La font de la polèmica al passeig d’Isabel II

 El 1882 va esclatar una interessant controvèrsia sobre el passeig d’Isabel II de l’Esplanada quan l’Ajuntament de Maó, que per primera vegada tenia un batle republicà, va reorganitzar l’espai on hi havia la font. A finals de setembre el diari monàrquic El Bien Público reprovava que es destinessin fons públics per convertir el sortidor “en un informe munt de pedres sense utilitat ni bellesa”. Immediatament El Liberal (òrgan oficial dels republicans) replicava amb to irònic que els conservadors no havien deixat cap model d’on poder copiar el gust i la bellesa i es demanava si les seves crítiques no responien al fet que no s’havia atès la proposta d’erigir una estàtua a l’ex-reina Isabel.

 

Passeig d'Isabel II devers 1925

El tema va provocar les airades protestes de la premsa dretana. El Semanario Católico publicava un solt que s’expressava així: “¡¡¡Cielos, qué es AQUELLO??? ¿Es un clapé, un talayot, una sitja, un abrevadero, un horno para cremación de algun Menotti, una barricada, una pagoda o un pegote, AQUELLO que terrible y magestuoso se levanta en el Paseo que fue de Isabel 2ª?”

Les diatribes sobre l’estètica del monument i el seu cost es van perllongar els mesos següents. El novembre, amb motiu de la liquidació del pressupost amb dèficit, El Bien Público redoblava el to acre de les seves gasetilles. El Liberal va contestar que en el seu dia es veuria el que havien costat les obres i l’“altre diari” es convenceria que la despesa no era exagerada ni de bon tros suficient per cobrir el dèficit del pressupost. Només les pedres corcades que s'havien canviat en els seients aprofitant les velles haguessin costat, d'haver-les hagut de fer noves, tant com tota l'obra executada per eixamplar el passeig i proporcionar una major comoditat a la gent que hi concorria.

La polèmica no va remetre. El mes de març de l’any següent El Bien Público, en informar sobre els treballs de col·locació de nous bancs al passeig, comentava amb sarcasme que: “Els entusiastes admiradors de l’octava meravella que es va aixecar en l’esmentat passeig són d’enhorabona: des d’ells podran examinar al seu gust la monumental obra que, segons es diu, ha donat origen a un nou estil arquitectònic”.

 

La rèplica d’El Liberal va ser prou ponderada, tot remarcant que el diari conservador havia escollit el sortidor del passeig de l’Esplanada com al seu tema favorit per censurar la Corporació municipal. Tanmateix, quan un diari només trobava com a objecte de les seves invectives una petita obra que havia costat deu o dotze duros, allò era la millor prova de la bona administració d'un Ajuntament.

Tanmateix, l’obra devia ser prou desafortunada perquè l’Ajuntament emprengués una insòlita rectificació. En efecte, als pocs dies, El Bien Público anunciava, amb l’estil corrosiu amb què venia tractant la qüestió, de la desaparició d’“una de les glòries artístiques de Maó”, que havia estat derruïda la darrera nit: la gruta del passeig de l’Esplanada. El dia següent continuava amb les pulles, apuntant, segurament a tall de broma, que el Jutjat d’Instància havia obert sumari per esbrinar les circumstàncies de les desafortunades obres del passeig d’Isabel II que, afegia, alguns atribuïen als redactors d’El Liberal, davant de l’escarni d’amics i enemics. Al final es concloïa, més seriós, que havia estat l’Ajuntament qui havia esbocat la construcció a l’empara de les ombres de la nit.

El Liberal contestà, intentant llevar ferro a l’assumpte, que El Bien Público reprovava de forma estúpida que s'hagués destruït una obra que va ser executada com un simple assaig, sense deteriorar per a res l'antiga font que allà existia. Concloïa amb un toc àcid que no s’apurés el diari monàrquic, que la pedra de la gruta, si no arribava a figurar en la Exposició Artística de Madrid, podria tenir aplicació per recompondre el moll del Llatzeret, destruït pels seus amics per extreure-hi dàtils.

 

Indiferent a la polèmica que havia suscitat, la font va seguir en actiu durant molt d’anys. El mes de maig del 1903 les seves aigües es devien d’haver corromput i feien olor, per la qual cosa fou buidada i netejada, però el juliol del 1907 el problema es va reproduir. El 1915 es va començar a plantejar la reforma del sortidor i del pis que l’envoltava. La qüestió es va reiterar el 1917, sense prosperar, de manera que el 1918 ja duia un llarg temps sense funcionar.

El 1921 Josep Cotrina en feia una descripció humorística a la Revista de Menorca. Comentava que era una font màgica, ja que si un joc de llums conferia diferents colors a les aigües de la de Montjuïc a Barcelona, la de Maó tenia incomptables usos: els fillets sabien que el seu recipient era un lloc adequat per als seus jocs; els majors, amb un poc de bona voluntat, la podien utilitzar com a guia de records; els dies de tómbola prestava inestimables serveis com a dipòsit d’objectes: restes inútils, bastons i capells dels concurrents; fins i tot, caixa on es guardava la recaptació diària. Algunes vegades, per finalitzar, la font tenia aigua. Eren dies de gala, d’extraordinària solemnitat, quan es coronava el modest monument de línies irregularment corcades pel temps amb un sortidor, més modest encara, que llançava dèbils fils d’aigua, entre l’admiració dels fillets, les seves mainaderes i els soldats que admiraven al seu torn aquestes mainaderes.

 

Font  de Montjuïc

El maig del 1924 La Voz de Menorca reprenia el tema en un to elegíac, record de temps millors. Feia notar l’estrany efecte que produïa la font, ja que aquells dies que els arbres es vestien de verd i les plantes florien, la font es veia “seca, molt seca” i es convertia en un diminut circ acrobàtic infantil, en lloc de reflectir en el mirall de les seves aigües les fulles i les flors i deixar sentir la dolça remor de les que queien a la tassa central. El mes de setembre reprenia el tema i anotava que, el vespre anterior, al circ en què s’havia convertit la font seca hi havia multitud de gimnastes, als quals els servia de barra fixa per als seus exercicis la barana circular que s’havia aixecar per a la caça de l’ànec (referint-se probablement a alguna atracció de la fira muntada per les festes de Gràcia).

