L’impacte econòmic dels jueus a la Menorca del segle XVIII

 Tot i que la presència de jueus a Menorca durant segle XVIII és ben coneguda, fins fa poc el seu coneixement era més tost fragmentari. L’any 2015 l’Institut Menorquí d’Estudis publicà el llibre “Los judíos de Menorca a través de los Protocolos Notariales de Mahón durante la segunda mitad del siglo XVIII (1751-1802)” de la investigadora Matilde Morcillo, que clarifica considerablemente el tema.

Segons l’autora, un cop els britànics es van fer amb el domini de l’illa de Menorca en virtut del tractat d’Utrecht, el 1713, van començar a incentivar l’establiment de comerciants estrangers per convertir el port de Maó en un centre de redistribució de mercaderies que pogués proveir la guarnició i la flota angleses, perquè els menorquins no tenien capacitat per fer-ho.

Pel que fa als jueus, hi havia el precedent de Gibraltar on, des del 1704 es van instal·lar comerciants hebreus, en la seva majoria d’origen marroquí, per subministrar la Roca, la qual, per les seves condicions geogràfiques, estava mancada de tot. Prest esdevindrien molt nombrosos i arribarien a constituir al segle XVIII un terç de la seva població. Aquests jueus, amb el transcurs del temps mantindrien alguns lligams amb la nostra illa.

A Menorca, els primers jueus eren comerciants procedents d’Itàlia, fonamentalment de Liorna, amb contactes amb el nord d’Àfrica, que venien atrets pels avantatges de la declaració de port franc, ja que la seva ocupació principal era l’abastament de comestibles per a les forces britàniques. L’arribada dels hebreus va ser rebuda amb hostilitat per la clerecia i la població de l’illa i el governador Kane va haver d’intervenir en favor seu. El seu nombre es va veure incrementat la dècada dels anys trenta i, més encara, amb motiu de la guerra de Successió austríaca (1739-1748), afavorits pel fet que el proveïment de les tropes ampliava el volum dels negocis, incloent-hi el cors.

Quan el 1756 els francesos van posar setge al castell de Sant Felip, s’hi van recloure quinze jueus amb les forces angleses que, quan la fortalesa va capitular, van ser obligats a marxar. Tot i que la majoria dels israelites va haver de deixar Menorca, hi restà una petita part, no compromesa amb els britànics. 

El 1763 els francesos van retornar l’illa als anglesos, la qual cosa permeté el retorn dels exiliats, als quals se’ls van afegir nous elements. S’inaugurava el període més puixant de la comunitat, que el 1766 va aconseguir que se l’autoritzés a obrir una sinagoga al carrer de Gràcia de Maó, ja que fins llavors havia utilitzat per al culte una casa particular. Les queixes que es van aixecar no van aconseguir que es clausurés el temple, però van ocasionar l’advertiment dels seus col·legues de Londres perquè s’abstinguessin de participar en negocis en contra del bé públic (segurament extraccions de blat en època d’escassetat) i perquè no exportessin moneda en temps de carestia. Pel que fa la quantitat de persones que formaven la comunitat, malgrat alguns autors han proporcionat xifres molt elevades que exageraven el seu nombre, es creu que en realitat estava al voltant del centenar i la seva sobrevaloració es atribuïble al fet que cridaven l’atenció per qüestions socials.

Amb la conquesta de Menorca per les tropes del duc de Crillon el 1783, la colònia jueva pràcticament arriba a la seva fi. L’agost fou ordenada la seva expulsió i foren transportats a Marsella. S’ha dit que quatre bucs transportaren a 500 persones, però la gran majoria devien ser grecs i anglesos. Anys més tard, durant la darrera ocupació anglesa, del 1798 al 1802, els jueus tornarien a fer acte de presència, però la majoria es dedicaren al cors i al proveïment de queviures de les tropes. Mantenien forts vincles amb Gibraltar, ciutat a la qual van regressar quan es va decretar que abandonessin l’illa al final del període.

Segons Hernández Sanz, la principal família dels jueus establerts a Menorca eren els Cansino. Als protocols notarials són abundants els documents relatius als germans Salvador i Isaac Cansino, però també es troben, i amb similar freqüència, els Delmar, David i Moisés; el primer estava emparentat amb els anteriors. Així mateix són abundants els contractes en què intervenen els Cohen (Salomon, Abraham i Luna) i els Benzaquén. Amb menor freqüència apareixen els Galfón, Busnach i Lattes, així com altres individus de forma esparsa.

Jacob Cansino

L’etapa de major dinamisme de la comunitat jueva fou el final del primer domini britànic (1751-1756), durant el qual a la documentació hi ha setze referències, la qual cosa representa una mitjana de 3,2 per any. L’activitat cau amb força en el període francès, quan només hi ha un contracte. Amb el retorn dels anglesos, el 1763, les transaccions remunten, però sense arribar al moviment anterior (1,42 anuals) i, a més, bona part, el 37%, són relatives al corsarisme. Després d’eclipsar-se els anys de sobirania espanyola, la seva presència es reactiva amb força en el darrer episodi anglès (1798-1802), amb 3,3 operacions per any, si bé totes, llevat d’una, es relacionen amb l’armament de vaixells corsaris o la venda del producte de les preses.

A través dels documents publicats per Morcillo, ens podem fer una idea bastant aproximada de quins eren els negocis dels jueus al llarg d’aquests anys. La principal ocupació era el préstec de diners, bé a través de debitoris, que suposen el 18,5% de totes les escriptures, bé mitjançant lletres de canvi (7,4%). En el 82,4% de les transaccions els jueus actuen de prestadors i els més beneficiats són els grecs (el 42,9% d’aquestes operacions), però en segon lloc s’hi troben els préstecs entre jueus (21,4%). La resta està repartit entre maonesos, italians i anglesos. Una activitat relacionada amb l’anterior és la gestió financera, que s’esdevé en l’11,4% de les ocasions, operant com a representants d’altres persones, però més aviat en qualitat de comissionistes  d’altres negociants, que és el que es produeix en les dues terceres parts d’aquesta mena de gestions.

El segon focus d’atenció dels hebreus va ser la compravenda de vaixells, que suposa el 18,5% de totes les seves operacions. Curiosament el 70% de les transaccions són compres i només el 30% restant són vendes. Als jueus els venien bucs grecs i maonesos, una mica més els primers que els segons, però es donava la situació inversa en les compres, de manera que, en conjunt, els dos col·lectius es relacionaven per igual amb els hebreus.

