És justa la Justícia?

Els darrers mesos els tribunals s’estan enfrontant amb qüestions de gran transcendència social i política. No són tan sols procediments per violacions, assassinats o terrorisme, en els quals en algunes ocasions es produeix un conflicte entre els sentiments de les víctimes i del públic en general, que se sent horroritzat davant la brutalitat d’uns crims que desperten desitjos de venjança difícilment compatibles amb una justícia no tan atenta a la repressió de les conductes delictives i la reparació de les víctimes com a la rehabilitació dels condemnats.

Els delictes que aquests dies atrauen l’atenció dels mitjans de comunicació i els ciutadans són aquells que afecten a persones de gran rellevància política o social, per casos tan diferents com la corrupció política i les conductes irregulars de jutges i esportistes. Vagi per endavant que no m’agrada escriure sobre temes en què no som especialista, però en aquesta ocasió faré una excepció i m’hauran de disculpar advocats i juristes si en el fons o el forma comet algun error. Tanmateix, tots aquests casos interpel·len a la nostra consciència cívica i ens fan plantejar-nos si les normes i els criteris d’aplicació de les lleis són coherents amb els anhels de justícia de la nostra societat.

El debat de la relació entre les lleis i la justícia és antic i seria estèril si només hi hagués una manera de configurar l’ordenament jurídic, però tant els canvis normatius constants al que se sotmet al Codi Penal, com la diferent regulació existent en un moment del temps en països molt propers fan que la relació no sigui unívoca i que, per tant, sigui útil plantejar-se si és possible millorar les normes aplicables a determinats delictes perquè la llei estigui més d’acord amb la voluntat dels ciutadans.

En aquest sentit la justícia esportiva està donant exemples de com es poden regular de forma més estricta conductes que repugnen les nostres conviccions més fermes. És evident que en la competició esportiva és totalment deslleial guanyar fent trampes. Per aquest motiu, la primera passa va ser castigar de forma exemplar als tramposos. Tanmateix, amb el temps es va comprovar que l’existència d’una pena elevada no era suficient per descoratjar els jugadors d’avantatge i, que, a més, en l’alta competició aquests tenien al seu abast els darrers avenços tecnològics per burlar tots els controls. Llavors és quan es va donar el gran salt endavant, matisant la presumpció d’innocència dels esportistes d’elit. Així es van introduir una sèrie de presumpcions de culpabilitat en situacions dubtoses en què l’aplicació concurrent de la presumpció d’innocència i l’avantatge del dubte (in dubio pro reo) feia que els tramposos fossin declarats innocents.

Aquest doble procés ha estat seguit per la jurisdicció esportiva internacional i d’alguns països, però altres, com Espanya, es resisteixen a fer el segon pas i no han introduït les cautes necessàries per poder castigar els tramposos en situacions dubtoses, però que objectivament parlant, i abans de saber qui ha infringit la norma són raonables. Aquest és el centre del cas Contador: a Espanya se li ha exhonerat de part de la culpa, mentre que el TAS, l’ha declarat totalment culpable i ha blasmat les autoritats espanyoles per ser complaents amb el dopatge.

Em sembla que, aplicant el mateix raonament les lleis espanyoles són complaents amb la corrupció política i els delictes econòmics. Aquestes dues situacions tenen en comú amb l’anterior que els infractors no són persones ordinàries que cada dia passegen pel carrer, compren al súper i miren la tele. Es tracta de sers que han aconseguit una posició privilegiada en la nostra societat i han escalat al vèrtex de les relacions socials, econòmiques i polítiques. Des d’aquesta elevada posició prenen decisions que afecten a moltes persones i acumulen un poder amb el qual els comuns mortals només podem somiar. El problema és que, com els esportistes d’elit, poden utilitzar aquest poder per cometre delictes i, a més, esborrar les empremtes del crim i, posteriorment, defensar-se amb l’ajuda dels millors advocats del país.

Crec que un imperatiu de justícia és no tractar igual persones que són diferents i, entre el president d’un banc, un familiar del rei o el president d’una comunitat autònoma i el desgraciat que als setze anys roba en una botiga o simplement el ciutadà que un dia fa un avançament imprudent amb el seu cotxe i topa amb un altre vehicle hi ha una diferència substancial. Els ciutadans corrents quan comentem un delicte, no tenim fàcil d’amagar les proves; moltes vegades desconeixem la llei; en els judicis els nostres advocats no tenen coneixements especials. Per açò qui la fa, la paga, i és just que així sigui. En canvi, el president d’una comunitat autònoma està rodejat d’assessors legals i financers, actua a través d’intermediaris, siguin funcionaris o altres polítics subordinats o càrrecs de confiança i, posat davant d’un tribunal és defensat pels millors gabinets jurídics del país. Per açò els delinqüents d’elit que la fan, moltes vegades no la paguen, o la paguen a un preu molt més baix que els ciutadans anònims. I açò no és just.

Tal vegada on s’hagi fet evident la cruesa d’aquest dilema és en el cas Garzón, un jutge que sempre ha estat en l’avantguarda de la investigació dels delictes més censurables, ja fos el tràfec de drogues, el terrorisme, la violència d’estat o la corrupció política. En aquest sentit és evident que és un jutge atípic, que ha prescindit de la comoditat en què estan instal·lats molts jutges que no se cerquen problemes i apliquen les lleis de forma conservadora. El jutge Garzón ha anat sempre més enllà i ha aplicat les lleis de forma innovadora o ha aplicat preceptes internacionals que els jutges no sempre s’atreveixen a invocar. És clar que, actuant d’aquesta manera un poc temerària es podia equivocar, però mentre l’error es produís en la fase instructora, aquest podia ser esmenat pel jutge que ha de dictar la sentència, com ha estat el cas. Em sembla que la magnitud de les conductes investigades justificava l’intent d’aconseguir la major quantitat de proves possibles.

Garzón ha actuat així molt d’anys, fins que ha trobat un grup de delinqüents d’elit, la denominada trama Gürtel, que emparant-se en els legítims drets processals de tot ciutadà, han aconseguit la seva condemna per prevaricació, fins i tot abans de ser jutjats ells mateixos. És segur que el gabinet d’advocats contractat també aconseguirà, emparant-se de la necessitat d’existència de proves indubtables i dels principis de presumpció d’innocència i l’avantatge del dubte, que els seus clients sinó són absolts, almenys només siguin condemnats a penes molt minses, que després seran fàcilment reduïdes, gràcies a la redempció de penes per bona conducta.