 El març del 1926, amb motiu d’unes obres de manteniment del pis, la premsa continuava criticant que la font estigués seca i només servís de punt de joc infantil. Havia arribat l’hora de la tant desitjada reforma: uns dies més tard l’aigua brollava cristal·lina i al seu voltant es congregava una gernació de curiosos que es recreaven en la consideració de les obres de jardineria, ja que s’havia aprofitat per replantar l’espai que la circumdava. Segons el periodista, en una descripció que ens permet de fer-nos una idea de com era el monument, el jardiner municipal havia adornat la columna del centre i la tassa que la rematava amb copinyes i cariàtides, que li donaven un bell aspecte. Al seu perímetre s’havien muntat, entre escarpats granítics, vuit testos amb plantes aquàtiques. Al costat de la barana que circumval·lava la font s’havien col·locat arbustos i plantes ben combinades i de bon gust i, per resguardar el conjunt –recordem que era cobejat pels infants– s’havia erigit una tanca de filferro. Els extrems del passeig també s’havien embellit i en el d’enmig s’anaven a plantar unes airoses tuies.

 

Tuies

El mes d’agost el diari assenyalava que la font, situada al nord del passeig, era el centre d’atracció d’innumerables passejants, que es recreaven en la contemplació de l’espectacle “alegre, placentero y hasta poético” que oferia la combinació del verd de les plantes, la policromia de les flors i els colors canviants de les aigües, contemplació agradable sempre, i especialment durant el temps estival. La gent fins i tot demanava que es construís una font a l’altre extrem del passeig.

L’any següent la font era lloc d’esbarjo per a multitud de persones. Per entre les seves aigües, netes i diàfanes, serpentejaven infinitud de peixos de colors, als quals petits i grans tiraven un munt de miques de pa. Tanmateix, el sortidor no funcionava i es trobava a faltar que no llancés a l’aire els seus “raigs cristal·lins”.

Segons La Voz de Menorca, el 1927 els jardins seguien essent motiu d’agradable observació, sobretot els de l’extrem nord que, a més de ser els més antics, eren a redossa de la tramuntana. El jardiner municipal tenia cura de la faixa de terra que rodejava la font i de les tres jardineres que hi havia al costat, que el mes de maig es veien cobertes de belles plantes, exuberants i amb profusió de flors d’una gran diversitat de colors. El setembre encara es ressaltava l’abundància de plantes del jardinet que vorejava la font i la gran quantitat de flors de diverses varietats i bells colors que s’hi veien, les quals havien rebut els elogis del conegut jardiner i horticultor de Barcelona Josep Vidal.

Els arbres i la jardineria del passeig d’Isabel II de Maó

 Els arbres van ser un element bastant problemàtic del passeig d’Isabel II de l’Esplanada. Ja el 1868 el Diario de Mahon reclamava que es redrecessin i es podessin. El 1882 es va procedir a realitzar quatre forats per plantar-hi arbres que poguessin fer ombra. Per evitar que es criessin tan raquítics, com molts altres que s’havien posat al llarg dels anys, es va profunditzat fins a perforar la capa de pedra dura del subsòl. El periodista demanava que es fes igual amb la resta d’arbres que presentaven poc desenvolupament, per aconseguir que es formés “una frondosa alameda” a l’indret. A partir de llavors devia ser una pràctica corrent. Els temporals també eren responsables del mal estat de l’arbrat del passeig. El 1902 un vendaval va arrabassar dos grans arbres i el 1920 en va malmetre uns quants.

 

El passeig d'Isabel II devers 1930

No era freqüent que la premsa informés de les varietats plantades. Així i tot, el 1917 s’indicava que s’havien multat dos al·lots per arrabassar una palmera del passeig, per tant en aquest any aquesta espècie ja hi era present. Devia ser recent; l’any anterior la Revista de Menorca comentava que s’estaven plantant pins i palmeres per millorar l’aspecte de la població. El 1911 l’Ajuntament va acordar plantar al passeig deu araucàries, però no totes es van desenvolupar correctament, ja que set anys més tard, el 1918 es replantaven els arbres que hi mancaven, entre ells una araucària.

Sota la direcció de Joan Riudavets, el jardiner, es van traslladar els arbres que hi havia al carrer sant Josep, que es constatà que era massa estreta, la majoria al passeig. També es va assegurar tot l’arbrat amb tutors de llenya per protegir-los del vent. Paral·lelament es va arrabassar un pi, que creixia entre arbres d’una altra espècie, que fou substituït per un altre igual que els seus companys, probablement acàcies, ja que el jardiner indicava que les fumigava contra el pugó, una plaga freqüent d’aquesta mena d’arbres. Al mateix temps es van col·locar dues palmeres, provinents d’una donació, però es dubtava que prosperessin pel mal estat de les arrels. Per arrodonir l’actuació es van renovar les pasteretes de l’extrem del passeig.

 El 1928 es va escometre una important renovació de l’arbrat i els jardins. A l'extrem sud i a l'exterior de passeig d'Isabel II es van plantar arbres ornamentals, en concret mèlies. Arbres d’aquesta espècie encara es poden veure en l’actualitat en aquesta part de la plaça.

 

En primer pla, Mèlia en l'actual Esplanada

També es van plantar a les voreres de l’avinguda Quadrado, oberta feia pocs anys, i del camí de circumval·lació de la plaça de l'Esplanada al costat nord. La premsa informa que, prèviament, s’havien obert forats per col·locar els nous arbres i es van aprofundir i eixamplar els dels que se substituïen perquè en ells hi hagués prou terra per a l’arrelament dels arbres. Així i tot, com que es van arrabassar els que hi havia davant de can Terrés (a l’entrada del passeig pel carrer de les Moreres) i s’havia eixamplat la via pública en aquest punt, no es restava espai a la placeta que llavors hi havia davant del passeig d’Isabel II.