 El comerç marítim i el noliejament de vaixells no tenien una excessiva rellevància, en tot cas més la primera (7,4%) que la segona (3,7%). El comerç marítim es materialitzava sempre amb societats en què un inversor hebreu  s’associava amb un capità maonès, mentre que, quan noliejaven vaixells, ho feien amb capitans grecs. Les rutes marítimes incloïen tant la ciutat de Liorna, com Alger i també, amb menor freqüència, Gènova, Niça, així com Mallorca i Eivissa.

Molta més importància van tenir les transaccions relacionades amb el corsarisme, que suposen el 25,9% de tots els negocis empresos pels jueus. La seva freqüència és major entre 1778 i 1781 (57,1%) que el 1798-1801 (43,9%). L’operació més corrent era la venda de preses (57,1%). En la immensa majoria dels casos adquirien mercaderies que havien estat capturades pels corsaris. En el primer període anglès es tractava de la part que li havia correspost a un mariner o a un patró, mentre que en el darrer domini britànic eren compres en pública subhasta. Pel que fa a les societats per armar corsaris, el cas més comú va ser el dels d’armadors jueus que s’associaven amb capitans maonesos. En el darrer període va ser habitual que es tractés de jueus residents a Gibraltar.

Finalment, els jueus també feien altres tipus de mercadejos, com l’adquisició de vestits a un sastre de Trieste resident a Maó que, pel seu valor, 95 peces de vuit, devia ser una compra a l’engròs per revendre a l’exterior.

La lluita dels pagesos. Una olla a pressió

 El dia 19 de febrer, els pagesos menorquins, gent d’ordre i feina, van treure els tractors a protestar per les carreteres de l’illa. Un gest tan insòlit i contrari a la seva forma de ser és una mostra evident de la situació extrema a què ha arribat el sector. Les seves reivindicacions principals són un canvi en la política agrària de la Unió Europea i unes regles més justes per a la comercialització dels seus productes.

 

Pel que fa a la primera, la introducció de noves obligacions i restriccions  ofeguen les petites explotacions, que són la immensa majoria. Algunes són qüestions de tipus burocràtic, que no poden assumir la majoria dels llocs, que no disposen de personal administratiu, i s’haurien de limitar als grans productors. Altres, però, tenen a veure amb el desig de la Unió Europa de donar una nova volta de rosca a la normativa relativa al medi ambient. 

Europa és capdavantera en la lluita contra l’escalfament global, la preservació de la biodiversitat i en favor dels consumidors, de la qual cosa ens congratulam la majoria dels ciutadans. La qüestió és fins a on es pot arribar quan la càrrega d’aquestes polítiques recau sobre els agricultors, que són el darrer esglaó de la cadena i la renda dels quals, i en particular la de les petites explotacions, no fa més que retrocedir, de manera que el seu nivell de vida, que mai ha estat alt, es va erosionant i llinda en ocasions amb la pobresa.

En aquestes matèries, altres activitats poden aplicar tècniques i productes alternatius, perquè tenen marge per pujar els preus. Un camp de golf utilitza sistemes avançats d’estalvi i reutilització d’aigua i planta altres espècies de gespa, perquè no té cap problema en pujar cinquanta cèntims l’hora de lloguer de les seves instal·lacions. En canvi, als pagesos els costa utilitzar les mateixes tècniques, perquè no poden aconseguir que els paguin cinquanta cèntims més pel quilo de tomàtic o pel litre de llet. El veritable drama de l’agricultura no té a veure amb el medi ambient o la salut, sinó amb l’economia: és la negativa dels consumidors a pagar més per aliments sans i respectuosos amb el medi ambient.

 

Un altre punt de fricció són determinades actuacions poc meditades en defensa de la vida natural. És clar que la pressió humana fa retrocedir moltes espècies, que cal protegir. Les papallones i les abelles pateixen els efectes dels pesticides i la contaminació i precisen que s’adoptin mesures en favor seu. Altres animals també han de ser salvaguardats, però si aquesta lògica es generalitza pot generar alguns absurds.

No té cap sentit preservar els porcs senglars, que s’han convertit en una plaga i causen danys en la perifèria de les ciutats de tota Espanya, o les gavines i els coloms, que en grans estols acaben perjudicant les persones i altres espècies d’aus menys fortes. I tampoc és sensat prohibir el control de les poblacions de llops, que causen estralls en els ramats. La seva preservació  la promouen els que viuen en ciutats i desconeixen la vida rural. Per a un pagès és com si, després d’haver exterminat les rates, a les ciutats les volguéssim tornar a introduir per defensar la biodiversitat. S’hauria d’arribar a una entesa i permetre que els ramaders es puguin defensar de forma individual i selectiva d’aquests animals i prohibir tan sols les actuacions agressives de caire indiscriminat o col·lectiu.

La segona gran qüestió és la comercialització. Els pagesos tenen enormes dificultats per fer front als majoristes. Es tracta de grups cada vegada més potents que els obliguen a acceptar preus ruïnosos. Aquest fet s’agreuja per l’acció del comerç internacional, que pressiona per rebaixar els preus i que, per rematar-ho, entra en col·lisió amb la política de defensa del consumidor europea.

Les restriccions a l’ús de determinades substàncies encareixen la producció d’aliments. De forma paradoxal, en moltes ocasions no s’apliquen als articles dels països tercers, ja sigui perquè així s’ha acordat en els tractats comercials, ja sigui per la complexitat de practicar un control efectiu. De fet, l’Organització Mundial del Comerç sempre ha considerat les normatives de sanitat pública com a barreres no aranzelàries i un obstacle injustificable als intercanvis. La idea és que, amb l’excusa de la salut, les normes tècniques o qualsevol altre objectiu aparentment benintencionat, no es coarti el lliure moviment de béns.

 És clar que les dues postures són raonables i s’hauria d’arribar a un equilibri, de manera que les restriccions al comerç estiguin ben fonamentades, però, un cop decidides, es portés una verificació efectiva. El problema és que l’Organització Mundial del Comerç considera que totes les limitacions són dolentes i, com que la Unió Europea té una política extremament incisiva en l’agricultura, que no existeix a la resta de països, on la legislació és més laxa, es crea una asimetria molt gran entre els productors interiors i els exteriors. És un xoc de trens en el qual les víctimes són els pagesos, víctimes d’una competència deslleial, i que per açò exigeixen l’aplicació de “clàusules mirall” a les importacions.

La Unió Europa no hauria d’haver imposat normes que no pot fer complir als productes estrangers, perquè sinó arribarà un dia que no menjarem cap producte sa nacional i tot seran aliments extracomunitaris, sense els controls sanitaris europeus. Així no només hauran perdut els pagesos, sinó també els consumidors.