Aquest és, per tant, un altre cas, on s’evidencia la permissivitat de les nostres lleis davant dels delictes de corrupció política i delinqüència econòmica. Si volem que en els casos de delinqüents poderosos hi hagi justícia, cal canviar les llei i introduir presumpcions de culpabilitat per aquests delictes, que permetin als jutges condemnar quan les proves són dubtoses o es basen només en declaracions de testimonis. Es tractaria de jutjar amb més severitat els qui tenen una major capacitat de robar o corrompre sense quasi deixar rastre. L’Estat quan li convé introdueix la presumpció iuris tantum, que admet prova en contra, i fins i tot la iuris et de iure, que no admet oposició. Aquests supòsits són freqüents en el món tributari, on del que es tracta és que l’Administració pugui cobrar els seus deutes amb la menor oposició possible. Si l’Estat matisa la presumpció d’innocència per afavorir el cobrament dels tributs, també ho hauria de fer per perseguir els lladres d’esmòquin i BMW.

Només podrem acabar amb l’escàndol de què els delinqüents quedin lliures mentre que els jutges són condemnats si limitam les normes que tracten favorablement els acusats a les persones corrents i no a les personalitats distingides del món polític, econòmic i social. Però potser el que serà més difícil és que les elits que han fet les lleis, les modifiquin en contra de les seves ovelles negres, perquè, al cap i a la fi, com va dir Roosevelt parlant de Somoza, són uns bandarres, però són els seus bandarres.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Alexandre de Laborde i John Carr

Alexandre de Laborde, un noble francès molt relacionat amb Napoleó, va visitar diversos països, fins que fixà la seva atenció a Espanya, país al qual va dedicar diversos llibres i on residí des del 1800 fins al 1808. La descripció de les Illes Balears s’inclou en dos d’aquests llibres, Voyage historique et pittoresque en Espagne, del 1807 i Itinéraire descriptif de l’Espagne, del 1808, que, excepte pel que fa a les il·lustracions tenen un contingut similar. L’obra tingué una àmplia difusió: es va reeditar el 1809 i el 1830 i fou traduïda a l’anglès i a l’alemany el mateix any i al castellà el 1816. És molt dubtós que Laborde visités Menorca i la part dedicada a l’illa és bàsicament un resum de l’obra de Grasset, amb un major ordre i esquitxat amb alguns comentaris propis. Com aquella, també conté elements històrics, geogràfics i humans.

Per l’autor “l’aire és humit i la terra seca; les aigües no són tan bones com a Mallorca, i la temperatura no és tan agradable”. De Maó destaca la seva privilegiada situació sobre el port i que, tot i que les cases estan construïdes amb gust, no hi ha cap edifici públic digne de notar. El port de Maó és molt famós i “un dels més còmodes, segurs i bells de la Mediterrània”. Hi descriu les instal·lacions que hi ha a les seves ribes i illots. Del fort de San Felip només hi queda “l’enterra cobert amb les runes de les antigues fortificacions”. A Alaior fa notar les escultures d’una església, que deu ser la de Santa Eulàlia, obra d’un mallorquí autodidacte (Grasset només deia que era un artesà del país), que esdevingué un escultor distingit. Després de fer una breu descripció de les muntanyes del Toro i de Santa Àgueda, passa a Ciutadella, “que ha perdut del tot la seva antiga esplendor”.

Malgrat Laborde no aportava gaire novetats, el gran nombre d’edicions de l’obra degué d’ajudar a difondre el coneixement de l’illa i fixar els seus trets més remarcables. Així mateix, en separar en apartats diferents les idees que Grasset havia disseminat en el seu llibre, aportà major claredat, i de fet  diversos passatges seus tindran un llarg recorregut, com quan dóna una idea del comerç exterior de Menorca i la seva situació econòmica, tot remarcant la riquesa que obtingué l’illa durant el domini anglès i la depressió en què estava sotmesa des que havia tornat a mans espanyoles.

L’apartat on Laborde és més original és el dels costums dels menorquins. Així apunta que “riuen quan se’ls parla dels atractius dels altres països, ja que només s’estimen el seu. Són indiferents als afers polítics d’Europa i fins i tot als d’Espanya i se preocupen bastant poc dels senyors als que pertanyen, si poden conservar els seus costums”. En relació a la indumentària, indica que és igual a la dels mallorquins, “però les dones posen molt de gust i atencions en el seu vestiment, i tenen gràcies naturals”, una afirmació totalment oposada a la de Grasset. A més Laborde afegeix a la descripció d’aquest que “les dames sempre estan calçades de forma elegant; es guarneixen amb joies, collars, anelletes, anells i capellets”.

Tot i que va aparèixer amb pocs anys de diferència, el llibre del poeta anglès John Carr té un caràcter ben diferent. De fet, l’autor és conegut especialment per l’abundant literatura de viatges que va produir a l’entrada del segle XIX, i que va portar als seus lectors per França, el Bàltic, Irlanda, Alemanya i Escòcia. El 1809 va recórrer la costa mediterrània espanyola i visità les Balears, tot publicant la seva obra el 1811. De les seves 374 pàgines, en dedica trenta-cinc a Mallorca i nou a Menorca. A Maó va trobar un hotel excel·lent, regentat per un italià, Grassini, on va gaudir de tots els serveis del millor estil anglès. Les cases de la població s’assemblen a les angleses per detalls com les finestres, la forma de les portes, escalons, baldes i els cartells de les tavernes. Quasi tots els botiguers xerren un poc d’anglès i les botigues estan ordenades de forma similar a les dels pobles anglesos. En fi, “tot mostra la durada que va tenir el domini anglès i la cordialitat que hi va haver entre els dos pobles”.

Segons l’autor, el port és un dels millors del món i disposa d’aigua en abundància, que es pot obtenir amb comoditat. El gran nombre de vaixells que entren proporcionen  Maó un lucratiu comerç. La ciutat mostra un aire d’activitat i opulència que contrasta amb la “tranquil·la indolència de Palma i el silenci i la pobresa d’Alcúdia”. Carr està d’acord amb altres autors en què els menorquins no són gaire sociables i que l’alta societat és bastant avorrida. D’altra banda, “algunes dames menorquines són molt belles”.