 Paral·lelament, es va procedir a la reparació, reforma i embelliment dels jardinets de l'extrem nord del passeig d'Isabel II. Els arbres havien estat adquirits a Barcelona i les operacions es van fer sota la direcció del jardiner Riudavets, que l’Ajuntament havia enviat a la Ciutat Comtal per adquirir els coneixements necessaris per a la cura dels arbres.

 Aquestes descripcions ens parlen, per un costat, de quant va costar que prosperessin els arbres del passeig, per la duresa del sòl i, per l’altre, de la freqüència amb què es renovava l’arbrat de la població i que contrasta amb la situació actual, en què els arbres es mantenen fins que la mort o les malalties els sorprenen, amb el resultat que, a vegades es veuen esquifits o, pel contrari, amb un desenvolupament excessiu que causa molèsties a veïns i passejants.

 

Pseudoacàcia ornamental

Les imatges que disposam del passeig d’Isabel II provenen de les postals de principis del segle XX, però és possible que no corresponguin a la disposició inicial de la zona, sobretot pel que fa a l’arbrat i els objectes ornamentals, ja que segurament algunes de les actuacions realitzades posteriorment havien modificat algun dels elements originals. Un d’aquests eren els testos. El 1868 la premsa informava que estaven col·locats entre els bancs que hi havia als dos costats del passeig i estaven fets de calcàries fines d’Alcalfar. El periodista es queixava que se’ls havia donat una capa de calç que impedia d’apreciar la seva qualitat.

 Com era de témer, aquests elements van ser objecte d’actes vandàlics. El 1874 alguns van ser tombats del seu pedestal i el 1876 un va ser abatut i va quedar fet dos trossos. Un sinistre més important es va produir el 1882, quan uns van aparèixer romputs i altres arrabassats dels seus pilars ornamentals. El fet va ser premeditat, perquè un test va aparèixer fora del passeig, a la part de la plaça que emprava la guarnició per als seus exercicis.

Els testos devien ser grossos: el 1882 un al·lot estava penjat d’un d’ells, que li va caure damunt d’un peu, per la qual cosa el van haver de dur a ca seva. L’Ajuntament, amb la voluntat d’acabar amb aquests incidents i millorar la comoditat “del lloc predilecte de la nostra societat”, va fer retirar una part dels testos el juliol del 1886 i en el seu lloc va fer col·locar catorze bancs de fusta. Aquesta actuació completava la del 1884, quan ja s’hi havien instal·lat bancs amb peus de ferro colat.

Testos del passeig (detall d'una postal)

Segurament, la quantitat de persones que acudien al passeig aconsellava de retirar uns elements com aquests, fràgils, que patien accidents i impedien el pas. Tanmateix, aquests contratemps no van finalitzar: els primers dies del 1900 van ser tombats els vuit pilars amb testos que hi havia a la vorera sud del passeig, que van ser arrabassats de la seva base durant la matinada, ja que el vespre anterior estaven intactes. La premsa va censurar la manca de vigilància de la guàrdia nocturna del barri. La cosa no va acabar aquí: el mes de març qualcú va fer caure dos testos més.

El 1907 es va procedir a la recomposició i emblancat de les balustrades i els testos del passeig, però el 1909 van aparèixer romputs uns quants i els que algunes cases particulars tenien al carrer, així com un banc de llenya del carrer de les Moreres. Tot es va arranjar i uns dies més tard es procedia a donar calç als bancs de pedra, els testos i el pavelló de la música. A partir d’aquesta època l’emblancat del passeig es devia de fer de manera anual, ja que és habitual trobar la notícia d’aquesta actuació als diaris, normalment a mitjans de juliol. No van deixar de produir-se accidents: el 1916 dos fillets que jugaven van fer caure un test, que es va rompre; per sort ells no es van fer mal. Mesos més tard es va trobar un altre test tombat. El periodista no va deixar de reclamar més vigilància i aprofità per censurar “que la chiquillería convierta el mencionado paseo en campo de juegos, molestando a los transeúntes con sus gritos y juegos.”

Jardins del passeig d'Isabel II devers 1933

El gener del 1921 va haver un acte de vandalisme extrem: es van destrossar els arbres, especialment les araucàries, als quals es van esqueixar o rompre les branques. També es van arrabassar els brots tendres de les plantes dels testos, alguns dels quals es van arrencar dels seus pilars, i es va tirar un banc al mig del passeig.

 Hem comentat que al passeig hi havia bancs de pedra i de fusta. Un solt de La Voz de Menorca del 1924 ens permet de saber que eren els únics que no estaven fixats al pis i per aquest motiu a vegades eren desplaçats o col·locats de manera extravagant, amb els suports posteriors enfonsats a la síquia per al reg de l’arbrat, un nou exemple de la manca de civisme d’aquells antics maonesos.

Perquè donen l’esquena els polítics als problemes econòmics?

Entre totes els assumptes que els ciutadans confien als seus dirigents, els econòmics són les que afecten de forma més immediata al seu benestar. Per aquest motiu, en algunes ocasions són al centre del debat polític, com a Espanya als Pactes de la Moncloa del 1977, o a les eleccions americanes del 1992, guanyades per Bill Clinton, qui amb la frase “És l’economia estúpid!”, desconcertà els seus rivals.

Els països que es prenen de forma seriosa els afers econòmics, com els laboriosos danesos, alemanys i holandesos, gaudeixen d’una economia pròspera, baixes taxes d’atur i uns comptes públics sanejats. En canvi, aquells que s’enreden en discussions polítiques sens fi, com Bèlgica, França o Itàlia, rellisquen de forma lenta, però constant, cap a l’estancament.