 

Els agricultors pateixen amb especial virulència els conflictes que tots experimentam, i contra els quals tenen poques armes per enfrontar-s’hi, com la defensa del medi ambient i la globalització del comerç internacional. L’agricultura s’ha convertit en una olla a pressió que, si no s’obre una vàlvula d’escapament, pot explotar.

L’activitat econòmica de la colònia grega de Menorca

 El nostre coneixement de la colònia de grecs que va haver a Menorca al segle XVIII ha millorat de forma considerable els darrers anys gràcies a la tesina de grau i la tesi doctoral de Pedro Moreno. Un dels aspectes més rellevants que ha tractat en aquests treballs és l’activitat econòmica dels seus membres.

A banda del comerç marítim, que fou l’ocupació predominant de la comunitat, i a la qual ja ens vam referir fa quinze dies, una altra de les fonts d'ingressos de força grecs era la compravenda d’embarcacions. Dues circumstàncies van esperonar aquesta casta de transaccions. La primera fou el port de Maó, a l’època punt d'encreuament de les rutes marítimes més diverses. La segona, les drassanes que els anglesos disposaven al port de Maó al servei de la Royal Navy, però que en temps de pau van treballar majoritàriament en la reparació de vaixells mercants.

La compravenda d’embarcacions revestia diferents procediments. Es podia adquirir un buc en un port forà per portar-lo a Maó, condicionar-lo a les drassanes i vendre'l aquí, on el nombre de compradors era potencialment més gran. També es podia obtenir una nau, explotar-la al màxim durant un nombre reduït d'anys i vendre-la per comprar-ne una altra en millors condicions. Finalment, hi havia les adjudicacions en pública subhasta de navilis procedents d’operacions corsàries per a la seva revenda, que foren les transaccions més rendibles.

Com s’esdevé en la primera, existeix una àmplia documentació sobre aquesta darrera activitat econòmica durant la segona dominació britànica, que recull 26 transaccions entre 1762 i 1777 (dues de preses corsàries) i 20 entre 1778 i 1781. En alguns casos, la mateixa persona primer compra i després ven la mateixa embarcació. En el període 1762-1777 hi ha quatre compravendes, amb una diferència de preu reduïda (280 – 261 peces de vuit) o negativa (1.000 – 1.220), mentre que els anys 1778-1781 trobam quatre operacions, amb diferències de preu molt més grans (1.150 – 843; 600 – 400; 600 – 180; 6.000 – 1.500). En vuit ocasions es transmet la mateixa embarcació, però no coincideixen el comprador i el venedor, per la qual cosa hi ha hagut d’haver una transacció entremig.

Una altra font d’ingressos fou el corsarisme. A partir del mes d’agost del 1778, el general Murray va donar patent de cors per a la captura de d’embarcacions franceses i des de l’abril del 1779 espanyoles, activitat que es portà a terme fins al gener del 1882 i en la qual els grecs es van involucrar de manera decidida, ja fos en el comandament dels vaixells, com a part de la marineria o en qualitat de procuradors, agents, armadors, inversors o simplement com a compradors de part de les preses. Per invertir en el noliejament de les naus corsàries es van formar vuit companyies.

En total, els grecs van intervenir en les operacions de 47 embarcacions, que van fer 69 sortides, la majoria amb diverses captures. Nicolau Alexiano participà en 27 vaixells, els quals normalment van prendre part en més d’una acció i Canà Alexiano en dues; Jorge Ládico invertí en cinc vaixells.

En darrera instància, els grecs van intervenir en operacions de crèdit, que van revestir dues formes diferents. La primera tingué per objectiu l’obtenció de capitals per a la posada en marxa de les seves activitats econòmiques després de la dominació francesa, quan es documenten més préstecs d’aquesta mena. La major part de les vegades els prestataris eren jueus de Maó. S’han localitzat nou contractes, la majoria dels quals són préstecs marítims. Els tipus d’interès més freqüents són el 4% mensual i el 10% anual i les quantitats oscil·len entre els 150 i els 960 pesos de vuit (amb una mitjana de 390).

Rals (o peces) de vuit

A part d'aquests capitals per engegar negocis, les operacions de crèdit van ser habituals dins de la colònia al llarg el període, en tots dos sentits: el de prestar i el de prendre en préstec. Aquests crèdits són de quatre tipus. El més habitual és el tradicional, amb 17 casos i una mitjana de 575 peces de vuit. L’interès mitjà era del 10,375% anual; el tipus més comú fou del 8% i s'hi aprecia una tendència a què disminueixi: les darreres transaccions redituen entre el 6% i el 8%. 

A banda, hi ha vuit préstecs amb penyora, amb un capital mitjà de 427,5 peces de vuit; vuit més de marítims, emprats principalment per capitans de vaixells mercants i a un interès més gran que el préstec tradicional: una mitjana del 5,625% mensual. Per últim, es va fer ús de la compravenda de censos, que era l’operació més habitual entre la població que posseïa béns immobles i només utilitzaren els grecs que havien adquirit terres a Menorca. Són cinc operacions, d’un capital mitjà reduït: 92,5 peces de vuit.

El 1782 els Alexiano i el seu bàndol donaren suport als britànics i es tancaren dins del fort de Sant Felip per rebutjar l’atac, amb idèntic resultat que el 1756: l’exili. D’aquesta manera, molts dels membres de la colònia hagueren d’abandonar l’illa després de la conquesta espanyola i els seus béns foren confiscats, així que el seu nombre d’efectius va retrocedir sensiblement. Amb tot, arribà algun grec nou, com Nicola Ciro, que arrelaria i faria certa fortuna. Els documents també mostren l’afluència cada vegada més freqüent de vaixells amb bandera veneciana i tripulació mixta de grecs i ragusans. 

La dominació espanyola veurà l’eclosió de la família Làdico, fins al punt que tractar del darrer període de la colònia és parlar en gran mesura d’aquesta família. Jordi Làdico provenia de Cefalònia, una les illes jòniques. Al contrari que d’altres membres de la comunitat, els seus negocis van progressar de forma pausada, sense comprometre’s políticament amb ningú. Un dels seus fills, Jordi Teodor, durant la dominació espanyola consta com a copropietari o interessat en diferents vaixells i, de forma sorprenent per a la seva curta edat, a partir del 1785 figura com a vicecònsol de Venècia a Menorca.

Amb l’última dominació britànica de Menorca, entre 1798 i 1802, no es produí el retorn dels hel·lens que havien sortit de l’illa després de la conquesta espanyola del 1782. En aquests tres anys només es pot destacar la intensa activitat corsària que van desplegar els grecs, els quals participaren en trenta vaixells, bastants amb base a Gibraltar. La seva forma d’actuar fou semblant a la de l’etapa anterior. Jordi Teodor Làdico tingué interessos en deu embarcacions, de vegades amb més d'una captura.