Més enllà del passeig de la Alameda, bonic, però no gaire freqüentat, hi havia un aiguamoll, que va ser convertit pel general Fox en terra valuosa. Es tracta del darrer governador anglès (1800-1802), qui segons Carr és molt estimat a l’illa perquè va fer que el terreny es dividís en petites parcel·les que es van repartir entre els pobres i així la zona es va convertir en un jardí. Açò el fa concloure que “tota l’illa mostra els avantatges i les benediccions del seu vincle amb els anglesos, que han multiplicat per cinc el seu valor”.

A una milla de Maó el camp es torna depriment, pel gust de l’autor. Els principals arbres del país són oliveres nanes, escasses figueres, pereres espinoses i murta salvatge de fruit dolç i amarg; el garrofer no és conegut. La terra és rica i prolífica i es ven a un preu molt alt. És habitual que els camps de conreu estiguin dividits per parets de pedra. Es cacen aus salvatges per tota l’illa i també es pesca un excel·lent peix, però la vida és més cara que a Mallorca.

Els pagesos es vesteixen d’una forma similar als seus veïns de Mallorca; les dones duen rebosillo i un davantal. Els dies de festa porten enaigües rígides i amb flors, a vegades guarnides amb or i plata. Els homes i fins i tot els soldats es teixeixen les seves calces de punt. Els menorquins tenen reputació de ser molt honestos i ara són laboriosos i feiners. El menjar dels pagesos és igual que a tota Espanya, excepte que es mengen els eriçons.

Carr emprèn una excursió a la muntanya del Toro, de la qual és el primer en proporcionar-ne l’altura, que és prou correcta: 1.200 peus (365,76 m). Des del cim hi ha una polida vista de Menorca, que mena l’autor a emetre un judici general: “El paisatge de l’illa és ondulat i potser no hi manquen atraccions pintoresques, però per a un ull com el meu, aveciat per les pròdigues belleses de Mallorca, el conjunt semblava fat i poc interessant. El clima és quasi tan suau i saludable com el de Mallorca, però durant els equinoccis Menorca està exposada a temporals molt violents”. Els monjos els van servir un vi excel·lent, pa i formatge de l’illa, que són molt bons.

En un camp proper a Maó Carr visita “restes Druídiques”, que descriu com “una gran llosa posada horitzontalment sobre una altra vertical, formant una gran taula d’uns set peus d’alçada (2,13 m), situada al centre d’un tosc cercle de pedres”. Actualment la taula de Trepucó és més alta, però abans de ser excavada hi havia molta terra acumulada a la base. Finalment, l’autor visita les ruïnes del “una vegada celebrat castell de Sant Felip, que cobreix una superfície de quasi tres milles de circumferència. El fort va ser volat per ordre del Govern espanyol el 1805 i presenta un gran espectacle de caos i destrucció, amb muralles destrossades, reductes, bastions, polvorins i barracons, els quals són molt dignes de l’atenció del viatger”.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Thomas Walsh i Grasset de Saint-Saveur

L’època de les guerres napoleòniques va estar plena d’esdeveniments militars. Tot i que Menorca no es va veure involucrada directament, tampoc va ser aliena al tràfec de gent que provocà el conflicte. Un dels primers en recalar a l’illa fou l’anglès Thomas Walsh, qui el 1803 publicà un llibre sobre la campanya a Egipte. En aquest, després de recordar els canvis de sobirania de l’illa durant el segle anterior anota que “l’aire de Menorca és humit i el sòl sec, prim i, a molts indrets estèril”. Per l’autor, els estius són excessivament càlids, i a la tardor hi ha freqüents tempestes en què la pluja “cau amb una violència extraordinària”.  L’illa és plena de roques i les parets són fetes de pedres sense morter. Hi ha abundància de caça i pesca. Les verdures creixen amb gran exuberància; les fruites, especialment el raïm, són excel·lents i es fan en gran abundància. La mel de Menorca és famosa des de fa molt de temps per la seva delicadesa i la finesa del seu gust.

Al centre de l’illa s’alça la muntanya del Toro amb un convent que gaudeix d’aire fresc, fins i tot en els mesos més calents, i d’una vista delitosa de la totalitat de l’illa. Ciutadella era la capital de Menorca i la seu del bisbe, però va perdre la seva supremacia quan els anglesos van transferir la seu del Govern a Maó. Segons Walsh, Maó és una ciutat molt remarcable per la seva netedat. La majoria de les cases són altes i ben construïdes. Les esglésies són uns edificis sòlids i massius, però amb un aspecte exterior maldestre. Els carrers són estrets i mal pavimentats. Maó dóna nom a un port molt gran i segur. El castell de Sant Felip fou demolit pels espanyols després de la pau del 1783. La seva ubicació no és òptima i la nova fortalesa s’hauria d’edificar al cap de la Mola. Al port també hi ha el llatzeret, un gran hospital molt bo, que empra la marina, i una drassana excel·lent i de la major importància pels anglesos, perquè no en tenen cap més en la Mediterrània.

Més interessant és l’obra d’André Grasset de Saint-Saveur, diplomàtic francès que va residir a Palma entre 1801 i 1805 i el 1807 publicà Voyage dans les îles Baléares et Pithiusas, una obra d’àmplia difusió, ja que fou traduïda a l’anglès (1808), alemany (1808) i italià (1823-25), tot i que la traducció castellana no arribà fins al 1952. Es creu que l’autor feia tasques d’espionatge per a Napoleó, però els seus interessos anaven més enllà de les qüestions militars. Menorca és l’illa a la qual l’autor dedica més espai, sis capítols, per cinc de Mallorca i dos d’Eivissa. Grasset segueix clarament l’esquema d’Armstrog i Vargas Ponce. Les seves pàgines en ocasions són un resum dels llibres d’aquests, especialment de l’anglès (el capítol dedicat a les antiguitats de les Illes Balears, en què descriu el jaciment de Torralba, és una síntesi d’un capítol d’Armstrong), si bé també afegeix alguns comentaris propis, que donen vivacitat al text i seran reproduïts per autors posteriors.

