forma implícita al concepte de cicle del producte turístic, que arriba a un màxim després del qual ve una fase de maduresa, és clar que no es va acomplir. En contra hi van jugar l’augment imparable del nombre de turistes a tot el món i en particular a Europa, i la renovació del producte turístic balear que, gràcies a la modernització empresa aquests anys, es va rejovenir, la qual cosa li va permetre d’absorbir quantitats de visitants molt superiors a les ja altes xifres d’aquells anys.

Per aquest motiu, cal planificar l’augment de l’oferta. En el pla quantitatiu s’opta per una contenció global. Al mateix temps, s’han de preservar les zones amb major valor natural. També es proposa subordinar la planificació municipal a la turística, per evitar desenvolupaments indesitjats en productes com els apartaments turístics. Alhora, es fa notar la necessitat de tenir en compte la disponibilitat dels recursos naturals, sobre tot l’aigua. En el pla qualitatiu s’aposta per l’increment dels hotels de luxe i dels agroturismes com a via de regeneració de l’activitat agrària. Paral·lelament, es defensa la potenciació de productes de qualitat com els camps de golf i els ports esportius, si bé en aquest darrer cas, prèvia ordenació del litoral. En darrer terme s’havia de diversificar el producte turístic, perquè els visitants d’elevat poder adquisitiu estan guiats per motivacions variades, més enllà del sol i platja.

Dos factors rellevants per a la política turística són la promoció i la formació. La primera, tant la pública com la privada, és menor de la que caldria, en especial si es vol captar un turisme de qualitat. L’oferta de formació no era adequada en cap dels nivells educatius i la demanda era baixa. Tanmateix, aquest element és clau per millorar la qualitat dels serveis.

Per finalitzar s’introduïen dues reflexions de gran calat. Per un costat, es feia constar que el turisme té una baixa capacitat de creació de renda, per la qual cosa era important la redistribució, indicant de forma implícita la conveniència de transferir rendes des del sector al conjunt de la població. Per l’altre, es remarcava que el finançament de la Comunitat Autònoma era insuficient per cobrir els requeriments de les activitats turístiques, principalment pel que feia a infraestructures (depuració d’aigües, carreteres, conservació de platges), promoció, formació, i protecció de zones costeres. Per aquest motiu es proposava la creació d’un impost que recaigués sobre els turistes, assenyalant en aquest sentit com a punt més convenient el hàndling dels aeroports.

Aquesta idea va tardar més d’una dècada en fructificar i el 2002, després de dos anys de debats, es va implantar el primer tribut d’aquest tipus. Tot i que es va estudiar la seva imposició als aeroports, la manca d’encaix legal i l’oposició del Govern Central van determinar que s’acabés fixant sobre les estades en establiments turístics (com a la majoria dels països on existeix aquesta figura). L’experiència només durà dos anys, però ha estat ressuscitada el 2016 i encara perviu. Tanmateix, en general, les despeses finançades amb aquests fons s’han allunyat de les propostes del llibre blanc, que se cenyien a les connectades d’alguna manera, ni que fos indirecta, amb l’activitat turística.

En resum, el Llibre Blanc del 1987 incidia en els mateixos elements sobre els quals apuntava la normativa, sobre tot l’aposta per la qualitat de l’oferta i la protecció el medi. No totes les seves propostes es van portar a la pràctica en el seu moment, com la limitació de l’activitat urbanística municipal, per frenar el turisme residencial o la introducció d’un impost turístic, però aquestes qüestions continuen formant part del debat turístic del segle XXI.

Joan Hernández Mora: el turisme, la història i Josep Pla

Hernández Mora, a la seva conferència del 1959, remarca que els turistes d’abans, escassos i intel·lectuals, han estat substituïts pel turisme actual, “massiu i gregari”, constituït per gent poc preparada, aliena a l’estudi i que només desitja gaudir de la vida, fruir de les nostres platges, del nostre sol i el nostre clima. Per aquest motiu, la història ofereix un interès molt limitat per a la majoria de visitants, que no estan preparats per entendre-la.

