Menorca en els llibres de viatges. L’Arxiduc Lluís Salvador i Émile Cartailhac.

L’Arxiduc Lluís Salvador elaborà una obra monumental, Die Balearem, amb un volum dedicat a Eivissa, quatre a Mallorca i dos a Menorca, editats el 1890 i 1891. Tot i que el text tingué una difusió molt minoritària, és important perquè els seus destinataris eren persones de la més alta consideració social i per tant creadors de moda, de manera que la seva simple existència devia de ser una basa important en la difusió exterior de l’illa. Segons Miquel A. Limón, l’Arxiduc visità per primer cop Menorca l’octubre 1867, l’any de la seva arribada a les Balears, i s’hi està dues setmanes; l’estiu del 1877 en féu un segon viatge que s’allargà un mes; finalment el 1887 es desplaçà a l’illa per darrera vegada, i hi residí un altra mesada. Durant aquestes estades, a més de recollir informacions de primera mà i confeccionar els seus gravats, va fer contactes amb diverses persones amb les quals es cartejà prolongadament.

Dels dos volums dedicats a Menorca, el primer és una geografia amb un enfocament similar al dels llibres de Armstrong i Lindemann, però més extensa i sistemàtica; destaca per les seves il·lustracions i estadístiques. Atès que l’Arxiduc comptà amb col·laboradors de primera línia i es prengué anys en redactar els textos, el seu contingut és molt fiable i complet. El segon volum conté una descripció detallada de tota l’illa: les poblacions, l’interior, que és visitat en una sèrie de recorreguts que segueixen de forma exhaustiva els camins i, al final, la costa.

L’Arxiduc fa una ressenya de cadascun dels pobles de Menorca, redactada de forma objectiva i científica, però no deixa d’apuntar els elements de més interès de Maó i Ciutadella, que presenten un marcat contrast: la capital destaca per les panoràmiques sobre el port, mentre que Ciutadella és una ciutat agradable amb bells palaus i passeigs.

A Maó “gairebé totes les cases estan damunt l’altiplà dominant abruptes espadats, coronats per cases d’un blanc que enlluerna, aquests espadats donen a la ciutat un aspecte pintoresc i no gens desagradable. La ravaleta és la plaça més concorreguda de la població i té la banda dreta ocupada per la fonda d’en Bustamante. Des de la plaça del Carme es veu una de les panoràmiques més belles de Maó, amb la pintoresca església de Santa Maria. Les millors cases miren cap a l’interior, sembla que a Maó han cercat més aviat la protecció del vent que no les belles panoràmiques.” La plaça de la Miranda gaudeix de magnífiques vistes que atreuen molts de visitants. A l’estiu des d’allà es poden veure gairebé tots els maonesos que baixen a prendre un bany o gaudeixen de l’aire fresc de la mar a la plaça. També destaca “la pintoresca costa des General, proveïda d’arcs foscs”. Així mateix, “és meravellós passejar per la costa de la Consigna i contemplar la blavor del port; en el centre de la plaça que hi ha a la costa Llarga (d’en Reynés) hi ha un banc on es pot seure per contemplar la magnífica panoràmica del port”. La volta per la riba del port de Maó és de les més polides que es pot fer. A la punta del rellotge “hi ha una casa pintada de vermell sota les roques, que sembla un petit xalet, la petita fàbrica de fideus, i un parell de xalets rudimentaris”.

Ciutadella, l’antiga capital de Menorca “ha conservat cosa de la seva antiga condició, sobretot perquè hi varen quedar el clergat i la noblesa”. El bisbe amb el capítol catedralici i els grans casals d’alguns nobles donen un caràcter de ciutat a la població, encara que sigui petita. La vida a Ciutadella és encara més tranquil·la que a Maó, ja que el gran nombre de capellans només donen un cert esplendor a les esglésies. Els senyors més rics viuen retirats als seus casals. La ciutat és còmoda i agradable; no tan exposada com Maó als vents de gregal, és més assolellada i més riallera, i les belles vistes sobre la llunyana Mallorca, de color tirant a blau acerat i perfil clar, donen un encant especial al paisatge. El Born és la plaça principal de la població, i “venint de baixa mar, fa una impressió molt riallera, amb un magnífic passeig que promet molt més de Ciutadella del que la ciutat ofereix realment en el seu interior”. El casal del Comte és sens dubte la casa més bona de Menorca. El passeig més popular és el camí que domina el port i va fins el castell de Sant Nicolau, que  ofereix una vista magnífica sobre el port i la màgica silueta de Mallorca com a rerefons. A l’estiu, una de les diversions principals dels ciutadallencs és anar a nedar, i cap a la posta de sol les platges de les cales properes estan ocupades per centenars d’al·lots alegres i al·lotes xerraires.