Segons l’autor, Maó, assentat damunt roques elevades, domina tot el port i presenta un aspecte bastant pintoresc. Moltes de les penyes sobre les que s’alcen els edificis estan minades per la mar i quan es miren fa por pensar que puguin caure damunt de les persones que circulen per davall. Els carrers són estrets i estan mal traçats, però les cases es construeixen amb gust i les finestres són fetes a l’estil anglès. La ciutat no té cap edifici públic que cridi l’atenció; de la muralla només resta una porta. Com a espais públics només destaca el petit passeig de la Alameda, al port, on no va gairebé ningú, i la plaça d’armes, precedida d’un passeig “d’arbres de poca altura i xerecs, com tots els que es veuen normalment en aquesta illa”. Maó no compta amb establiments d’ensenyament públic. Grasset puntualitza que “no consider centres educatius algunes males escoles on els mestres i els frares de la més crassa ignorància donen als infants lliçons de gramàtica i pretenen ensenyar-los els autors clàssics que sovint ni ells mateixos entenen; bona part de la classe s’inverteix en recitar les oracions”, d’aquesta manera amplifica una crítica que ja havia fet Armstrong.

El port de Maó “és probablement un dels més bells i segurs de la Mediterrània”. A l’Illa del Rei hi ha un hospital per a la Marina, un edifici “en una situació molt favorable, grandiós i ben ventilat”. El llatzeret ocupa una altra illa i “quan estigui acabat serà un dels més bells de la Mediterrània”. Davant hi ha la vila de Sant Carles o Raval nou, habitada per pescadors i on l’únic notable són els quarters, millors que els de Maó. Del fort de Sant Felip no hi resten més que runes de les antigues fortificacions. Els seus soterranis eren molt notables, però el 1805 es van acabar de fer volar pels aires. Els anglesos van construir l’Arsenal, que està damunt d’una altra illa i on s’han construït bones embarcacions. Per finalitzar amb el terme de Maó el francès comenta que “els pobles de Sant Lluís i Biniatap no ofereixen cap particularitat interessant”.

A Alaior les cases tenen una construcció bastant bona. Hi ha una fonda anomenada “casa del Rei”, a la qual el viatger no gaudeix de cap comoditat. Els llits són bruts i dolents i el menjar es redueix a “ous, formatge dolent, vi horrorós i pa negre”. Per rematar-ho “aquí com a tota Espanya, les posades són molt cares”. La situació és pitjor as Mercadal on la fonda és mísera i és millor dur els propis queviures i aconseguir allotjament en qualsevol casa particular. El poble està mal edificat, les seves cases són baixes i semblen barraques, la qual cosa és un indici de la pobresa dels seus habitants. El judici encara és més favorable que el de Ferreries del qual diu que “és tan pobre que de veritat que un es penedeix d’haver-se apartat de la seva ruta per visitar-lo”.

L’autor descriu la seva excursió a la muntanya del Toro, a la qual s’ascendeix per un camí tortuós, on no es pot reprimir un gest d’esglai quan es guaita “sobre aquells precipicis tallats a pic”. Dalt Grasset elogia la vista; el convent dels agustins és força gran i no hi manquen comoditats, però no té res de notable. El port de Fornells està protegit per dos forts en estat d’abandonament i té un llogaret habitat per alguns pescadors.

A la muntanya de Santa Àgueda el viatger “experimenta alhora un sentiment d’admiració i de terror” en veure “roques nues, escarpades i desertes”. En comprovar que els estrats de les roques no són horitzontals, sinó que formen un angle de més trenta graus sobre l’horitzó, l’autor especula sobre si açò “no podria ser atribuït a algun canvi sobrevingut d’ençà del diluvi”. Al cim viu un pastor amb la seva família, que curen una guarda d’ovelles.  Hi ha una capella dedicada a la santa, a on pelegrinen les dones i li porten exvots, ja que es suposa que guareix les malalties del pit. Finalment l’autor fa la lloança de la granja d’Addaia i els seus fèrtils horts, gràcies a l’aigua d’una font, on “la vinya, els tarongers i els magraners s’hi fan millor que en qualsevol altra part de l’illa”, i de l’hospitalitat del seu propietari, Joan Ramis.

Pel que fa a Ciutadella, “el seu port és petit i acaba en dos baixos fons pantanosos”. La vila destaca per la seva murada, que és molt elevada i es manté en bon estat. Hi ha algunes cases força belles, però els carrers són en general estrets i mal pavimentats. L’església principal és gran i té una torre quadrada que produeix un agradable efecte. Al voltant de la població es troben horts ben cultivats. Tampoc es pot deixar de visitar una gruta molt curiosa anomenada Cova Perella, situada a dues milles de la població i que Bomare esmenta al seu Diccionari d’Història Natural, la qual “té un nombre infinit d’estalactites del color del sucre candi”, de figures extremadament variades.

Alfons Méndez Vidal

Crisi econòmica o crisi política?

En un sopar de Nadal, un company em mostrava el seu pesar pels estralls que estava causant la crisi econòmica en la societat espanyola. Les xifres d’atur, la reducció del consum, els desnonaments i les retallades a l’estat del benestar eren temes que cada dia sortien als titulars dels diaris. Li vaig contestar que totes aquestes qüestions eren dramàtiques, però, d’una manera o altra s’acabarien per solucionar, mentre que la crisi política és el veritable càncer del país i que, a més, entorpeix la recuperació econòmica.

La veritat és que m’hauria agradat d’equivocar-me, però en poc més de dos mesos els escàndols de corrupció, finançament il·legal i, fins i tot, espionatge polític, gairebé han acaparat l’atenció informativa. A l’enquesta del CIS del febrer, els polítics són un problema per al 29,7 % dels enquestats i la corrupció i el frau per al 40,0%; el mes d’abril anterior només ho eren per al 18,1% i el 8,7% dels ciutadans, respectivament.

És cert que a la majoria de les democràcies els polítics i els partits pateixen d’un descrèdit creixent i que crisis polítiques com l’espanyola no han estat estranyes a països com Itàlia o França, però no crec que sigui positiu aplicar-nos el “mal de molts, conhort de tots” i que cal enfrontar-se a la situació amb coratge i determinació.

És indubtable que en les democràcies modernes els polítics han pres un protagonisme enorme. La revolució liberal va posar l’accent en l’individu enfront de l’Estat. Es rebutjava l’autoritarisme de les monarquies absolutes per defensar els ciutadans de l’acció del Govern, gràcies a les lleis. La Declaració dels Drets de l’Home és l’exemple paradigmàtic en posar la societat per damunt dels governants, la qual cosa es resumia amb el lema de què “la sobirania resideix en el poble”. Existia una sana cultura de la sospita davant dels poderosos, als quals es restringia la seva capacitat d’acció, amb tècniques com “l’equilibri de poders”, que preconitzava Montesquieu. En general les actuacions dels polítics estaven sotmeses a una crítica i un control estrictes.