­­­­­­­­­­­­­­­­­­

Joan Hernández Mora

Açò obliga al guia turístic a conèixer bé el seu ofici i dosificar els temes que cada grup pot assimilar. Així mateix, no es pot oblidar que tot país no és només el seu present, sinó també el seu passat, fins al punt de poder-se afirmar que Menorca és Història. Com que la història dels menorquins no pot atreure els turistes estrangers no especialitzats, és essencial que els visitants puguin veure la història que queda en el present, és a dir no la història interna, insignificant cadena de minúcies domèstiques, sinó la història externa, que ens lliga als grans fets de la Història Universal.

Per al turista, la història de Menorca no pot ser mai un tema d’estudi, sinó una història per veure, per ser vista. Hernández propugna que s’ofereixi als visitants una història espectacular de l’illa, una història que els entri pels ulls, per a la qual cosa és molt útil l’Arqueologia, així com certs elements immaterials, com l’idioma o alguns costums, que també es veuen a simple vista. En aquest sentit, les dues èpoques més vistoses de la nostra història són la cultura talaiòtica de l’Edat del Bronze i el segle XVIII, sense descartar tampoc els temps paleocristians –segles IV i V–, il·lustrats per les basíliques que s’havien descobert aquells anys. Per aquest motiu, alliçona els guies perquè coneguin de primera mà tots els poblats i restes talaiòtics, així com els llibres i estudis més importants de la seva extensa bibliografia.

Especial atenció li mereix el segle XVIII, que considera “essencialment turístic”, un període que es veu i es viu amb plenitud de visió i amb plenitud de vida per la quantitat, volum i significació dels records que ens queden: dos pobles (es Castell i Sant Lluís) i les ruïnes del castell de Sant Felip, imponent monument d’arqueologia militar, una zona important de la ciutat de Maó, nombrosos edificis de l’antic Arsenal, reconeixibles sota la forma moderna de l’Estació Naval, vies de comunicació, làpides, mapes, gravats, pintures i altres vestigis de caire material i espiritual, els quals permeten d’efectuar una perfecta immersió en l’època més agitada i transcendent del passat menorquí. Del segle XIX només perdura l’orgue de l’església de Sant Maria de Maó, la visita i audició del qual ha estat considerada d’obligació per a nacionals i estrangers durant una centúria i mitja.

Finalment, no deixa de remarcar que els estrangers cerquen allà on van les petjades de la seva nació i, en aquest respecte, anglesos i francesos poden quedar plenament satisfets de Menorca. Els primers reviuran les glòries de l’Imperi Britànic, que confereixen al seu viatge un alt valor sentimental, augmentat pels abundants mobles originals d’estil anglès de l’època; els segons no seran indiferents al relat dels fets d’armes del seu país i al poble de Sant Lluís. Pel que fa a la resta, els italians apreciaran el Teatre Principal de Maó, ja que al seu llarg segle consagrat a l’òpera hi veuran una projecció cultural de la seva pàtria. Els grecs han de ser il·lustrats en relació a la presència d’una colònia de compatriotes al segle XVIII, de la qual es conserva el seu temple a l’església de la Concepció de Maó, i els turistes del món àrab podran anar d’excursió a la muntanya de Santa Àgueda, sentir certes llegendes del nostre folklore i algunes particularitats de la nostra toponímia.

No seria la darrera oportunitat en què Hernández Mora escriuria al voltant del turisme. El 1964, un text seu antecedia el llibre de fotografies Menorca L’illa desconeguda, de Jacques Leonard, editat en castellà i català. En aquest, assenyala que Menorca, com a realitat geofísica, i no els seus habitants, és l’únic protagonista permanent del drama de la història. També remarca amb insistència que els menorquins són els descendents de la bona gent catalana, part integrant de la comunitat catalana, considerada aquesta en el seu vast conjunt i integrant de l’àrea lingüística del català, que engloba les altres illes baleàriques i el país valencià.