Malauradament, Espanya forma part del segon grup. Aquí, els assumptes més purament ideològics, com la lluita pel poder entre els partits, el procés català o el destí de la monarquia acaparen el debat públic, mentre els grans temes econòmics, com l’atur o el dèficit pressupostari, reben una atenció superficial.

Les qüestions doctrinàries i el xoc dels interessos partidaris poden contaminar matèries de gran rellevància que, potser per aquest motiu, veuen com els seus problemes s’eternitzen, sense que s’arribi a una entesa que permeti d’afrontar-los de forma efectiva. Una d’aquestes és l’educació. Sempre que es tramita una nova Llei s’acaba topant amb les pedres de l’assignatura de religió i les escoles concertades. Mentrestant, les competències dels alumnes segueixen a la cua d’Europa, com recorda periòdicament l’informe PISA, de manera que els joves no reben els ensenyaments adients per integrar-se al mercat de treball o començar una carrera universitària.

No és estrany que açò succeeixi, si tenim en compte que la majoria dels presidents del país (Felipe González, Aznar, Zapatero, Rajoy) han estudiat Dret i tenen poca sensibilitat envers l’economia. Una de les anècdotes més comentades de Zapatero va ser la frase que el ministre d’Economia Jordi Sevilla li va dedicar el 2003 després de sentir-lo xerrar sobre el tema: “Te veo inseguro. Lo que tu necesitas para saber de esto son dos tardes”. Lògicament, açò no basta, ja que el fet que Pedro Sánchez sigui doctor en Economia tampoc ha servit per augmentar el nivell dels debats econòmics, que segueixen enredats en les mil-i-una misèries que conformen l’actualitat política.

Menorca no s’allunya d’aquest esquema: la majoria dels presidents del Consell Insular, incloent l’actual, Susana Mora, no tenen formació econòmica, encara que la titulació de Santiago Tadeo en Ciències Empresarials tampoc va millorar la seva gestió. De fet, el seu mandat es recorda bàsicament per la polèmica reforma de la carretera general.

La pobresa del debat econòmic s’aprecia de forma meridiana en la gran eina de l’Estat: els Pressupostos. En època de bonança, totes les activitats són prioritàries i augmenten les dotacions en infraestructures, cultura, ensenyament, investigació,.... Quan ve la crisi, ningú se salva i s’apliquen retallades lineals que ens deixen a la casella de sortida. Aquesta manca de determinació contrasta amb altres països europeus, capaços d’arribar a pactes d’estat per impulsar les inversions en R+D+i, educació o energies renovables, tant en èpoques de bonança com de depressió.

Només així s’explica que el Tribunal de Comptes acabi de descobrir que la Seguretat Social, lluny d’estar en dèficit, és creditora de 103.690 milions d’euros, que l’Estat es va quedar entre 1989 i 2013, quan les pensions tenien superàvit, i que van servir per tapar els comptes de l’Estat, sempre deficitaris. Alguna raó tenia el president d’Holanda quan, en les recents discussions del fons de rescat europeu, censurava el desgavell econòmic dels països del sud.

Hauria de ser motiu de debat la manca de recursos per quadrar els comptes públics, fins i tot quan l’economia creix, que ens mena a xifres astronòmiques de dèficit quan arriben les crisis, com vam veure el 2010 i tornarem a constatar el 2020 i que han forçat al Govern a haver de mendicar als Ajuntaments perquè li deixin els seus estalvis. Tampoc es comprèn l’abúlia dels poders públics davant les xifres de l’atur, les més altes d’Europa des de fa quaranta anys, sense oblidar els nostres índexs de desigualtat, també entre els majors del Continent.

A Menorca els anys passen sense que s’abordin les qüestions que afecten al nostre progrés, com la política turística. Nombrosos economistes han assenyalat la indefinició del nostre model. Aquesta va ser la tesi central de la conferència que donà l’estiu del 2016 Antoni Riera, dins del cicle re(pensar) Menorca. Des de llavors, poc s’ha avançat. Ens segueixen mancant dades i els únics canvis han vingut de la dinàmica del mercat, que ha portat el lloguer vacacional, hotels de ciutat, agroturismes i mercat francès. Veurem què ens depara el món postcoronavirus, però sense brúixola només arribarem a bon port per casualitat.

El turisme s’hauria d’integrar en una reflexió més àmplia sobre l’economia, que calibrés el pes que han de tenir els sectors de la construcció, la indústria i l’agricultura. ¿Ens convé diversificar o hem de concentrar els esforços? ¿Deixam caure definitivament la indústria o apostam per reindustrialitzar l’illa? ¿Ens hem de conformar amb les manufactures tradicionals del calçat i la bijuteria o hem de fomentar noves iniciatives? ¿Serem capaços d’aprofitar el tiró de la digitalització i les noves tecnologies de la informació i la comunicació?

Les qüestions anteriors interpel·len als nostres polítics, però no són precisament els temes que estiguin damunt de la taula en els plenaris del Consell Insular o dels ajuntaments de l’illa. I, evidentment, si els menorquins no estiram del carro, no serà el Govern Balear el que vindrà a dir-nos cap a on s’ha d’encaminar la nostra economia.

L’Esplanada, primer camp de futbol de Menorca

L’amplitud de la plaça de l’Esplanada la feia apte per a qualsevol activitat de masses, especialment al segle XX, en què aquestes encara no comptaven amb espais específics per a la seva pràctica. L’esport va ser una de les activitats que es popularitzaria aquesta centúria.

Partit de futbol a l'Esplanada de Maó. Fot de Francesc Seguí pub per D. Mercadal

El futbol va ser introduït a la nostra illa per les tripulacions de les embarcacions militars que visitaven de forma assídua el port de Maó. Les primeres notícies aparegudes a la premsa insular són del 1900 quan, amb poques setmanes de diferència, s’hi refereixen l’anarquista El Porvenir del Obrero i el monàrquic El Bien Público. L’ample ventall ideològic és un avís de l’extensió que arribarà a prendre aquest esport. El març de l’any següent ja s’informa dels primer partits, a càrrec dels marins del creuer anglès Calliope, que va passar quinze dies al port, a l’Esplanada des Castell, on van executar “el último turno de su juego gimnástico favorito denominado foot-ball”. Dos anys més tard, la tripulació d’aquesta embarcació disputava un altre partit contra la d’un altre buc de la marina britànica, el Cleopatra, al mateix lloc.