Al segle XX les democràcies es van haver d’enfrontar als reptes que plantejaven els règims autoritaris, feixistes i comunistes, per un costat, i per l’altre, la introducció dels nous drets socials. Com a resposta, es van anar concedint un conjunt de potestats i recursos cada cop majors a l’Estat i als polítics. Els controls i la rendició de comptes no van créixer en la mateixa proporció, especialment als països llatins, ja que els anglosaxons sempre han estat més bel·ligerants en la defensa dels drets individuals. Segurament ha arribat el moment de replantejar-se aquesta situació, ja que el resultat ha estat la reinstauració d’un sistema de poder absolutista, amb benefici dels polítics, i del qual la societat cada cop en treu menys profit.

En tot cas la reacció hauria de ser doble: per un costat limitar el poder dels polítics i sotmetre’ls a un sistema de controls més potent, i per l’altra, els ciutadans hem de reduir les nostres expectatives sobre el que realment pot aconseguir el Govern.

Respecte al primer punt, estan sorgint a tota Europa moviments ciutadans que critiquen els privilegis i la forma de governar dels polítics, batejats a Itàlia com “la casta”. Aquest és el cas del “Moviment 5 Estrelles” de Beppe Grillo. Aquestes prerrogatives actualment estan disperses en multitud de normes, molts cops simples reglaments. Seria positiu recollir-los en una única llei que els redueixi dràsticament. Aquesta llei hauria d’abastar els polítics de l’Estat Central, les Comunitats Autònomes, els Ajuntaments i les empreses públiques. És simptomàtic que s’hagi començat per limitar els sous dels batlles i regidors, mentre es feia ben poc respecte als diputats i senadors. Els sous són només una part de la qüestió, cal restringir les dietes, les pensions i tot tipus d’avantatges. Fa uns dies s’ha fet públic que els restaurants del Parlament i les assemblees autonòmiques tenen preus reduïts, en ocasions per davall del que costa un menjador escolar, un abús al qual s’hauria de posar fi.

No cal insistir gaire sobre el finançament dels partits polítics, on conviuen lleis poc estrictes i manca de transparència amb la insuficiència de mitjans dels encarregats del control, tant el Tribunal de Comptes com els tribunals ordinaris. En ocasions no es tracta d’aprovar més lleis, sinó de dotar de recursos suficients als que les han de fer complir. Espanya és una potència mundial fent lleis i un fracàs estrepitós respecte al seu compliment.

Un altre aspecte on hi ha un llarg camí per recórrer és el de la participació ciutadana, que tot i que està reconeguda en l’article 23 de la Constitució, els polítics menyspreen olímpicament. En aquest país, els nostres governants es creuen que pel fet de guanyar les eleccions tenen un xec en blanc i poden fer el que volen, fins i tot per damunt de les lleis. S’hauria de limitar el poder de batles, presidents de comunitats autònomes i ministres, exigir la convocatòria de consultes populars en certes qüestions i multiplicar el control sobre les decisions dels polítics. D’altra banda, actualment els polítics gestionen moltes àrees i institucions, com ara hospitals, escoles o l’urbanisme municipal, normalment a través de personal de confiança. És necessari canviar el aquest model de l’Administració per un sistema més professional, en què es deixi en mans de tècnics la gestió dels serveis públics; es tracta de professionalitzar l’Administració i desprofessionalitzar la política.

Però, al costat d’aquestes i altres actuacions per acotar la capacitat d’acció dels governants, és necessari que la societat faci una passa endavant. Els polítics no poden resoldre tots els problemes. La seva actuació quasi sempre està centrada en el curt termini i en les aparences. El sentit comú i la pràctica diària ens diu que hem d’anar més enllà del que és obvi per captar l’essència de les coses, un ensenyament que els filòsofs coneixen des de la Grècia clàssica. En canvi, ja a Roma es deia que ”la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”. Avui en dia, la façana, el titular, han pres el protagonisme i no interessa el contingut. Per açò reptes centrals de la nostra societat com l’ensenyament, l’atur, el creixement econòmic o la recerca, no reben de l’Estat la resposta adient, sinó només ocurrències per cobrir l’expedient.

Darrerament també han reaparegut les crítiques de què els polítics tenen més interès en acontentar els seus partidaris i petits grups de pressió molt poderosos, que a servir l’interès general. Aquesta acusació té les seves arrels en autors com Hume, Rousseau i el pensament liberal (Madison, Washington). És cert que s’hauria de posar algun límit a l’actuació partidista del Govern, però com a contrapartida els votants han de deixar de donar suport a totes les accions dels seus polítics i criticar-los quan s’equivoquen.

Un dels territoris on els polítics han ampliat de forma abusiva i il·lusòria el seu camp d’actuació és l’economia. Molts ciutadans creuen que els polítics tenen capacitat per fer i desfer en les qüestions econòmiques. Quan arriba una crisi econòmica es culpa al Govern i es creu als polítics de l’oposició que defensen que ells resoldran ràpidament tots els problemes. Tanmateix, tot açò no és més que una quimera. Una depressió econòmica és una malaltia, que pot tenir diferents causes i cadascuna té el seu remei. Per açò tots els polítics acaben reaccionant davant la crisi de forma semblant; no és que tots siguin iguals, sinó que hi ha poques alternatives. La credulitat dels ciutadans ve bé als polítics que se n’aprofiten per augmentar la seva influència.

Els escàndols que afecten a la classe política han destapat el fracàs de la democràcia absolutista que fins ara han practicat. És necessari canviar les regles del joc, limitar el poder dels governants i ampliar els controls. Però perquè els ciutadans recuperin el control, hem de deixar d’atribuir poders extraordinaris als polítics; no són superherois, sinó funcionaris a sou del contribuent.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Lindemann i Vargas Ponce

El següent autor del segle XVIII és Lindemann, un clergue alemany que residí a Menorca entre el 1775 i 1782. Descripció geogràfica i estadística de l’illa de Menorca fou editada a Leipzig el 1786 i no tingué una difusió tan extensa com l’obra d’Armstrong, però el mateix any fou objecte d’una segona edició, també en alemany. És una mica més curta que la de l’anglès (192 pàgines), però té un contingut semblant: les dues estudien la geografia, la història i la vida corrent de l’illa, tot i que Lindemann no és tan sec i hi afegeix més impressions de tipus personal. No hi ha traducció al castellà; la catalana, del 2002, es deu a l’impuls de Tomàs Vidal Bendito.