Per finalitzar, passa revista als articles que es fan a l’illa: formatge, calçat i bijuteria, així com la sobrassada, que és un dels millors productes típics que es poden oferir al visitant perquè tasti el “sabor de Menorca”. Tot plegat li dona peu a concloure indicant que aquestes mostres d’activitat i de geni creador donen la mesura de l’esforç dramàtic que el poble menorquí ha de desenvolupar constantment per poder subsistir i perdurar sobre la superfície limitadíssima d’aquesta roqueta.

El darrer escrit de Joan Hernández que es relaciona amb el turisme és el pròleg que va dedicar a l’edició que va fer l’editorial Nura el 1979 de la part relativa a Menorca de la guia de les Illes Balears de Josep Pla del 1948. En aquesta, l’autor es concentra en la figura de Josep Pla i els seus vincles amb Menorca.

Des del principi, Hernández Mora testimonieja la seva profunda consideració per l’escriptor empordanès, creador d’un “immens panorama literari, ple d’un extraordinàriament variat i sucós contingut”, que, al seu parer, reclama que sigui objecte d’investigacions i estudis, del tipus de tesis doctorals, que es veuran afavorides per la publicació de les seves obres completes. Joan Hernández fa un esbós de la presència de Menorca i els menorquins a l’obra de Josep Pla i detalla amb precisió d’erudit les repetides vegades que hi apareix en diversos volums. De forma paral·lela, fa referència a la mitja dotzena de vegades que Pla vingué a l’illa.

La seva curiositat per Menorca venia d’antic, i hi tenien força pes els aspectes gastronòmic i l’intel·lectual. En aquesta simpatia hi ajudava la semblança entre la terra empordanesa i la nostra illa, semblança que abastava el paisatge, la costa i la manera de parlar. Pla vingué per primera vegada quan tenia poc més de vint anys –el 1920– i va descobrir el formatge de Maó, que diu que és una cosa molt agradable i, de bon tros, el primer del nostre país. La intel·lectualitat d’aquella època la sintetitzava en tres personalitats: el metge folklorista Francesc Camps i Mercadal, l’historiador Francesc Hernández Sanz i el lluitador en el camp de les idees àcrates Joan Mir i Mir. Pla va deixar escrit que fou la lectura de la Història de Menorca de Francesc Hernández, el pare de Joan, el que “excità la pròpia curiositat envers les coses de la nostra terra” i que el llibre era una meravella d’interès i claredat. L’autor en persona “l’havia rebut, acompanyat i orientat, portant-lo a l’Ateneu de Maó i posant-lo en camí de conèixer l’Illa.”

Sobre el viatge que realitzà per redactar la guia del 1948, les pàgines de la qual estava prologant, Hernández Mora fa notar que va fer de cicerone de Pla i que aquest hi va esmerçar la més intensa dedicació: “va venir el mes de març i no va parar ni un minut”. Així mateix, glossa una carta que li adreçà el 12 de juliol d’aquell any –i que reprodueix íntegrament– en la qual l’empordanès li agraeix la correcció que havia fet de la part menorquina l’expresident de l’Ateneu de Maó, Josep Cotrina, qui, després d’apuntar unes breus correccions, havia aprovat el text sense reserves. En aquesta lletra, Pla posa de relleu que, sense la col·laboració de Joan Hernández i el seu pare, la guia no hauria pogut veure la llum. Hernández, al seu torn, expressa el seu reconeixement per Josep Pla, i li dedica una cordial i afectuosa salutació.

El salze cec i la dona adormida. La bellesa trista de Haruki Murakami

Murakami és un autor que enganxa. Basta llegir el començament d’un dels seus contes per saber perquè: “En el periódico que compré en el puerto había un artículo sobre una anciana devorada por sus tres gatos”. L’inici arravatador de Los gatos antropófagos ens mostra el nervi narratiu del japonès que, si una cosa té, és el do d’explicar una història, introduir al lector i no deixar-lo fins que arriba al final. En un dels seus contes, precisament parla d’un personatge que no sap narrar.