Amb el tractat d’Amiens, del 1802, Menorca s’incorporà de manera definitiva a la Corona espanyola. Entre aquest any i el 1823 hi ha molta documentació, aproximadament 1.200 escriptures notarials. En aquestes, es pot comprovar l’existència d’una notable continuïtat, pel fet que continuen residint a Maó un bon nombre de descendents de famílies presents els anys anteriors. 

En l’àmbit econòmic, la colònia viu un canvi significatiu: la instal·lació a Maó de grecs provinents d’Hidra, Spetses i Psara, tots ells súbdits otomans i no és casual que facin quasi la totalitat dels seus negocis amb Jordi Teodor Làdico, ja que des del 1805 aquest ocupava el càrrec de cònsol de la Gran Porta Otomana a Menorca.

Potser el començament de la seva fortuna l’hem de cercar en el corsarisme, en el qual ja s’havia destacat durant el darrer domini anglès. El 1804 es tornà a autoritzar un nou cors i Làdico apareix com a agent d’una galiota corsària, que va fer dues preses estatunidenques, que aportaren una substanciosa suma de doblers. El 1806 va finançar el noliejament d’un corsari francès amb base a Marsella. Una altra font d’ingressos fou l’activitat creditícia. Són incomptables els debitoris que figuren en la documentació notarial a favor de Jordi Teodor, atorgats per persones de qualsevol classe i condició de la societat menorquina. Gràcies a un deute no satisfet va aconseguir fer-se amb el lloc de Milà Nou, proper a Maó. Posteriorment adquiriria els llocs de Binifabini, d’Alaior, que començà des d’aleshores a ser conegut com Son Làdico, i Santa Eularieta, des Mercadal.

Teodor Làdico, fill d'en Jordi Teodor Làdico

Però segurament, els majors beneficis de Jordi Teodor provenien de la compravenda de mercaderies, sobretot blat, dels súbdits otomans de les tres al·ludides illes. Des del 1805 el veiem negociant amb capitans grecs d’aquesta procedència. A més, acumularia els consolats de Venècia, l’Imperi Otomà, els Estats Units i, paradoxalment (pel fet de ser-ho dels turcs), del nou estat grec. El 1818 va contreure matrimoni amb una maonesa d’elevada posició social, Antònia Font, i el 1821 seria elegit primer batle constitucional de Maó.

Incongruències de la política menorquina d’aigua, energia i mobilitat

El canvi climàtic suposa un repte enorme per a la nostra societat. El seu avanç amenaça la nostra forma de vida i exigeix prendre mesures per intentar mitigar la seva progressió i una adaptació de la nostra forma d’actuar per reduir el seu impacte sobre la vida quotidiana. 

Aquestes determinacions de caràcter general són encara més pertinents a Menorca, pel seu caràcter insular i la seva condició de Reserva de Biosfera. Tanmateix, en els àmbits més sensibles: l’aigua, l’energia i la mobilitat, les actuacions dels nostres polítics són incoherents.

Fa uns dies ha estat notícia la paralització del parc solar de Trepuconet, per manca de capacitat de la xarxa elèctrica. En realitat s’ha fet pública una situació de la qual qualsevol persona que tengui relació amb la qüestió, des del més humil instal·lador elèctric als més alts polítics insulars, era conscient des de feia temps; de fet era un tema habitual de conversa en el sector.

És del tot incomprensible que la conselleria responsable d’energia del Consell Insular no hagi mogut els fils davant el ministeri per cercar una solució. La ministra coneix Menorca i la política de descarbonització és una prioritat del Govern, de forma que no crec que fos difícil trobar el sistema de sortejar un entrebanc que és més nominal que real.

La darrera afirmació té a veure amb el fet que, en la pràctica, no es pot produir cap insuficiència de la xarxa elèctrica, perquè en la gestió ordinària hi ha mecanismes per evitar sobrecàrregues. En el dia a dia, el subministrament per energies renovables és prioritari davant de les convencionals, el que significa que la central d’Endesa redueix el seu vessament d’electricitat quan augmenta el  d’origen solar. A mes a més, la manca de capacitat de la xarxa té sentit en el cas de la demanda, ja que no es pot subministrar l’energia el que no es pot generar, però no en el de l’oferta, atès que és tècnicament senzill deixar de produir energia si no hi ha prou demanda. 

Si passam a la qüestió de l’aigua, les incongruències no són menors. L’aigua ha estat sempre un factor limitant de la nostra illa. Diverses urbanitzacions no van prosperar per la manca de proveïment. Els menorquins som conscients que es tracta d’un recurs essencial.

La directiva marc de l’aigua de la Unió Europea estableix la recuperació dels costos dels serveis d’aigua com a mitjà per assolir un consum racional i equitatiu. Exigeix que es realitzin estudis econòmics dels serveis d’aigua per fer possible la imputació de tots els costos en els rebuts dels consumidors. L’exposat és raonable i poques persones poden negar que un bé tan bàsic i que cada vegada és més escàs ha de ser finançat en proporció al seu ús. 

Idò bé, a Menorca, pel contrari, a vegades sembla que la majoria dels municipis competeixin per veure qui té l’aigua més barata. Els que presten el servei directament no fan estudis de costos i és freqüent que les despeses es carreguen a partides generals, de manera que ni tan sols saben quin és el valor real. Els que l’han externalitzat, maniobren perquè les tarifes no pugin, sobretot assumint el cost de les inversions. Anys enrere, a Maó l’oposició del PP va engegar una guerra judicial per impedir l’augment del preu de l’aigua.

Com que es tracta d’un tema polític sensible, tant el Consell Insular com el Govern Balear donen subvencions molt elevades per afrontar les costoses inversions de la infraestructura hidràulica. Les subvencions tenen el mateix efecte de bloquejar l’increment de les tarifes. L’única actuació coherent és la dessaladora de Ciutadella, que cobra l’aigua a preu de cost i, per aquest motiu, surt més cara que la que s’extreu dels pous. Segurament, si en aquesta es repercutissin tots els costos, el preu estaria més igualat.

El resultat és una aigua barata, que beneficia, sobretot, als propietaris de piscines i jardins amb gespa, perquè seria senzill limitar les puges als trams de més consum, que són els que generen el problema.

La tercera qüestió és la de la mobilitat. La majoria dels polítics declaren la seva alerta per l’emergència climàtica i advoquen per la descarbonització de l’economia i la neutralitat climàtica, és a dir, la desaparició dels cotxes que empren benzina. Els partits d’esquerra han arribat a plantejar la necessitat de restringir l’entrada de vehicles en temporada turística.