El primer matx que es va disputar a l’Esplanada de Maó fou protagonitzat per tripulants del creuer anglès Leader, el 30 de setembre del 1905, i va ser seguit per multitud de curiosos. La secció d’Esports de l’Ateneu de Maó recollí el guant i organitzà els primers partits locals, per a la qual cosa va obrir una subscripció entre els seus socis i convocà una reunió per al 20 de desembre. El tema estava prou madur perquè el dia següent tingués lloc a l’Esplanada l’esmentat encontre en el qual hi van participar “una veintena de adiestrados”. La premsa indica que va presenciar l’espectacle una nombrosa concurrència, que lloà la destresa i habilitat dels jugadors. Davant l’èxit, es convocava un altre partit al mateix punt per al diumenge següent.

Va ser un èxit total i el dia de Sant Esteve tenia lloc el tercer encontre, en el qual els equips dels “vermells” i els “verds” van empatar a un. El periodista assenyalava que l’interès que despertava el joc era cada cop major. El camp quedava completament rodejat d’espectadors, el que no era d’estranyar, “perquè a tots el països passa igual”. El públic acudia de forma creixent i es creuaven apostes, en ocasions crescudes, en favor d’un equip o l’altre. La febre va continuar el dia 1 en què els vermells van guanyar als verds per tres a un. A la notícia hi trobam la primera descripció d’un gol, el segon, que fou destacat perquè la pilota fou llançada contra vent.

Guardamarines holandesos

A partir d’aquest moment, cada setmana va haver partit a l’Esplanada, llevat dels que s’havien de suspendre pel mal temps. Els encontres es van començar a ajustar a les normes reglamentàries de temps i dimensions del camp. El març del 1906 els jugadors de l’Ateneu ja pensaven en anar a Ciutadella per disputar un matx en aquella població, amb la idea d’estendre l’afició al joc i fer-lo així més competit. L’encontre va tenir lloc el dia 25 en la plaça del Born i, com que feia un temps primaveral, hi va assistir moltíssima gent.

La cosa havia quallat tant que, al cap de pocs dies, la secció d’Esports de l’Ateneu organitzava el primer campionat de Menorca de futbol per al mes de maig, “seguint les regles habituals del joc: equips d’onze jugadors, degudament uniformats”. El guanyador rebria un diploma d’honor i un baló reglamentari.

El campionat es reduí al partit que van disputar el dia 20 a l’Esplanada des Castell l’equip de l’Ateneu de Maó i el Bólido de Villa Carlos davant d’una gran multitud. Encara que es van jugar diverses pròrrogues, finalitzà amb empat a zero, segons el comentarista, per un excés de zel defensiu dels jugadors. Ja van aparèixer comportaments poc esportius per part dels aficionats: els jugadors maonesos van patir molèsties per part d’alguns espectadors “lo cual atribuimos sin duda a un exceso de patriotismo mal entendido”. El partit de desempat es va jugar al mateix escenari el 10 de juny. En aquesta ocasió, l’equip de l’Ateneu va fer valer la seva superioritat, guanyant per dos a zero. El segon gol “fue aplaudido de forma estruendosa”, ja que “el señor López Coll lo logró solo y de un modo magistral”. Com s’observa, el llenguatge futbolístic ja estava plenament format en aquesta remota època.

 

Francesc Andreu Femenías. Ajuntament de Maó

El 27 de maig es va celebrar el primer encontre internacional, que va enfrontar a l’Esplanada de Maó l’equip de l’Ateneu i un de format per oficials holandesos del creuer Friesland, davant d’un públic nombrós, que va contemplar la derrota dels seus compatriotes. En el marc del Concurs de ramat que va tenir lloc el mes de juny as Mercadal, van competir l’equip de l’Ateneu de Maó contra el All Right de Ciutadella, que fou batut per un gol a zero pels maonesos.

Els nous usos socials van provocar els primers problemes de convivència: el mes de juny uns al·lots que jugaven un partit de futbol van muntar una cridòria espantosa. La cosa va acabar malament i en lloc de pilota al final van volar pedres, la qual cosa va ocasionar la intervenció d’un adult i un agent de policia. El mes d’octubre, un home que entrava per la carretera de Sant Climent va rebre una pilotada, en jugar-se en aquells moments un encontre a la plaça.

Els anys següents van veure els progressos de l’afició al futbol. El 1907 es va constituir el primer club de Menorca, el Club Mahonés de Foot-ball, domiciliat a l’Ateneu i que nomenà president a Francesc Femenias Andreu, el director de l’Elèctrica Maonesa, un dels impulsors de l’esport. L’abril de l’any següent el campionat de Menorca es va celebrar a l’Esplanada de Maó, amb la participació del club maonès, el des Castell i el Robur de Ciutadella. Els ateneistes van guanyar la final enfront dels castellers (2-1), davant d’una gernació estimada en quatre-mil persones; es va lloar el progrés efectuat pels ciutadellencs en el poc temps que duien jugant.

Creuer Friesland. Foto Joan Llabrés Bernal.

El 1909 el club maonès va donar la campanada en el seu desplaçament a Palma per jugar el campionat de Balears, del qual va sortir guanyador. Aquest any va aconseguir batre per primera vegada, i de forma clara (5-2), als guardamarines del creuer Friesland, que havia comparegut una o dues vegades cada any, sense haver pogut ser batut fins aquell moment. En l’acte de confraternització que tingué lloc després al saló del Consey, el president del Club Maonès va remarcar que considerava els holandesos com els seus mestres, dels quals havien rebut excel·lents lliçons.