L’Arxiduc degué conèixer el litoral illenc de primera mà, segurament a bord del seu iot Nixe. Assenyala totes les platges, cales i accidents geogràfics, alguns d’ells gairebé insignificants i ens permet constatar que en aquell moment l’única presència humana a la costa era la d’alguns pescadors i els horts que es trobaven al final d’alguns barrancs. A Fornells, que amb el temps serà un dels primers llocs visitats pels turistes “hi ha la fonda, on molta gent de Maó sol passar un dia alegre per menjar peix fresc”, però sense cap afluència de visitants forans digne de notar.

Ja destaca alguna de les platges que més endavant tindran el màxim reconeixement, però, en general no les lloa excessivament, fora d’apuntar les que tenen bons arenals; el que li interessa és, més que les platges en si, la visió que sobre elles es pot gaudir des d’una prominència. Així indica que “la vista sobre la magnífica badia de Santa Galdana és preciosa des dels pendissos de darrera el riu”, i “des de dalt del turonet hi ha una vista ben joliua de les platges d’Algaiarens”. De fet, els elements que més l’atreuen són les coves; a una la qualifica de “catedral de la natura”; una altra li recorda Capri “pel seu meravellós color blau”; també descriu les grutes de Parella de Ciutadella.

La part del litoral que més li cridà l’atenció foren els penyals del nord. Així qualifica la vista sobre el pont d’en Gil com “fantàstica”; comenta que just darrera el cap de Menorca “la costa ofereix una de les vistes més salvatges”, i que des de l’escull d’en Rater “es gaudeix d’una excel·lent vista”, per acabar concloent sobre el litoral del nordoest de l’illa que “no hi ha res comparable a la salvatgeria dels escenaris d’aquesta costa”. Més endavant, prop de la Muntanya mala “aquesta és la part més salvatge i més imponent de la costa [...] entorn de la qual vola l’aigua peixatera” i on “ens apareix imponent i majestuosa la muntanya de Ferro”. També indica que des de la Talaia de la Mola [de Fornells] es gaudeix d’una de les vistes panoràmiques més excel·lents i extenses. Aquests penya-segats ens ofereixen cap a llevant un dels panorames més pintorescos i salvatges, i sobretot la vista cap a Fornells és especialment joliua. Al port d’Addaia “des de dalt de tot de l’illa hi ha una magnífica vista sobre Favàritx i es veu el molt pintoresc escull del Pas de s’illa”. Finalment, a la platja de Rambla de Maó hi ha “una torre devora les roques amuntegades per la natura que té un aspecte fantàstic”.

Com es comprova, l’Arxiduc remarca allò que troba més pintoresc de l’illa i que l’agermana amb la costa nord de Mallorca; també les coves hi són allà presents, per la qual cosa Menorca ve a ser per ell una versió reduïda de l’illa major.

Finalment cal esmentar l’obra de Cartailhac, “Monuments Primitifs des Îlles Baléares”. Malgrat tenir un caràcter científic, la seva publicació, el 1892, tingué un cert impacte, ja que precisament aquest tipus de monuments eren el principal atractiu de Menorca. L’autor visità l’illa a finals del 1888 i el fet que un arqueòleg del seu prestigi prestés la seva atenció a l’arxipèlag no podia passar desapercebut als viatgers de l’època.