Aquesta teoria queda en evidència quan contemplam la cursa que fan tots els ajuntaments, d’esquerra i dreta, per crear nous aparcaments: cada pocs mesos algun batle inaugura una altra zona on deixar els cotxes. L’objectiu no pot ser altre que regalar a cada veí una plaça d’aparcament gratuït, la qual cosa no fa més que fomentar la compra de vehicles.

Aquells polítics que són tan estrictes en matèria urbanística, estan en contra del ciment i volen impedir que es construeixi per no destruir el territori són els mateixos que autoritzen l’obertura d’espais per estacionar els vehicles en terrenys on aquest ús no està permès. Així paguen lloguers a promotors urbanístics propietaris de solars sense edificar, punts no urbanitzables o zones verdes, que s’acaben asfaltant, com la Sínia des Cuc de Maó. Pel costat contrari, els governants fan ben poca cosa en favor dels vianants i els ciclistes.

El resultat és que el parc automobilístic de Menorca i les seves emissions no fan més que créixer i promouen unes pautes de mobilitat insostenibles.

Hi ha un divorci hipòcrita entre les bones paraules en favor de la sostenibilitat i els fets. Els menorquins vivim feliços pensant que som un exemple i, en realitat, els nostres polítics ignoren les energies renovables, fomenten el malbaratament de l’aigua i encoratgen un ús irresponsable del cotxe.

La colònia grega de Menorca a partir de la conquesta francesa (1756)

Durant el segle XVIII, es va instal·lar a Menorca una notable colònia grega. Malgrat que el tema ja fou estudiat pels historiadors clàssics menorquins, en els darrers temps s’han publicat nous estudis que utilitzen de forma extensa la documentació arxivística, bàsicament els protocols notarials, per aprofundir en el seu coneixement. En particular, destaquen els treballs de Pedro Moreno: la seva tesina de grau i la tesi doctoral del 2011 a la Universitat de Granada.

Cases de s'hort d'en Bouchet

Segons aquests estudis, la colònia es va començar a formar a partir del tractat d’Utecht, del 1713, i la seva consolidació tindrà lloc entre el 1730 i el 1745, període en què arriben nous integrants, entre els quals sobresurt Antoni Culuri. Els primers expedients sobre la seva persona són d’octubre del 1737, però es pot deduir que ja residia a l’illa des de feia un o dos anys. Va contreure matrimoni el 1739 amb Maria Anna Tudurí, filla única d’una família de pagesos acomodats, que comptaven amb una respectable heretat als terrenys de sa Punta, en les proximitats del port de Maó, el que va fer possible que l’home molt prest s’integrés en la societat menorquina de l’època.

La seva activitat fou remarcable. Si bé al llarg de la primera dominació britànica estava immers en la principal ocupació de la colònia grega, el comerç, arran de la invasió francesa va recollir els capitals interessats en diversos vaixells per dedicar-los a l’agricultura i les operacions de crèdit, operacions més escaients en el nou context. Ja en l’etapa anterior havia actuat com a prestador ocasional de doblers, però des del 1756 va expandir aquesta faceta econòmica. El motiu, molt probablement, va ser la guerra declarada entre França i la Gran Bretanya i els seus aliats a conseqüència de la conquesta de Menorca per la primera. Són anys convulsos per al comerç marítim, per la multitud de corsaris de diverses banderes que infestaven la Mediterrània.

Culuris sembla haver mostrat una prudent simpatia pels francesos, ja que en les fonts apareix viatjant sovint a Marsella i a Perpinyà i efectuant transaccions amb destacats comerciants gals establerts a Maó. Ara bé, mai sol·licità cap concessió dels governants de torn, inclosos els francesos.

Presa del port de Maó el 1756. Jean-Baptiste Martin

El nostre personatge assolí una elevada posició en la societat maonesa. La seva filla es va casar amb el vicecònsol francès, Josep Bouchet, i el matrimoni es feu construir un edifici, avui en dia en bastant mal estat, dins d’uns terrenys que els maonesos més vells encara coneixen amb el nom de s’hort d’en Bouchet. Els seus béns incloïen diverses vinyes d’una considerable extensió pels voltants de Maó (a Alvafara, Gràcia i el cap de s’Arraval), el molí dels Culurins, que comptava amb una horta amb sínia, altres porcions de terrenys i dues cases i alguns solars a Maó.

Les seves inversions agrícoles es van centrar en gèneres atractius per a la demanda militar, entre els quals cal esmentar la producció de vi, un article prou valorat per la guarnició francesa, i que venia a la menuda i a l'engròs. També és probable que dispensés farina del seu molí als magatzems que tenia al port de Maó, per atendre el consum de les tripulacions dels vaixells. Pel que fa a l’activitat creditícia, els documents, que no són exhaustius, recullen nou operacions entre 1756 i 1762, amb un capitat acumulat de 4.300 peces de vuit, quantitats que, sense arribar a ser desorbitades, són importants, i a les quals carregava un interès que anava del sis al deu per cent. Tinguem en compte que un bon vaixell de l'època tenia un cost d'entre 1.500 i 2.000 pesos de vuit.

Durant aquest lapse de temps, altres membres de la colònia també posen fi a les seves empreses marineres o comercials. Jordi Ládico, que havia arribat a Menorca el 1753, no va abandonar l'illa i és força segur que passés la dominació francesa ocupat en la seva modesta botiga-magatzem del port de Maó, que es documenta per primera vegada el 1765.

Pel tractat de París del 1763, França restituí l’illa de Menorca a la Gran Bretanya. Les propietats confiscades pels francesos foren restituïdes per les noves autoritats als seus anteriors propietaris. Al llarg de la segona dominació britànica les xifres de la comunitat grega mai no superaren les del primer període anglès, però la colònia adquirí una major projecció política i fou l’època daurada de la família Alexiano. 

El desembre del 1763, James Johnson, sens dubte el més corrupte de tots els governadors anglesos, nomenà Teodor Alexiano capità del port de Maó i ambdós utilitzaren aquest càrrec per dur a terme diverses corrupteles ben documentades, tot augmentant les taxes que havien de pagar els patrons de vaixell i els negociants de Maó. A més, Teodor fou nomenat cònsol del Bei d’Alger i agent de les preses de diversos corsaris algerians. El 1767 Alexiano va mantenir relacions amb Turnbull i el seu projecte de reclutar persones per fundar una colònia a la Florida. Amb aquest fi, li va llogar un bergantí per fer el viatge i potser li prestà doblers com a inversor. Així mateix, facilità que més d’una vintena dels cinc-cents grecs que s’embarcaren cap a Amèrica ho fessin des de Maó.