El març del 1910 una selecció de la Federació Catalana de futbol es va desplaçar a Menorca per jugar contra l’equip de Maó, que tenia fama d’haver assolit un bon nivell mercè als seus encontres contra els mariners dels bucs estrangers que freqüentaven el port. El diari La Vanguardia es va fer ressò de l’expedició i el dia 20, en una tarda de vent i pluja, els catalans demostraren estar molt ben entrenats i van batre per 7-0 els maonesos. El matx va deixar una forta empremta i encara se’l recordava el 1926, quan vingué Sampere, un dels antics jugadors de l’equip català, a arbitrar un partit.

La utilització de l’Esplanada com a camp de joc, on es competia gairebé a diari, seguia provocant molèsties als vianants. El desembre del 1909 un periodista denunciava la persecució del futbol per part de la policia local. Els agents esperaven que la pilota surtis del camp, “per tirar-se a sobre d'ella amb més zel que si es tractés d'una bomba terrorista”. Censurava que aquest mateix zel no els permetés de veure com molt a prop, a la mateixa Esplanada, alguns joves es jugaven els pocs diners que tenien als jocs de cartes de catxo o “monte”, i així s’enfonsaven en un vici de conseqüències desastroses per a les famílies i la moralitat pública. El futbol, en canvi, havia honrat la ciutat de Maó en diferents ocasions i desenvolupava una constant tasca moralitzadora. Molts joves aprenien que, per ser forts, no eren convenients ni les begudes alcohòliques ni perdre hores de la nit.

Malgrat tot, durant molts d’anys l’Esplanada seguí essent el camp de futbol de la població, fins que el progrés de l’esport menà a la creació de llocs específics per a la seva pràctica, el primer el del Concurs Hípic, que fou inaugurat l’agost del 1923. El 1924 encara es va jugar un partit a l’Esplanada, en el qual l’equip maonès empatà a dos contra l’España des Castell.

 

Partit de futbol a l'Explanada. Foto Qpq Enrique. Fotos Antiguas de Menorca

El 1925, en què el campionat de Menorca havia quedat establert en camps reglamentaris, un reporter es queixava que a la darrera jornada, en virtut d'ordres rebudes de fora, només s’havia disputat un encontre i l’interès dels aficionats anava minvant. Recordava com, abans, cada diumenge es jugaven quatre partits a camps improvisats a les diverses poblacions de l'illa, de manera que cada dia l'afició creixia. Un vell aficionat comentava que, quan es jugava a l'Esplanada, sense tanques i sense marcar tan sols les línies, les coses anaven bé i creixia l'afició a l'esport. En aquell moment, amb camps de joc, cotitzant mensualment, pagant entrades per veure els partits, amb comitès, subcomitès i àrbitres col·legiats i no col·legiats, les coses començaven a prendre un mal rumb. Havia passat una altra pàgina de la història de la plaça.

L’Esplanada de Maó, centre neuràlgic de la festa

 Des de la seva construcció, la plaça de l’Esplana va demostrar que, a més del seu ús ordinari com a lloc d’instrucció militar, tenia condicions per a la realització d’actes multitudinaris. De fet, l’exèrcit l’utilitzava cada vegada que, per celebrar alguna efemèride, desplegava una desfilada de tropes.

 

La primera d’activitat documentada d’aquesta mena figura a una aquarel·la de Chiesa, on es veu una desfilada militar que es diu que commemora la festa d’aniversari del rei Jordi III, el 1765, tot i que és estrany perquè es veu la plaça acabada quan sabem que les obres no van finalitzar fins a final de segle.

 Ja al XIX, la primera notícia que he pogut trobar es refereix a la celebració de la pujada al tro de la reina Isabel II, el 1833. En aquesta oportunitat, l’Ajuntament de Maó va declarar festius els dies 24, 25 i 26 de juliol. Es van adornar els carrers i les places de la població i el matí del 24 es va oficiar un tedèum a l’Església de Santa Maria, la qual cosa es feia de forma tradicional a les grans ocasions. El capvespre la festa es va traslladar a l’Esplanada. Davant del quarter s’estaven les tropes de la guarnició, acompanyades de voluntaris que, després de ser revistades pel governador comandant general de l’illa, van formar en columna d’honor mentre l'artilleria feia la corresponent salva.

De nit, la població va gaudir d’una il·luminació general. Cridaven l'atenció el convent de Sant Francesc, la Casa Consistorial i, sobretot la caserna de Sòria, a l’Esplanada, on hi havia els retrats de la princesa i els seus pares, davall de tres elegants trons de color carmesí, així com una gran estrella amb multitud de llums que donaven voltes. Al peu del tro es va construir un jardí on s’aixecaven vuit fonts, les aigües de les quals saltaven deu palms d'altura, formant un alegre joc. A les onze de la nit es van llançar focs artificials, al final dels quals dos-cents homes van escometre un simulacre d'atac i defensa en el qual disparaven bales d'il·luminació que es creuaven al cel. A la ciutat hi va haver jocs, premis i música fins a les dues del vespre. L’espectacle es va repetir el dia 26.

Isabel II devers 1835

 

Amb la  construcció del passeig d’Isabel II, el 1849, moltes celebracions van passar a fer-se allà. Aquest fou el cas de la commemoració del vint-i-novè aniversari de la reina i setzè del seu regnat, el 1859. Després de la recepció a l’Ajuntament, el general governador va revistar les tropes de la guarnició (el regiment d’Infanteria de Burgos) en ordre de parada. A continuació, el general es va situar al passeig i les tropes desfilaren en columna d’honor. Després van tornar a l’Esplanada on executaren diversos exercicis que van sorprendre la població per la seva exactitud, precisió i rapidesa.

Un altre esdeveniment sonat va tenir lloc el desembre del 1874. El mes de gener el general Pavia havia donat el cop d’estat que clausurava la I República i faltaven pocs dies perquè Alfons XII restaurés la dinastia borbònica, iniciant un nou règim. En aquest context, l’arma d’Artilleria va voler celebrar la festa de la seva patrona, Santa Bàrbara, amb un complet programa d’actes que es va publicar en la premsa.