Alfons Méndez Vidal

La corrupció desemmascarada: els ERO andalusos i Innova de Reus

Aquests dies són trista actualitat dos afers de corrupció: el cas Bàrcenas i els ERO d’Andalusia. Tanmateix presenten marcades diferències. Tot i que hi ha molts implicats, el primer afecta a dirigents nacionals del PP, és a dir, al cor de la política d’Espanya; en canvi el segon es refereix especialment als governants del PSOE d’una comunitat autònoma, amb una participació limitada en la política nacional. Pel que fa al tipus de delictes, l’afer Bàrcenas és un clàssic afer de finançament il·legal d’un partit polític i es poden trobar paral·lels a altres països, com ara França, Itàlia o Israel. Els temes que el jutge està investigant: recaptació de doblers sense complir els requisits de la Llei de finançament dels partits, ingressos no declarats a Hisenda o incompatibles amb càrrec públic; pagaments a canvi d’adjudicacions públiques i el seu corol·lari de diners negres i comptabilitat B, han estat escrutats en altres països i ocasions. De fet són qüestions gravíssimes en qualsevol democràcia que esperem que no es confirmin, ja que contaminen la convivència i alimenten l’espiral de desconfiança en els polítics per la qual ja fa anys que ens estem esllavissant.

Alaya, la jutgessa dels ERO

El cas dels ERO no afecta al nucli del nostre sistema polític; Sevilla no és Madrid i, malgrat ser també un afer de corrupció, és d’un tipus diferent: la utilització dels diners de l’Estat per afavorir interessos particulars. Els casos de finançament il·legal dels partits, per la seva magnitud no són fàcilment replicables; en canvi, l’abús i la malversació dels fons públics són susceptibles de succeir a molts indrets alhora. Per açò, tot i no assolir els tints dramàtics dels primers, la seva reiteració fa necessari un examen del què està passant.

D’entrada el cas dels ERO andalusos és difícil d’analitzar, perquè la seva extrema politització fa que moltes persones ja tenguin una opinió formada, en un sentit o altre, i aquests prejudicis enterboleixen una anàlisi serena. En canvi, podem prendre un cas similar però menys conegut, el cas Innova, perquè els ensenyaments seran gairebé els mateixos.

L’Ajuntament de Reus va constituir un conjunt d’empreses públiques, que encapçalava Innova i gestionaven la major part del pressupost municipal. Aquest conglomerat ha acumulat un deute de 202 milions d’euros, la qual cosa ha fet que Reus sigui un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya. Les actuacions del jutge afecten Josep Prat, que quan l’escàndol va sortir a la llum era director d’Innova i president de l’Institut Català de la Salut (nomenat per CiU), càrrecs dels quals va haver de dimitir, i també té com imputats a l’exbatle socialista de Reus i els membres dels diversos equips de govern d’ERC, ICV, PP i CiU que durant una dècada han governat la ciutat. Les investigacions es centren en el cobrament de sous il·legals i diverses despeses que van afavorir a empreses privades, però que van ser ruïnoses per a l’Ajuntament.

Josep Prat

El que potser és més sorprenent de tot és que ja el 2010 el síndic de greuges de Catalunya va alertar que Reus era l’Ajuntament més opac de la Comunitat Autònoma. Tots aquests anys els diaris s’han fet ressò de la possible existència d’il·legalitats, però el cas només ha avançat quan un partit minoritari, Candidatures d’Unitat Popular (CUP), presenta una denúncia als tribunals, la qual cosa ha permès de descobrir un regitzell d’irregularitats encara en fase d’instrucció i sobre les quals els jutges dictaran sentència en el seu moment.

Convé destacar que la interventora municipal ja va alertar els anys 2004 i 2005 sobre el fet que la constitució d’aquest hòlding públic, que gestionava des de centres sanitaris a l’urbanisme, passant pel transport públic, fires i mercats, aparcaments, aigua i escoletes, impedia la fiscalització dels comptes. La funcionària va intentar infructuosament abastar informació sobre les activitats de les empreses públiques, fins al punt d’arribar a ser expulsada físicament dels seus locals i va advertir que es podien estar cometent delictes d’usurpació de funcions públiques i obstaculització de l’actuació dels òrgans inspectors, responsabilitat comptable i malversació de fons públics. Al capdavall, els seus informes no van servir de res i les anomalies van anar creixent durant cinc anys, fins que el fracàs d’algunes operacions amb empreses de capital-risc, les notícies de premsa i la denúncia en els tribunals han permès de començar a conèixer la veritat.