Durant el segon domini britànic, Menorca s'endinsà encara més en l’orientació econòmica establerta des del 1713, que tenia el seu pilar en les activitats desenvolupades en l’àmbit marítim.

El comerç era l’ocupació predominant de la colònia grega. En aquest sentit hi ha constància documental de vuit societats dedicades a aquesta mena de transaccions. El més normal era invertir els doblers en porcions de diversos vaixells, per repartir els riscos. Aquesta mena de negocis justifica que un nombre significatiu d’embarcacions fossin totalment o parcialment propietat de grecs. Les escriptures notarials donen gairebé una cinquantena de bastiments vinculats amb la comunitat, una xifra similar a la testificada durant la primera etapa britànica, però molt superior en termes relatius, si tenim en compte que el període que estem tractant va durar la meitat d'anys. Jordi Làdico i Teodor Alexiano són els individus que posseïen més naus.

En altres casos, els hel·lens presten serveis als vaixells com a capitans, pilots, contramestres, sobrecàrrecs i fins i tot escrivans. Dels que van ser simples mariners hi ha poquíssimes evidències, ja que els arxius rarament proporcionen llistats detallats de les tripulacions.

Molt relacionat també amb l’anterior es troba el noliejament de vaixells, és a dir el seu lloguer per al transport de mercaderies. Tanmateix, s'adverteix una caiguda en picat d'aquesta faceta econòmica de la colònia: 16 contractes del 1763 al 1781 enfront de 60 entre 1715 i 1756. Un dels factors que expliquen aquesta reducció és l’activitat corsària que tingué lloc des del 1778 (moment a partir del qual només hi ha dos contractes).

Com a la primera dominació britànica, la major part d’aquestes operacions impliquen a comerciants grecs que contracten els serveis i les embarcacions de patrons menorquins i el cas invers fou minoritari, a pesar de ser l'aspecte més destacat pels historiadors que han escrit sobre els grecs. Hi havia bons marins a la colònia grega, però aquests solien noliejar les seves embarcacions a comerciants d'altres ports: Alger, Liorna, Nàpols, Marsella, Barcelona, etc.

Finalment, pel que fa a la mercaderia transportada, quan aquesta consta consisteix, sobretot, en blat importat a Maó i vi enviat a Sardenya i Sicília. A banda, es transportaven fruites, lli i fusta, sense oblidar l’esmentat viatge amb emigrants a la Florida.

La colònia grega de Menorca al segle XVIII

Com és sabut, durant el segle XVIII, Menorca va experimentar una sèrie d’esdeveniments que la van situar al centre de l’agitada vida internacional. Una de les qüestions més suggeridores d’aquest període és la instal·lació de comunitats estrangeres a l’illa. Malgrat que el tema ja va cridar l’atenció dels historiadors clàssics menorquins, els darrers anys han vist la publicació de dos nous estudis sobre les colònies grega i jueva, que utilitzen de forma extensa la documentació arxivística, bàsicament els protocols notarials. Aquests treballs clarifiquen com va ser existència d’aquests col·lectius i contradiuen algunes de les afirmacions que fins ara es donaven per certes.

Pedro Moreno ha centrat els seus estudis en la colònia grega, a la qual ha dedicat la seva tesina de grau i la tesi doctoral de la Universitat de Granada. La primera aportació de l’investigador és la de retrocedir la presència hel·lena fins als anys de la guerra de Successió, en la qual sembla que van participar el tinent de vaixell Joan Franc i el seu germà Llorenç, d’aquesta nacionalitat, que vivien al raval del castell de Sant Felip el 1713.

Entre el tractat d’Utrecht, d’aquesta data, i el 1730 s’assisteix a la gradual formació de la colònia grega. El 1714 un membre d’una de les famílies capdavanteres, els Paleòlogo, signa la compravenda d’un vaixell. De forma significativa, aquesta fou una de les activitats més comunes dels grecs. La majoria dels primers nouvinguts procedien de les illes de l’Egeu i les regions més orientals de la Mediterrània, com Lemnos (d’on venien els Paleòlogo), Xipre, Quios, Rodes, Lesbos o Salònica. En un principi desenvolupaven la seva tasca comercial entre ports bastant propers a Maó, com ara Palma, Marsella, Barcelona, Tunis, Bona, Port Estora o Alger.

A partir del 1718 l’arribada de grecs augmenta considerablement, fet sens dubte vinculat a la declaració aquell any dels ports de l’illa com a francs i a la nova orientació econòmica de Menorca després del canvi de sobirania, en la qual sobresurt la redistribució de mercaderies. Així, la seva ocupació principal era l’abastiment de comestibles per a les forces angleses i, per aquest motiu, van ser protegits pel governador Kane. D’aquesta manera, en el transcurs de la dècada del 1720 ja s’havien establert a Maó molts dels comerciants i marins més importants de la colònia durant la primera dominació britànica, alguns d’ells lligats per llaços de parentesc.

Illa de Lemnos a l'actualitat

La consolidació d’aquesta comunitat tindrà lloc entre el 1730 i el 1745, en virtut de l’afluència de nous integrants, entre els quals destaca Antoni Culuri, del qual cap historiador n’havia parlat. Tanmateix, es tracta d’un cas particular, amb un perfil diferenciat del gruix del col·lectiu. Està documentat des de l’octubre del 1737, però es pot deduir que ja hi residia des de feia un o dos anys. Va contreure matrimoni el 1739 amb Maria Anna Tudurí, filla única d’una família de pagesos acomodats,  amb una respectable heretat als terrenys de sa Punta, en les proximitats del port de Maó, el que va fer possible que s’integrés molt prest en la societat menorquina de l’època.

El període que va del 1745 a la invasió francesa del 1756 veurà l’apogeu econòmic i demogràfic de la colònia i és ben conegut en la historiografia menorquina. Moreno esvaeix la incertesa sobre les dimensions humanes d’aquest col·lectiu, que, segons les diferents fonts s’havia estimat des de poc més que tres famílies i alguns capitans i negociants a més de tres-centes persones, fins i tot dos mil. En realitat, els protocols notarials redueixen aquestes xifres a uns dos centenars de residents a Maó i Sant Felip. Altres cent  estaven relacionats amb el port de Maó a través de la navegació (comerç, bucs de guerra, corsarisme) i unes desenes més eren parents o comerciants que habitaven a Grècia i altres ports de la Mediterrània i tenien algun vincle amb la comunitat grecomenorquina.