Haruki Marukami, que enguany ha complert setanta anys, és conegut sobretot per la seva vessant com a novel·lista. Tanmateix, tal i com explica ell mateix en el pròleg de l’obra que comentam, combina aquesta faceta amb la dels relats. De fet, en aquest llibre demostra la mestria d’un autor de primera fila: alguns dels contes són veritablement genials. En realitat es tracta d’una col·lecció d’històries publicades al Japó al llarg de vint-i-cinc anys, des de 1979-1983 fins al 2005. D’aquesta darrera data són cinc textos editats al seu país sota el nom de Contes estranys de Tokio. La diversitat del contingut fa que el resultat sigui a estones desigual. Açò no obstant, després d’algun relat anodí sempre acabam recuperant històries enlluernadores que assoleixen un elevadíssim grau d’excel·lència.

Però, ¿què té Murakami que fa que per als lectors sigui com una obsessió, que no puguis deixar ni de llegir-lo ni de pensar en les seves històries? És difícil de saber-ho i possiblement, cadascú hi troba coses diferents. Per a mi, un dels trets més remarcables és l’atenció que presta a l’ésser humà, a les dificultats de l’existència, a la nostra identitat com a persones. Un personatge del conte La tragedia de la mina de carbón de Nueva York explica que, quan de nit pensa que es va a deprimir, renta tots els plats i fa neteja general. Després de dormir ni se’n recorda del que estava pensant. No totes les històries tenen aquest valor terapèutic, encara que sobre moltes hi sobrevola la inquietat sobre el nostre estat d’ànim. A La tía pobre, els protagonistes estan d’acord en què “Vivir es muy duro”. A vegades algú s’oblida del seu nom, una forma de referir-se a la qüestió de la identitat, què ens fa ser com som, i a la por de perdre’ns en la confusió del món.

El tema d’un bon gruix dels contes són les relacions sentimentals. Murakami va explorant les arestes i benediccions que amaren els lligams entre homes i dones, habitualment joves, de vint a trenta anys. Hi trobem els amors fugaços i intranscendents dels primers anys –Sauce ciego, mujer dormida, el text que dona nom al recull–, l’enamorament més estrany que un es pugui imaginar –L’home de gel–, i, en especial, amors impossibles –El folklore de nuestra generación, la luciérnaga, La piedra con forma de riñón,…

Convinguem que la nota predominant dels contes de Murakami és la tristesa. L’autor n’és conscient i algun dels seus personatges ens avisa que el que segueix és una història trista. El protagonista d’un relat es troba “Como una sandía que se hubiera caído al fondo de un pozo”, una d’aquestes frases que defineixen tota una narrativa. Els éssers de l’univers Murakami tenen grans dificultats per expressar els seus sentiments. Poden viure junts, tenir relacions sexuals, però cadascú o, almenys un d’ells, viu en una dimensió diferent que impedeix una autèntica comunicació. La consciència de la impossibilitat d’una entesa acaba menant les relacions a un carreró sense sortida i dota les aventures d’un to melangiós, i de manera especial els finals. Tanmateix, en una història el protagonista troba: “alguien con quien podamos comunicarnos a la perfección. Es casi un milagro, o una suerte inesperada, hallar a esa persona”...tot i que conclou que aquell vincle “no tiene nada que ver con el amor”, encara que no hi renunciarà per res del món.

En alguna ocasió la història s’atura en un moment determinat i no arriba a cap final definit. Aquesta manca de contundència és una delicadesa que contribueix a remarcar la subtilesa de la narració, que se’ns presenta dibuixada amb pinzellades delicades, com una aquarel·la oriental. L’autor mateix no renuncia a aquesta imatge: “Tres o cuatro nubecillas blancas flotaban a lo lejos como unos exquisitos signos de puntuación puestos con cuidado.”

No sempre és així. Potser perquè estem davant d’un replec de contes de diverses procedències, també hi trobam alguns dels finals més memorables de la contística universal –impossible no recordar la manera com acaba La tragèdia de la mina..., un dels millors relats–. Una de les característiques de Murakami és el risc que corre a l’hora de concloure una narració, a la qual cosa hi contribueix el fet que en molts casos es tracti de finals oberts que requereixen de la implicació del lector. Enlloc de donar-li un acabament clàssic, en la línia del que ha estat la història, li imprimeix un darrer gir que apunta cap a una altra banda. Sempre deixa el lector sorprès i, quan dona en el clau, ens deixa meravellats.