En els dos casos es tracta de què els gestors públics han organitzat un entramat legal per sortejar els controls i així poder gastar sense cap limitació. La gravetat d’aquests afers prové del caràcter sistemàtic i organitzat de les seves activitats; no és que en un moment determinat s’hagin malgastat diners públics, és que s’ha establert un sistema per evadir el control. Als ERO també es va adoptar un sistema de pagament de subvencions que impedia totalment la seva fiscalització per la Intervenció.

En aquests processos, la línia de defensa dels polítics responsables sempre sol ser que desconeixien els detalls tècnics i per açò els condemnats solen ser els gerents dels organismes creats per eludir la fiscalització. Sempre afirmen que el seu únic objectiu és servir els interessos públics; a Reus fomentar l’economia local i a Andalusia ajudar les empreses amb dificultats i els seus treballadors. Molts dirigents polítics aconsegueixen que aquests raonaments siguin acceptats pels jutges com eximents o atenuants dels delictes i d’aquesta manera escapen de l’acció de la justícia.

Tanmateix, els tribunals haurien de tenir en compte el fet que els polítics han eliminat els controls administratius de forma conscient i que l’objectiu d’aquest control és precisament evitar que els fons públics es malgastin. Per tant, la creació d’un sistema per eludir la fiscalització de la despesa hauria de ser un agravant, al qual s’afegiria la premeditació. De fet és possible donar una passa més. Els polítics sempre afirmen que no podien saber que els doblers s’anaven a dilapidar, però la realitat ens mostra que sempre que es debilita la fiscalització de la despesa i hi ha molts diners en joc, floreix la corrupció. Són com un gas explosiu i l’oxigen: si els ajuntes, hi ha una explosió. Era previsible que es cometessin irregularitats i açò també hauria de ser tingut en compte pels tribunals. La malversació dels fons públics no ha estat un accident, sinó la conseqüència lògica de l’establiment d’un sistema artificiós per defugir el control del seu ús.

Finalment, cal fer una reflexió de fons. Els instruments emprats per esquivar la fiscalització de la despesa són mesures excepcionals recollides en les lleis. En el cas dels ERO són sistemes extraordinaris de tramitació de subvencions i a Innova, la utilització d’empreses públiques per gestionar fons públics. La legislació actual preveu aquestes figures i és cert que hi ha situacions especials que requereixen mecanismes adients. Tanmateix, aquestes normes extraordinàries, que com s’ha vist són d’una gran potència i, en minorar el control de la gestió del pressupost, suposen un greu risc de corrupció, poden ser utilitzades de forma arbitrària pels governants. No hi ha gaire regles que estableixin quan es poden utilitzar i quan el seu ús està prohibit; moltes vegades els polítics en fan ús apel·lant a “l’agilitat administrativa”, un concepte genèric que els serveix per tapar la seva poca traça en l’organització dels serveis públics, fins al punt que l’excepció acaba essent més freqüent que la norma.

És possible que el Parlament hagi cregut que els polítics sempre utilitzaran aquests procediments especials de forma raonable, però és evident que s’ha errat. L’experiència ens diu que si volem reduir la corrupció cal regular i limitar l’ús dels sistemes que permeten aigualir la fiscalització de la despesa pública, de manera que només en casos excepcionals i justificats se’n pugui fer ús. Si el Congrés no rectifica es farà còmplice de la corrupció, en permetre posar en marxa lliurement sistemes que inciten a l’abús i el malbaratament del patrimoni de tots. L’extensió d’aquests mals fa imprescindible extremar el control de l’ús dels doblers públics.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Les guies de Murray i Calvert

La quarta edició de la guia d’Espanya editada per Murray, del 1869, va ser la primera en incloure les Balears. Tot i que era la primera que no estava a càrrec de John Ford, que havia mort el 1858, aquest va continuar figurant com l’autor. L’obra va arribar sense gaire canvis fins a la novena edició, del 1898 i després fou reeditada en diverses ocasions, de forma contínua fins al 1912 i puntualment el 1966. És la guia que dedica més espai a les Illes Balears i a Menorca. De fet, comença indicant que “pocs indrets de la Mediterrània són més dignes de ser visitats que aquest grup d’illes” i continua amb una pàgina d’elogis només puntuats per l’avís de què “per algunes persones la humitat  fa poc suportable la calor”. La informació que proporciona és de més qualitat i més actualitzada que la de les guies anteriors.