Port de Liorna. Giuseppe Cianchi

Els primers compassos de la dècada del 1750 són transcendentals per a la història de la colònia, per dues raons. La primera, perquè són els anys en què es detecta una major activitat econòmica dels seus membres, paral·lela a un nombre més elevat d’hel·lens comptabilitats. La segona, perquè es produeix un canvi de lideratge entre famílies. El maig del 1751 Agi Manolis Cifando, el grec més acabalat i líder de la comunitat menorquina, atorgà procura general a favor de Nicolau Alexiano i se n’anà a la seva Patmos natal. Tal vegada, després d’haver fet fortuna en els negocis, volgué passar els darrers anys de vida al seu lloc de naixement. 

Nicolau Alexiano havia estat preparant el camí per a l’arribada a Menorca dels seus nebots, que fins llavors vivien a Malta i a Liorna. La família dels Alexiano fou incapaç d’integrar-se en la societat menorquina i trencà amb la sana independència del poder polític que el col·lectiu havia mantingut fins aleshores; ben al contrari, procuraria prosperar a l’ombra dels governs britànics.

L’activitat del primogènit, Teodoro Alexiano, en especial, prest va donar fruits abundants. Gràcies a la mediació del governador Blakeney, el 1753 va obtenir diverses concessions: uns terrenys al port de Fornells per construir i explotar salines, una mina de carbó de pedra a s’Alairó, i terres de conreu a diferents indrets: a les proximitats del castell de Sant Felip, al cap de la Mola, al voltant del port d’Addaia i prop de Tirant i Vilanova. Així mateix, li foren atorgades les concessions de l’estanc de l’aiguardent i del dret d’ancoratge. Finalment, el 1754, sense autorització de la cort de Londres, Blakeney expropiava les finques de Son Camaró i Alfurí de Baix de Ciutadella i en donava possessori als Alexiano, nominalment en representació del cos dels grecs. Aquest fet contravenia el tractat d’Utrecht i anys més tard la corona britànica tornaria les finques als seus propietaris.

Els favors s’han de pagar i, arran del desembarcament de les tropes franceses del duc de Richelieu, el 18 d’abril del 1756, un nombre indeterminat de grecs, sota el comandament de Teodoro Alexiano, va participar en la defensa del castell de Sant Felip. Segons la historiografia tradicional, arran de la conquesta francesa els grecs i els jueus van ser expulsats de l’illa. Moreno prova que mai va existir cap ordre d’expulsió i que, simplement, els Alexiano i altres individus vinculats als britànics van sortir de l’illa, la majoria cap a Gibraltar (on marxaren cinquanta-tres grecs i quinze jueus) en els bucs habilitats pels francesos. Tots ells van deixar les dones i els fills a l’illa. A aquests exiliats es podrien sumar alguns propietaris de bucs i corsaris, en nombre reduït. La seva sort va ser la mateixa de la de desenes de menorquins implicats en el cors. Açò sí: els immobles de tots aquells que havien col·laborat amb els britànics varen ser expropiats.

D’altra banda, està demostrat que hi va haver grecs que, malgrat haver-se tancat dins del fort de sant Felip amb els britànics, no van tenir problemes per tornar a Menorca mentre els francesos dominaven l’illa, almenys com a comerciants en trànsit que mercadejaven entre els ports del nord d'Àfrica i Marsella o fins i tot amb el Bàltic, a través del port de Maó, per portar carregaments de blat i altres mercaderies i valors.

L’autor documenta la presència de quaranta-vuit adults i sis fillets, si bé el nombre d’aquests darrers devia de ser bastant superior. En definitiva, durant la dominació francesa va romandre a l’illa el nucli de la colònia grega que, d’aquesta manera, pogué mantenir la seva continuïtat. Cal tenir en compte que es tractava de persones que duien bastants anys a l’illa; molts havien contret matrimoni amb menorquines i alguns havien adquirit terres. Tots tenien negocis i ocupacions estables.

El comerç exterior segons Lindemann (1777)

 El 1786 l’alemany Christoph Lindemann va publicar el llibre Descripció Geogràfica i Estadística de l’illa de Menorca, de gran interès per conèixer la situació de l’economia de l’illa i, en especial, el seu comerç exterior. En el text, que originalment es va publicar el 1777 en una revista alemanya, utilitza com a unitat monetària el tàler reial, moneda germànica que tenia un valor similar a la peça de vuit espanyola.

Port de Maó. Quadre d'Anton Schantz.

L’autor fa una exposició molt detallada de les diferents importacions i exportacions, distingint segons l’origen geogràfic, per copsar amb quin lloc es produïen desequilibris comercials. Comença descrivint de forma impressionista les importacions. Així diu que: “Aquell vaixell és suec, duu cada any un important aplec de llenya, brea, ferro i altres materials per a la construcció de vaixells. Els diners que reben els suecs per això sumen uns 13.000 tàlers.

A Maó està entrant un vaixell irlandès que ens duu patates, mantega i formatge. Un altre que ve d’Anglaterra, després de deixar la major part del seu carregament a Gibraltar, porta cervesa anglesa, rom, formatge, carbó, teles angleses, merceria, tot tipus d’instruments per als artesans, eines, etc. Altres transporten carn salada per a la guarnició. Amb tot això, d’aquí surten anualment en lletres uns 25.000 tàlers reials.”

D’Espanya s’importaven nous, panses, figues, ametlles, anxoves, sal de La Mata, teles fines i gruixudes per a la roba de feina dels jornalers, escopetes i aiguardent; la suma no pujava més enllà dels 15.000 tàlers. En contrapartida s’exportaven a Barcelona 1.500 quintars de llana menorquina per fabricar teixits, per la qual s’ingressaven 13.500 tàlers, de manera que aquest comerç estava bastant equilibrat.

Tàlers reials

Lindemann diferencia d’aquests intercanvis els que es feien amb Mallorca, on s’obtenia la major part de l’oli que es consumia a l’illa (600 tones, que costaven 50.000 tàlers), una part del qual s’havia de lliurar de forma obligatòria a la guarnició. A banda, alguns petits balandres menorquins feien altres compres per un total de 5.000 tàlers, que consistien en aliments (taronges, ametlles i castanyes), així com vi i aiguardent, perquè els illencs destil·laven una quantitat molt reduïda. També s’adquirien vestits (gorres de llana vermella i negra i mantes) i altres manufactures (cistells de vímet i casseroles de fang).