La part geogràfica comença amb el port de Maó que, segons l’autor, “és certament impressionant. Mentre hom s’apropa a l’entrada del port, quina vista més meravellosa! A la dreta es divisa el gran cap de la Mola amb els seus espadats i romàntics penya-segats a l’embat de les ones de la mar”. Continua amb la descripció de la fortificació de Sant Felip, on troba l’epitafi del brigadier Kane, de qui en fa l’elogi; segueix criticant la dolenta ubicació del castell de cara a la defensa, la qual cosa justifica el seu enderrocament pels espanyols. Més endavant parla del poble de Georgetown i els seus formosos quarters. De Sant Lluís diu que és un petit poble amb una església “que malgrat no ésser molt gran sí que és molt bella”. La descripció del port és semblant a la d’Armstrong.

De Maó, Lindemann comenta que “la capital, vista des del port semblaria que ocupés el tron de les roques”. A continuació destaca que les cases de la gent del poble tot i el seu pobre aspecte són molt netes i polides; en comparació troba les esglésies molt formoses. L’Ajuntament no té bona presència (l’actual edifici encara no s’havia construït) i la casa del governador és “un edifici vell amb un aspecte lamentable”. Finalitza indicant que “no puc oblidar la multitud de molins al voltant de Maó per completar la fesonomia d’aquesta ciutat”.

Les descripcions d’Alaior i es Mercadal són similars a les d’Armstrong. A Fornells li xoca que malgrat la pobresa dels seus habitants siguin molt alegres i comparteixin tot el que tenen amb els visitants. De la muntanya del Toro diu que és una alegria d’abastar la totalitat de l’illa amb un sol esguard; “des d’aquest indret Menorca apareix com si fos un ou surant damunt la mar”. A la muntanya de Santa Àgueda “la vista des de dalt sobre fragments de roques pintoresques és impressionant i ens parla d’una catàstrofe que antigament formà a l’illa aquestes serralades”. Pondera la finca d’Addaia per la seva disposició i perquè el seu propietari “m’ha sorprès en aquest paratge amb moltes diversions”.

Ciutadella “està rodejada de muralles fortificades i té un petit port”. Hi viuen molts nobles, les cases dels quals resulten més formoses a l’interior del que es podria endevinar per les façanes. No molt lluny es troba una obertura en la roca anomenada la manxa del diable, pels sorolls que provoquen les ones de la mar. La gruta de Parella “és una cova extremadament curiosa” per les seves estalactites, unes primes i altres molt gruixudes, amb multitud de galeries subterrànies i un llac. Per tot plegat “aquesta cova no és menys interessant que la cova de Banmann o la famosa cova de Pool, a Derbyshire” (Anglaterra).

La principal diversió dels menorquins consisteix en tocar la guitarra i les castanyoles. Els joves canten a les seves enamorades una serenata fins ben entrada la nit. Les diversions públiques són el carnaval i les festes d’estiu. Durant el primer, el divertiment consisteix en disfresses i balls. La gent senzilla es disfressa nit i dia i va tocant la guitarra per carrers i camins; els nobles només es disfressen de nit. El dia de Sant Pere els mariners realitzen competicions amb barques i al guanyador se li dóna una cullereta de plata; també es posa un capellet en un pal horitzontal untat de greix i els al·lots mig nus l’intenten agafar. De nit es fan balls; es subhasta el dret a fer el primer i el guanyador pot ballar el fandango amb la dona que triï. Per Sant Joan es fan curses de cavalls, i d’ases, per donar un to còmic a la celebració. “Les curses de Ciutadella tenen l’especialitat d’una anella que s’ha d’intentar d’enfilar”.

De forma gairebé contemporània de l’anterior, el 1787, l’espanyol Vargas Ponce publicava Descripciones de las Islas Pithiusas y Baleares. Aquest marí va recórrer la Mediterrània per aixecar cartes hidrogràfiques, i per açò les qüestions militars són tractades de forma extensa. La seva obra té un to similar a les anteriors, si bé és més reduïda, ja que només dedica 45 de les seves 158 pàgines a Menorca, en tot cas una extensió molt superior a la d’Eivissa (18 pàg.) i més de la meitat que a Mallorca (93 pàg.). La part que tracta sobre Menorca té tres apartats: una descripció geogràfica, una explicació sobre l’economia de l’illa i un breu assaig històric. Malgrat la crítica que fa dels errors d’Armstrong, el seu deute amb l’anglès és considerable. El llibre devia de tenir una àmplia difusió, ja que molts autors posteriors el van utilitzar.

De Maó destaca que les cases, construïdes de pedra, estan “acomodadas al gusto inglés”. L’església de Santa Maria és “medianamente grande, y de un bello orden gótico”. La ciutat compta amb molts carrers fora de les muralles, que formen un extens raval. El port és “uno de los más cómodos y seguros que ha formado la naturaleza”, fins al punt que “es lo más notable de toda la isla”. La seva cabuda és tan gran que ha allotjat tres esquadres angleses al mateix temps. L’autor fa una detallada descripció de l’illa del Rei on hi ha “el Hermoso hospital de los Marineros”. Davant de la ciutat es troba l’Arsenal de la Marina, que el porta a lloar l’obra del govern anglès, que transformà un illot rocós en aquesta illeta circular, amb les seves construccions. La descripció de s’Albufera i l’illa d’en Colom és molt similar a la d’Armstrong. Del castell de Sant Felip, que era “lo que fixaba la atención de toda la Europa” només hi resta un “montón indigesto de ruinas”; reprodueix un passatge de l’anglès per defensar que, malgrat que estava molt ben construït, el seu emplaçament era erroni.

Alaior és situat sobre una altura, molt ben edificada, amb una església gòtica molt antiga. Des Mercadal només s’interessa per la muntanya del Toro, des del cim del qual es descobreix una perspectiva molt àmplia. Del Castell de Fornells ja només queden ruïnes; el seu port està ple de baixos i només s’atreveixen a entrar-hi els que el coneixen. L’autor també acaba lloant la possessió d’Addaia, a la vorera d’aquest port, amb la seva delitosa horta i moltes fonts.

Ciutadella, quan era la capital fou una ciutat “brillante, bien edificada y bastante poblada”. Està totalment voltada de muralles, que per la part que mira al barranc “es obra de Moros que por su elevación puede pasar por soberbia”. L’església principal és gran, bella, de construcció gòtica i ornada amb una torre quadrada.