Menorca ocupa més pàgines que Mallorca; de les altres illes –Eivissa, Formentera i Cabrera– quasi no se’n parla perquè “tenen menys interès pels viatgers normals”. Després de fer una breu revisió històrica de les dominacions britàniques del segle XVIII, la guia passa al port de Maó, “un dels millors de la Mediterrània” per la seva situació estratègica entre Europa i Àfrica i la seva capacitat d’allotjar “un nombre immens dels més grans vaixells”. Les ruïnes de la fortalesa de Sant Felip “presenten el més lamentable aspecte, i semblen convocar dolorosos records de tota la sang i els diners malgastats en la seva defensa i de la humiliació que van patir dues vegades les armes britàniques en capitular dins d’aquestes muralles”. A continuació reprodueix un llarg passatge on Armstrong descriu el castell. Finalment lloa la sensatesa dels espanyols que construeixen “amb una activitat febril” una nova fortalesa a la Mola, un lloc veritablement inexpugnable. L’autor fa un repàs de la resta d’elements que hi ha al voltant del port de Maó: llatzeret, illa de l’hospital, illa de les rates, illa quarantena, arsenal i fàbrica de cotó de cala Figuera.

 

John Ford, autor de la guia Murray

Informa dels mitjans de comunicació: els vapors a Palma, Barcelona i Marsella, i la diligència que recorre l’illa. També indica l’existència a Maó de tres fondes i dels vice-cònsols britànic i americà. Després de lloar els orígens i la situació de la ciutat, apunta que “sens dubte la glòria de Maó ha fugit; el període de l’ocupació britànica va fer que els diners circulessin amb més llibertat i açò va provocar la seva major prosperitat; la generalització de l’ús del vapor ha disminuït la necessitat del seu port com a estació hivernal [i per aquest motiu] el port normalment està buit”. Així i tot, l’opinió de l’autor és prou matisada: “No hi ha bells palaus, però les cases són ben construïdes i sembla que s’haguessin emblancat ahir; la ciutat té un aire de confort domèstic, desconegut a Mallorca. Maó té dos passejos, el d’Isabel II, que és el més emprat, i el de l’Alameda. Les esglésies no són molt interessants; a la més gran, la de Santa Maria, hi ha un orgue magnífic”.

El que més el sorprèn és la utilització en totes les cases, fins i tot les més modestes, de bones pedres escairades; les quals són venudes a Alger i constitueixen, amb les sabates que es remeten en grans quantitats a Sudamèrica i les Antilles, la principal exportació de l’illa. Segons la guia, hi resten moltes tradicions angleses, com les finestres de guillotina i algunes paraules. A més hi ha “els millors sentiments envers tot el que sigui anglès; els illencs sempre es consideren menorquins i no espanyols i empren invariablement la seva llengua en detriment del castellà; una gran part d’ells estarien ben contents de tornar a mans dels seus antics senyors”.

No hi ha cap dubte de què “allò més interessant de Menorca són els anomenats monuments megalítics, que són extraordinaris”. L’autor els dedica més de dues pàgines, en les quals s’estén sobre els talaiots i les taules, que compara amb els anàlegs sards i maltesos, i descriu els poblats de Trepucó, Cornia, Torelló, Talatí de dalt, Torre Trencada i la nau dels Tudons. A banda, inclou tres excursions des de Maó. La primera és a Sant Climent i Sant Lluís; San Lluís és el poble més net i “el passeig favorit de l’hivern”. La segona va as Castell i Sant Felip. La darrera el porta a Ciutadella, passant per Alaior, una vila pintoresca i ben construïda, on constata que a cap altre lloc del món la classe treballadora viu amb un major confort; a prop es troba el poblat de Torralba. En sortir del poble el paisatge es torna més pintoresc, fins que es troba amb la muntanya del Toro, de la qual dóna l’altura correcta, 350 metres, i descriu com un centre de pelegrinatge amb una vista magnífica. Es Mercadal és un punt convenient per emprendre excursions per visitar els talaiots que hi ha al sud. Després de passar per un turó on hi ha “la torre morisca de Santa Àgueda”, s’arriba a Ciutadella.