A Murakami li agraden els zoològics –el primer conte comença en un–, i per extensió, els animals. És coneguda la seva tirada pels moixos, que donen títol a l’inoblidable Los gatos antropófagos, on els felins hi són presents en dos episodis: un, amb el qual arranca el relat, s’esdevé en el moment de la narració, i l’altre té a veure amb la infantesa del protagonista. En un altre conte, un moix és exposat en un zoològic. Murakami ens explica a la introducció la simbologia dels corbs a Conitos. També hi ha cangurs i, a la darrera història, El mono de Shinagawa, l’animal té un paper important en la trama. Les abelles i les mosques són altres dels habitants d’aquest particular bestiari. Tots ells contribueix a crear el clima i a subratllar els temes de què ens vol parlar l’autor.

En tot cas, convé tenir en compte que el llenguatge de Murakami és fonamentalment simbòlic i els animals de què acabem de parlar no en són una excepció. Així mateix, les narracions estan acompanyades de visions i anècdotes, que són al·legories o metàfores del que ens està explicant. En dues històries el protagonista es queda sense rellotge, el que contribueix a reforçar la sensació de desorientació. En una altra, investiga la desaparició d’una persona de ca seva. En algunes narracions una part de les peripècies transcorren a una nit de lluna plena, que projecta una llum espectral. L’autor no defuig la tècnica de la personificació, com a la inoblidable La tía pobre, on aquesta peculiar parenta es converteix en una metàfora de l’escriptura. En el darrer relat, una mona adopta un aspecte simbòlic i queda per al lector desentranyar-ne el significat. A través d’aquestes figures, el narrador obre una escletxa en la realitat i ens mostra com pot estar imbricada amb l’estrany i l’extraordinari.

D’entre els elements amb què Murakami atapeeix els seus contes hi trobam articles de la societat de consum, en especial begudes, com la Coca Cola, diverses marques de whisky, i també de tabac, la qual cosa li ha valgut la denominació enganadora d’autor pop, enganadora perquè, com veiem, el to de les seves històries està prou allunyat de l’optimisme intranscendent d’aquest corrent. Un altre element a destacar és la música, en ocasions clàssica –Mozart, Strauss, Verdi, Poulenc–, però de forma més marcada el jazz i, en particular, els pianistes blancs dels anys cinquanta i seixanta. El narrador confessa la seva afició i es declara col·leccionista d’aquests discos. Algunes històries són protagonitzades o compten amb l’aparició de músics de jazz i l’autor no s’està d’oferir-nos llistes dels seus músics preferits, la qual cosa fa pensar en Rayuela de Cortázar, un altre gran contista.

No debades, Murakami està impregnat de literatura i referències literàries. Hi podem trobar relats amb el sentit oníric del que és meravellós propi de Cortázar, altres amb la vena gòtica de Poe i alguna història de tall psicològic de l’estil de Henry James, amb picades d’ull com un personatge en cadira de rodes (com a La vida privada o Els papers d’Aspern).

Per finalitzar, cal deixar constància del profund sentit de la bellesa narrativa del japonès. Els contes més reeixits, a més d’oferir una història intrigant i uns personatges peculiars, són molt ben construïts. És freqüent que tenguin tres parts, una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que és trencada per un inici in media res, amb els seus corresponents flashbacks. En algun relat, cada part es divideix en tres. En altres històries, Murakami comença situant l’acció a ple dia i l’acaba de nit tancada, o transcorre des de l’inici de l’estiu al final de la tardor. Tots aquest elements contribueixen a dotar els contes d’una harmonia, un equilibri i una plenitud complets.

Per descabdellar les narracions de Murakami caldrien moltes planes, molts llibres, però serà suficient dir que aquest aplec inclou històries genials que perduraran indefinidament en la imaginació del lector.