La comunicació de tots els pobles de Menorca es veu facilitada per un “hermoso camino con que esta Isla aventaja á todas sus vecinas”, obra del Brigadier Kane. El clima de l’illa és ventós i plujós i la seva terra és pedregosa i poc fèrtil. Respecte a les antiguitats esmenta les “piràmides”, formades per tosques pedres amuntegades, i les taules o altars, que abunden a la part de migjorn de l’illa. Descriu Cales Coves i el poblat de Torre d’en Galmés.

Coincideix amb els dos autors anteriors en indicar que els menorquins són molt religiosos. Els divideix en tres grups: els maonesos són els més industriosos i han pres moltes costums angleses; els de l’interior de l’illa són “toscos, taciturnos y endurecidos por el trabajo”; i els de Ciutadella, per les seves relacions comercials són els més hàbils; la noblesa manté les seves costums i és molt semblant a la de Mallorca.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. John Armstrong

Com la majoria dels autors, Armstrong comença per Maó i finalitza a Ciutadella. De la primera destaca la seva situació sobre una altura que domina el port “sobre el qual sembla estar suspès. [...] Des d’aquí la perspectiva és extensa i l’aire més pur i saludable”; les mosques i els mosquits són menys molestos que a altres pobles de l’illa. També apunta que els edificis són construïts amb cantons de pedra. Dels edificis públics remarca que l’església principal “no té una aparença menyspreable, fins i tot per aquells que han observat les millors esglésies gòtiques d’Anglaterra”, però la casa del Governador “és un edifici de forma estranya i irregular”. Els carrers són molt estrets, no estan empedrats i són molestos per al trànsit.

Per l’autor, el port és bell, de gran extensió i longitud; la part de ponent està reservada per a les embarcacions de la Marina, mentre que la de llevant és per als comerciants. A la cala Anglesa (cala Figuera) les esquadres fan provisió d’aigua. A l’illa de la sang hi ha un espaiós hospital i és una agradable residència estival. Ofereix vistes pintoresques i per açò “gaudeix d’una situació avantatjada per formar un dels més delitosos retirs per a una imaginació contemplativa”. Quasi davant hi ha la cala de les ostres, on els autòctons se submergeixen per pescar aquest “deliciós marisc”. Més enllà hi ha l’illa de la Quarantena i el castell de Sant Felip, “situat a l’entrada del port de Maó, del qual és la clau i la principal fortificació de l’illa”. L’autor es detén en la descripció de la fortalesa, de la que destaca especialment les seves galeries subterrànies. A la capella descriu la tomba del brigadier Kane, el cos del qual llavors descansava allà. Armstrong aprofita per criticar la descripció del port que havia fet el Cardenal de Retz (1613-1679), un influent polític francès, rival de Mazarino, qui en les seves Memòries, publicades el 1717, una obra bastant difosa, exagerava els encants de la badia maonesa.

A l’altre extrem del port hi ha les hortes de Sant Joan que proveeixen verdura a Maó, a la guarnició i les esquadres, si bé hi ha altres barrancs que també es conreen, com al costat de Sant Felip. Açò fa que l’autor “no conegui cap altre lloc que estigui millor proveït d’hortalisses que Menorca i en condicions més econòmiques”. Al Sud de la població hi ha l’ermita de Gràcia, que és ben agradable, i al nord, el llac de s’Albufera, que abunda en peixos. A l’illa d’en Colom es troba mineral de coure.

Segons Armstrong, Alaior està en un lloc alterós, ventilat i “mitjanament ben construït”. L’església és bella i hi ha un escultor, natural d’aquest poble, que ha après de forma autodidacta i “ha executat diversos altars en les esglésies de Menorca que mereixen el nostre elogi”. Es Mercadal és un indret “molt pobrament edificat; com que l’església amenaçava ruïna n’estan començant a construir una altra”. La gent té mal aspecte, el que l’autor atribueix a la mala qualitat de l’aigua. La muntanya del Toro té forma de pa de sucre. La pujada és difícil i dalt hi ha un monestir d’agustins. “La capella és un edifici ben endreçat i està pintat amb la llegendària història del toro”.

A Fornells es troba un castell de forma quadrada; uns pocs pescadors viuen a prop de la mar. El seu port és gran, però “com que té molt de llocs perillosos, ningú s’atreveix a entrar-hi”. La muntanya de Santa Àgueda ofereix una bona perspectiva sobre “terrenys desèrtics i roques nues i incultes”. Hi ha una capella a on hi van pelegrins que deixen ex-vots, ja que la Santa té fama de guarir els problemes de pit de les dones. La fortalesa per l’autor és obra dels moros, els quals deixaren una inscripció sobre la porta d’una torre; té dues cisternes molt grosses. A l’Est del Toro hi ha la possessió d’Addaia, situada al costat d’un port espaiós. La seva bona ubicació li dóna, a parer d’Armstrong “una indisputable preferència a qualsevol altre indret de Menorca”. Després de descriure els horts de fruita i verdura, la font i les belles vistes, conclou dient que “sempre me’n recordaré d’Addaia i de la companyia de què vaig gaudir en aquell encantador i petit retir amb la major complaença i satisfacció”. En canvi Ferreries és un poble miserable que no mou gran curiositat al viatger.

Ciutadella està completament murallada. Al costat del palau del governador, un edifici gran i irregular, hi ha un agradable passeig. L’església principal és un magnífic edifici gòtic. Hi ha diverses esglésies i convents i a l’autor li agrada passejar-se l’estiu a l’ombra dels claustres. L’hivern, quan brilla el sol, com passa freqüentment, on camina pel passeig de Sant Nicolau, des del poble fins a la capella i el castell del mateix nom, a l’entrada del port. A prop d’aquest hi ha una escletxa en la roca a la qual els soldats anomenen “fuelles del diablo”. La gent que va de visitar a Ciutadella van a veure la cova Parella, una àmplia caverna natural on es formen un infinit nombre d’estalactites de color de sucre moreno. Armstrong no deixa de notar l’abundància de coves que hi ha a l’illa.