Tot va començar amb un concert de la banda del regiment. A continuació els soldats rivalitzaren per pujar a dues cucanyes col·locades davant del quarter, al capdamunt de les quals hi havia sengles banderes; guanyava el que la presentés abans al jurat. El segon espectacle va consistir en amollar a la plaça un vedell amb les banyes embolades, entre les quals penjava una bossa amb vint rals, que fou el premi del primer artiller que fou capaç de prendre-li a l’animal. Més tard es va disputar una cursa atlètica, amb guardons per als tres primers classificats. Finalment, en haver sopat es va llançar un castell de focs artificials de la pirotècnica Pascas de Barcelona, del qual la premsa informà per endavant sobre els grups de coets que farien explosió.

 

El 1879, per celebrar els desposoris del rei Alfons XII amb Maria d’Orleans, es van disparar a l’Esplanada salves de 21 canonades tres dies seguits. El primer, les tropes de la guarnició van ser revistades en ordre de gran parada pel general governador i al dia següent es van plantar cucanyes amb banderes, amb premis per als guanyadors i es van executar llocs d’esbarjo per a la tropa.

 Una de les cerimònies que més es prestaven a aquesta mena d’esdeveniments era la jura de la bandera. Tanmateix, no sembla que es realitzés amb gaire assiduïtat. La primera notícia que hem localitzat és del 1882. quan van comparèixer els 133 mossos del reemplaçament de l’any, acompanyats dels respectius comissionats dels pobles de l'Illa. No es troben anuncis sobre el tema fins el període 1903-1907. Llavors participaven tots els quintos de la guarnició. Algun cop, com el 1904, abans de l’acte es va oficiar una missa de campanya a l’Esplanada. La celebració no sembla que tornés a tenir lloc en vint anys. El 1924 va constituir una gran festa que aplegà una gentada, que omplí la plaça “sense distinció de classes socials”. La darrera ocasió que hem pogut documentar s’esdevingué el 1927.

Els anys 1888 i 1889, immediatament anteriors a la instauració de les festes patronals per la Mare de Déu de Gràcia, el casino Consey, que tenia el seu local a la plaça, va programar un sèrie d’activitats lúdiques els dies 7 i 8 de setembre, amb cucanya vertical, amollada de globus, llançament de focs artificials, concert de banda i ball de societat. La façana del local estava profusament il·luminada amb fanals de colors, banderes i banderoles.

Jura de bandera (1914).Foto Maria Florit Barber

 

El 1890 ja va ser l’Ajuntament el que organitzà la diada, que substituïa de forma oficial la de Sant Joan, que passà a tenir un rang menor. El programa incloïa els actes habituals: qualcada, completes, missa i curses de cavalleries. El 6 de setembre es va fer explotar una traca a l’Esplanada i el dia de la festa es disparà un castell de focs artificials a les nou del vespre, a càrrec de l’establiment pirotècnic Tarruella i Berch de Barcelona, després del qual una orquestra va actuar al passeig d’Isabel II. L’espectacle pirotècnic va atreure una gran aglomeració de gent, que el diari El Bien Público estimava en nou o deu mil persones. El periodista destacava que els números que reberen més aplaudiments van ser la gran cascada del Niàgara, dos de figura i moviment i el pomell final.

 L’any 1891 les festes van tenir un to menor. Els focs artificials es van desplaçar al carrer Nou i a l’Esplanada es va instal·lar un teatre, que els dies festius va oferir funcions de mones i cans savis. A partir del 1892 l’espectacle pirotècnic va tornar a l’Esplanada, però no va tenir tant d’èxit. El diari El Liberal comentava que “direm tan sols que van tenir el rar privilegi de no agradar ningú i aconseguir dispersar abans de conclosos els milers de persones que s'havien agrupat per presenciar-los.” En canvi, el 1894 els focs van ser allò més notable de les festes.

A partir d’aquest moment l’Esplanada va ser el lloc habitual on es llançaven els focs artificials, encara que en alguna ocasió, com el 1902, es van fer al port, davant de l’Albereda. A l’Esplanada es van poder veure durant dècades el dia de la Mare de Déu fins l’any 1991, en què van ser definitivament traslladats al port, on anteriorment ja es feia una jornada de focs aquàtics el dilluns de la festa. Per Gràcia, també era freqüent que es fes explotar la traca a la plaça i els cavalls s’arrepleguessin o passessin en algun moment.

Els espectacles pirotècnics anaven acompanyats del concert d’una banda militar o, entrat el segle XX, de la municipal de Maó. Algunes vegades s’introduïen  novetats, com les actuacions del cor de l’Orfeó Maonès, que, fundat el 1890, ja va ser present el 1892 i el 1893. No era l’única coral. A la ciutat des del 1893 existia l’orfeó “Lo Progrés”, que durant les 1895 va cantar diverses peces.

 

Al segle XX el ventall d’activitats que es feien a l’Esplanada per les festes de Gràcia es va eixamplar, tot afegint pràctiques esportives. El 1907 van tenir lloc les primeres carreres ciclistes, si bé no eren un esdeveniment corrent i només es van poder veure alguns anys, com el 1916. En canvi, després que el 1909 s’organitzés per primer cop un partit de futbol, aquest esport va passar a ser un punt fix del programa. Durant molt de temps els matxs es disputaven a l’Esplanada, fins que, passats uns quinze anys, els clubs de la població van comptar amb estadis propis.

Les activitats lúdiques no s’organitzaven només a les festes padronals, sinó també en altres diades, com per Sant Joan i Sant Pere. El 1894 es van presentar al passeig d’Isabel II, davant dels casinos Consey i Isleño, uns jocs gimnàstics i d'equilibri que van entretenir agradablement la nombrosa concurrència.

¿Menorca o Barcelona, reserva de la biosfera?