Amb tot, si s’exceptua el gra, el principal proveïdor de Menorca era França, on es feien compres per un import d’entre 150.000 i 180.000 tàlers, que fan exclamar a l’autor “Vegi tot el que importen” i fa una llarga relació en la qual s’inclouen la major part dels teixits, draps i vestits (cintes, productes de seda, capells, trenetes, confecció de punt, teles de cotó i tela per a veles), a més de multitud de manufactures (productes de ferreteria, faiança, galons, argenteria, pedres precioses, sabó, llums, productes de bellesa i farmacèutics, materials de pedra, ceràmica, cuir i pells) i alguns aliments i begudes (vi, te, cafè, sucre i xocolata). A canvi, no s’exportava gairebé res, llevat una mica de mel que en ser especialment bona era molt apreciada, així com sal, tàperes, etc., que no superaven els 2.000 tàlers.

Finalment, havia el comerç amb Gènova i altres places italianes, a on es venia bàsicament formatge (1.800 quintars, pels quals es rebien 16.200 tàlers) i una mica de vi (que també es remetia a Gibraltar). A canvi, es comprava tabac, per valor de 8.000 tàlers (una part del qual s’enviava a Espanya de contraban), i alguns articles (arròs, macarrons, seda, terrisseria i cristall), que pujaven 17.000 tàlers.

Xàbec del segle XVIII

Pel que fa al comerç de reexportació, els menorquins tornaven a vendre als mallorquins diferents productes obtinguts a França, com panys de llana, tela estampada de lli i altres articles, amb un cost aproximat de 9.000 tàlers anuals.  En ocasions, els vaixells de cereals portaven d’Àfrica cuscús (una mena de sèmola), llegums, sabó tou i pedres de moldre. Cap allà s’exportava una mica de la fusta comprada als suecs, així com cafè holandès portat des de França.

El comerç del gra era el més rentable de tots. Cada any es comprava blat, ordi, llegums, mongetes i blat d’indi per import de 300.000 tàlers reials, provinents d’Algèria i Tunis, Sardenya i Sicília i, segons les conjuntures, Itàlia i França. Una part del gra es quedava a l’illa, ja que malgrat es recol·lectessin 85.000 quarteres de blat, s’havien de comprar 28.000 quarteres més que, a 2,75 tàlers la quartera, feien un total de 77.000 tàlers.

El mercat principal era Espanya, però també es podia portar a França i Itàlia si els preus eren favorables. Per a aquest tipus de comerç s’empraven quaranta vaixells i n’hi havia vint, més petits, que s’utilitzaven en altres serveis. El nombre de mariners d’aquests bucs arribava als 650 i els que feien feina al port i els jornalers, uns 50. L’assegurança d’un vaixell carregat amb cereals era tan alta com la que cobria el seu enfonsament, ja que el gra solia humitejar-se i es floria amb facilitat. Es podien invertir diners en les naus esmentades amb prou garanties, sense haver de negociar personalment i traient, en ocasions, uns guanys considerables.

Segons l’alemany, amb aquest mercadeig els comerciants guanyaven 54.000 tàlers: el 8 per cent net de benefici (24.000 tàlers) més una desena part del valor de la càrrega pel transport i les despeses (30.000 tàlers). El comerç de cereals amb Espanya resultava una mica complicat, perquè del país no podien sortir diners i comptava amb pocs productes sobre els quals es poguessin signar lletres. Els mercaders, emperò, sabien com enganyar els inspectors: “encara que mostrin lletres, al navili porten diners a sota mà. A l’Àfrica tot s’ha de comprar amb moneda.”

Amb les anteriors informacions, l’autor confecciona dues taules, una de les importacions segons l’origen i una altra amb les exportacions per tipus de producte i adverteix que encara que se sumin els guanys provinents del comerç de cereals, la pèrdua comercial és considerable. De fet, segons els seus càlculs ascendiria a 269.300 tàlers.

Tanmateix, Lindemann s’afanya a afegir que, atès que la guarnició és la raó per la qual s’adquireixen tants productes estrangers, és també aquesta la que amb les seves despeses a l’illa compensa les pèrdues i a continuació passa a anotar les seves compres de vitualles: 90.000 tàlers de vi, 18.000 d’hortalisses (12.000 per a la guarnició i 6.000 per als vaixells) i 18.900 tàlers de carn, incloent la de boví, 9.600 tàlers (600 caps), ovelles, 4.500 tàlers (3.000 animals) i porc, 4.800 tàlers (1.000 animals).

Balança comercial de Menorca (1777), peces vuit
Importacions	import	Exportacions	import
blat i ordi	300.000	gra	263.140
oli	50.000	formatge	16.200
tabac	8.000	llana	13.500
aliments diversos	45.000	vi	5.000
teixits i altres	165.000	mel, tàperes i sal	2.000
arròs, seda, terrisseria i altres	17.000	llana, lli, etc.	9.000
llenya per a la industria naval	13.000	tabac	3.000
		reexportacions	13.000
Suma	598.000	Suma	324.840
		Dèficit	273.160

La suma dels productes anteriors són 126.900 tàlers. L’alemany declara que no disposa de dades sobre la resta del que consumeixen els militars, però el manteniment de l’illa li suposa al rei d’Anglaterra 32.000 lliures esterlines, és a dir 160.000 tàlers i conclou que això posa en evidència el guany dels menorquins, ja que la guarnició ho gasta tot i encara més. Els propis habitants han de reconèixer que el comerç es troba en auge i, tot i que les universitats s’hagin endeutat força, molts s’han enriquit des que els anglesos prengueren possessió de l’illa. A Maó, on el comerç floreix, regna una gran activitat.

Com es pot comprovar, Lindemann fa un gran esforç per quantificar els intercanvis comercials, però al final no s’acaba d’en sortir, malgrat que queda clara la seva postura sobre el bon estat de la balança de pagaments i el benefici que els menorquins treien de la presència britànica, que es corrobora pel fet que, tal com ell mateix comenta, a Menorca circulessin uns 500.000 tàlers.

No és difícil corregir les incongruències i petites errades que comet l’autor a l’hora de calcular la balança comercial de l’illa, que hem recollit a la taula. Així i tot, s’observa que no recull alguns productes d’exportació, com la venda d’embarcacions. També és probable que infravalorés els guanys de la venda de grans que, per altres fonts, sembla que eren més elevats.

En qualsevol dels casos, si Menorca s’estava enriquint i corria l’efectiu, el dèficit de la balança de comercial havia de ser més que compensat amb la resta de fluxos monetaris. En particular, la balança de serveis, de la qual Lindeman assenyala els guanys obtinguts amb els nòlits i les assegurances marítimes. Així mateix, la xifra que indica que rep guarnició és menor que la que apunten altes autors. Finalment, la Corona britànica no s’emportava els ingressos tributaris; és més, hi tenia que afegir per fer grans obres, com el castell de Sant Felip o l’Arsenal. En definitiva, sota el domini anglès Menorca va sortir guanyant de forma notable en les seves relacions amb l’exterior, que foren una notable font de prosperitat.