Pel que fa a les “antiguitats”, l’autor descriu una taula, que els menorquins anomenen “altar dels gentils”, i una atalaia, segurament de Torralba d’en Salort. Diu que aquests monuments sempre estan situats en un turó i escampats de manera que des de cadascun d’ells es descobreixen d’altres. També es refereix a les restes romanes de l’illa. Tampoc deixa d’explicar les diversions dels menorquins: “Els dies de festa els capellans fan espectacles i algunes vegades, comèdies”. El carnaval és una època d’exagerada alegria i diversió, ja que és pecat treballar fins que arriba la quaresma. Els homes i les dones es permeten moltes llibertats, mesclades amb cerimònies religioses. Les dames tiren taronges als seus galans i el que les rep està ben content, fins i tot si li posen un ull blau o li rompen una dent. També es fan carreres de cavalls, ases i persones.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. El turisme al llarg del temps

Les darreres dècades, l’economia de Menorca s’ha anat especialitzant en les activitats lligades al turisme. Espanya és un país receptor de visitants estrangers, que venen a gran escala des dels anys seixanta del segle passat. Tanmateix, la realització de viatges de plaer és un fenomen molt més antic i, sense remuntar-nos als precedents històrics més remots, a partir de la revolució industrial es pot parlar ja de turisme de masses.

El turisme es torna massiu quan és practicat per persones amb una disponibilitat de temps i diners limitada. Durant el segle XIX es van donar dos fets que permeteren l’ampliació del fenomen turístic: l’aparició d’unes classes acomodades i de cada cop més nombroses, i la millora dels mitjans de comunicació. Evidentment, els pioners van ser els anglesos, on aquests fenòmens es van avançar en el temps respecte a la resta de països desenvolupats.

El relatiu retard en què Espanya va arribar al moviment turístic ha fet que els estudis sistemàtics sobre la història del turisme, que a altres països ja tenen una certa tradició, aquí s’hagin escomès des de fa poc temps; a les Illes Balears són cosa d’aquest segle. Dins d’aquests, té un gran interès l’anàlisi dels llibres i les guies de viatge, ja que proporcionen una informació considerable sobre l’evolució dels viatgers i de les societats que els rebien.

A Menorca, l’atenció prestada a aquestes obres no és recent. Ja el 1868 el Diario de Mahón traduïa les pàgines que un visitant americà, Bayard Taylor, havia escrit sobre la nostra illa. Al segle següent, el 1930 Joan J. Vidal i Sebastià Sapiña van emprendre la traducció de la Història de la Illa de Menorca, de John Armstrong, que des de la seva publicació el 1752 fou el punt de referència de tots els que viatjaven a Menorca o que escrivien sobre l’illa. Passada la guerra civil, la Revista de Menorca va recollir, entre els anys 1944 i 1945, la traducció de les pàgines sobre Menorca del llibre publicat el 1846 per Francis Schroeder, un mariner americà que passà llargues temporades a l’illa. El 1952 Joan Llabrés Bernal va dedicar una sèrie d’articles al Diari Menorca amb la traducció d’alguns passatges dedicats a Menorca en el llibre publicat el 1829 per George Jones, un altre mariner americà i l'any següent publicava la traducció de Quadrado de la part menorquina de l'obra del 1802 de Cooper Willyams. El 1973 l’editorial Moll va publicar l’obra de Gaston Vuillier sobre les illes Balears, que des de la seva aparició el 1893, fou una de les obres més influents del gènere.

A partir de la restauració de la democràcia i, especialment de la instauració de les institucions autonòmiques, s’han editat diversos llibres de viatges, anteriorment no editats o ja exhaurits. A més, la majoria dels que no han estat traduïts es poden consultar íntegrament a través d’Internet. D’aquesta manera és possible llegir la col·lecció sencera de llibres i guies de viatge. Alguns textos són més coneguts, mentre que d’altres només han estat manejats pels especialistes, però, en conjunt aquestes lectures permeten de fer-se una idea cabal de l’evolució de la visió dels visitants sobre l’illa de Menorca, alhora que proporcionen informació sobre l’evolució de diversos aspectes de la societat illenca. Les dades que ens proporcionen no sempre són correctes; de fet, en ocasions els diferents textos es contradiuen, però en tot cas ens donen compte de la informació de l’illa que es va difondre per Europa al llarg del temps.

Cal distingir entre tres tipus d’obres. Els llibres de viatge, en què els escriptors tracten d’una forma subjectiva sobre les seves expedicions, normalment per plaer, per països estrangers. Les obres geogràfiques s’ocupen d’una forma més objectiva sobre el recorregut de l’autor per terres allunyades a la recerca d’informacions científiques, ja siguin relatives a la geografia, la naturalesa o la societat. Les guies de viatge es diferencien de les anteriors, perquè s’editen amb afany de lucre i proporcionen als viatgers informacions útils per als seus desplaçaments. És evident que no es tracta de compartiments totalment separats, ja que hi ha obres que poden compartir elements de dues categories: llibres de viatge i geogràfics o guies de viatge escrites com un llibre de viatge.

A Menorca, el text fundacional de tota aquesta literatura, tant per ser el primer, com per haver estat utilitzat per autors posteriors, és l’escrit per John Armstrong (1705-58), un enginyer militar, qui va arribar a Menorca a inicis de 1738, per un destí es va perllongar uns deu anys. La seva presència s’emmarca, per tant, dins de la primera dominació anglesa (1708-1756). La seva obra, The History of the Island of Minorica, publicada el 1752, té forma epistolar i les cartes estan datades entre el 3 de juny de 1740 i el 9 de juny de 1742. El llibre va conèixer una segona edició, el 1756, en què l’autor realitzà algunes correccions i afegí una nova carta datada el 27 de febrer de 1756, en la qual donava notícia dels darrers esdeveniments bèl·lics, que suposarien la fi del primer període anglès de l’illa.

Segons Tomàs Vidal Bendito, aquesta obra pot ser considerada gairebé com un best seller, ja que tingué una difusió molt àmplia, la qual cosa demostra que Menorca era un indret interessant per als viatgers de l’època. La primera edició es va traduir a l’alemany (1754); la segona edició es va tenir versions en francès (1769), castellà (1781) i l’alemany (1781). També hi ha dues edicions irlandeses (1756 i 1782). Com ja hem dit, el 1930 dos menorquins van realitzar una nova traducció, més completa, al castellà, que ha estat tornada a editar el 1978. El llibre consisteix en una detallada descripció de la geografia física i humana de Menorca, amb un breu resum de la seva història. Conté cinc làmines amb vistes de les principals poblacions, de fòssils i d’un monument megalític, amb la qual cosa proporciona totes les dades necessàries per a qualsevol viatger acomodat de l’època.

Alfons Méndez Vidal