 El 1993 Menorca fou declarada per la UNESCO reserva de la biosfera. Amb aquesta distinció es reconeixia l’esforç dels menorquins per aconseguir un equilibri entre creixement econòmic i preservació del medi ambient i el territori.

      

Publicitat de cotxes de lloguer de Menorca

Ara bé, la reserva de la biosfera no era un fi, sinó que constituïa un compromís de seguir treballant pel desenvolupament sostenible. Durant més de vint-i-cinc anys s’han assolit algunes fites, especialment en la protecció del territori i la planificació urbanística. Tanmateix, en altres camps no s’ha avançat gaire.

Un dels elements on al segle XXI s’han produït més canvis és la mobilitat. Les ciutats del 2020 no s’assemblen gens a les de fa dues dècades. La circulació al centre de multitud de nuclis de població ha quedat severament restringida. Segons els casos, s’ha prohibit el trànsit rodat, s’ha reduït la velocitat màxima, s’ha limitat l’aparcament, bé permetent que únicament hi puguin estacionar veïns i serveis públics, bé establint àrees de pagament amb quotes dissuasives. Els carrils per bicicletes i patins s’han multiplicat. Alguna megalòpolis ha introduït peatges urbans.

Els menorquins que visiten la ciutat de Barcelona poden constatar com, pràcticament cada vegada que hi tornen, hi ha nous carrers tancats al trànsit. S’han fet 200 km de carrils bici, que arriben arreu, i s'han eliminat 3.000 places d’aparcament. L’Eixample, que fins fa no gaire semblava un encreuament d’autopistes, s’ha poblat de carrers de vianants, fins al punt de crear “superilles”, on la supressió dels cotxes va en paral·lel al reacondicionament de l’espai urbà en favor dels veïns. Al centre, carrers amb una gran densitat de vehicles (fa uns anys el carrer Ferran i actualment La Rambla) són reservats per als passejants.

Superilla de l'Eixample de Barcelona

 

El contrast amb les poblacions de Menorca crida l’atenció. Les escasses actuacions que s’han emprès han estat envoltades de polèmiques interminables. Basta recordar el que es va tardar en prohibir el pas al carrer de ses Moreres i la plaça de la Conquesta de Maó o els anys de debat sobre la vianalització del Born de Ciutadella.

Aquest estiu, després d’una dotzena d’anys de controvèrsies, s’ha tancat al trànsit un carril d’una part del port de Maó, no sense una rectificació municipal davant la pressió dels comerços de la zona. Aquesta actuació fa dècades que s’hauria d’haver escomès i mostra el retard de la nostra illa pel que fa a la mobilitat. No té cap sentit que un espai dedicat a l’oci i la restauració, ple de bars, restaurants i comerços, sigui travessat per una carretera urbana.

Sembla que a les autoritats locals el concepte de desenvolupament sostenible els és aliè, ja que la majoria es resisteixen a fer intervencions que equilibrin la relació entre persones i vehicles. També és trist constatar com part de la societat tampoc hagi entès què significa la reserva de la biosfera. Els recursos en promoció no han servit per conscienciar la població, tal vegada perquè no hi ha hagut una coherència entre màrqueting i producte: la publicitat de la reserva no ha anat acompanyada d’accions reals que fessin real el que prometien anuncis i documentals. 

Bossa d'aparcaments de Sínia del Cuc de Maó

Oportunitats no han faltat, però els reflexes dels ajuntaments acostumen a apuntar en direcció contrària. La política de transport dels darrers vint anys es pot resumir en “crear bosses d’aparcaments”. Els pobles de Menorca deuen ser els que tenen més espai dedicat a aparcament d’Espanya, arribant a l’extrem que alguns són a àmbits on aquest equipament no és permès, fins i tot zones verdes. En canvi, les obres per fer carrils bici o condicionar carrers i places per facilitar l’accés a peu o en bicicleta han estat molt rares.

 Aquests aparcaments se solen justificar per la necessitat que els visitants estacionin fora del centre, però en realitat la immensa majoria són plens amb els vehicles dels veïns. A les urbanitzacions passa una cosa semblant: els treballadors omplen els aparcaments i els turistes que arriben han de fer mil voltes per trobar un lloc buit. Una de les lliçons dels plans de mobilitat és que la creació d’aparcaments estimula la compra de vehicles. Si es vol impulsar una mobilitat sostenible s’ha d’orientar els ciutadans cap a la supressió dels automòbils o, en tot cas, a la compra de vehicles més amables, com els elèctrics (bicicletes, patinets o cotxes).

A Maó, on quasi no hi ha carrils bici, s’han tancat carrers al trànsit i s’han eliminat aparcaments sense fer cap obra (Anuncivay, Rovellada de dalt, Moreres), de manera que els vianants tenen dificultats per transitar, en particular les persones de mobilitat reduïda, com els avis o els pares amb cotxets. La darrera actuació d’envergadura, al carrer Infanta, va mantenir les barreres arquitectòniques, incomplint la llei.

La carretera que uneix Maó i Ciutadella és una altra mostra de la poca sensibilitat envers el que significa la reserva de la biosfera. El fet que es projectessin passos elevats per afavorir la circulació dels cotxes apuntava en la direcció oposada i posa en evidència el baix consens polític existent sobre la reserva de la biosfera. Alhora, el transport públic és escàs i molt car. Tot plegat, ens aboca a eternitzar un model de mobilitat basat en el vehicle a motor, contaminant, incívic i culpable del canvi climàtic.

Podríem parlar també de l’abandonament de la indústria per part dels nostres governants, que contrasta amb l’aposta de Barcelona, amb vivers d’empresa i la reindustrialització basada en la digitalització del Poblenou, però potser la discussió ens portaria massa enfora,... 

Vista la situació, trob que el més coherent seria cedir la nostra declaració com a reserva de la biosfera a ciutats com Barcelona, que han sabut interpretar millor que és el desenvolupament i la mobilitat sostenibles.