L’antiga capital de l’illa és la seu del bisbe i rau “a una cala tan estreta que quasi no pot admetre ni els vaixells més petits”. Les murades són en procés de demolició. Els carrers són evocadors, amb arcades i cases grans i elegants. Hi ha una gran catedral, però tan fosca que quasi no es veu res. Als voltants es poden fer excursions a la nau des Tudons, Torre Llafuda, Torre Trencada,  s’Hostal, Saura i Son Catlar, però com que són llocs apartats és millor demanar al batle un servei de guies. A més es poden visitar les coves de Parella i cala Morell.

Calvert el 1910 va publicar a Londres una guia dedicada a Catalunya i les Illes Balears, la qual s’estalona de forma decisiva en les obres de Ford i Vuillier, amb el complement de Cartailhac pels monuments megalítics, i alguna altra lectura, com la que li fa elevar l’alçada del Toro fins als 1.800 metres. Allò més remarcable és que inclou un bon nombre de fotografies. D’entrada ens indica que les Balears ja no es mereixen el títol d’illes oblidades que els va donar l’escriptor francès. Però el flux de turistes no és gran i per açò “les illes no corren un risc immediat de perdre els seus marcats trets locals”. Tot i que l’autor reconeix que Mallorca és la més bella de les illes, li dedica una mica més d’extensió a Menorca; a Eivissa la qualifica de “bassa d’humanitat estancada”.

Per a Calvert, Menorca, malgrat comptar amb alguns indrets pintorescos, com el barranc d’Algendar, en general és un lloc molt prosaic, fins i tot per tractar-se d’un poble llatí. Els seus habitants es caracteritzen per la seva netedat i bon caràcter i tenen una indústria benestant, per la qual cosa qualifica l’illa com “l’Holanda de la Mediterrània”. Tot açò es deu a la influència britànica, de la qual encara hi resten traces, especialment en el llenguatge. Segons l’autor, el Governador Kane va impulsar extraordinàriament el progrés de Menorca; tanmateix la població local no enyora el domini anglès, com alguns diuen per cortesia quan parlen amb els visitants anglesos.

Maó destaca pel seu port. Els carrers són molt nets, ben pavimentats i tranquils; la principal ocupació de les dones és aclarir les cases. La ciutat no té monuments d’interès, però compta amb un element pintoresc: la porta de Barbarrossa (de Sant Roc), que rep aquest nom pel famós pirata que va saquejar la ciutat el 1536. La visita de Ciutadella s’acaba en deu minuts. L’antiga capital destaca pels seus records del passat; els carrers són evocadors, amb arcades; té bells palaus i una catedral ampla i ombrívola.

Després de recordar el text de Ford en què parlant d’Alaior s’indica que enlloc les classes populars viuen amb major confort, comenta que Menorca té interès per als economistes. Tanmateix, l’illa és “infinitament més interessant per a l’arqueòleg”. Els seus monuments megalítics el fan exclamar que “com a Egipte, mai deixes de sentir que ulls morts de pedra t’esguarden a través de vistes panoràmiques mil·lenàries”. Per a Calvert, tot i que les restes prehistòriques presenten una forta similitud amb les de Sardenya i Malta, també tenen un caràcter local que “desconcerta i encanta als especialistes”. D’aquesta manera descriu els jaciments de Torre d’en Galmés, Torralba i Torre Llafuda, així com les taules, els talaiots i les navetes.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Les guies Bradshaw, O’Shea i Baedecker

Les guies de Bradshaw i O’Shea, al menys pel que fa a Menorca, tenen un contingut similar a la Joanne. Bradshaw el 1865 dedica nou pàgines a les Illes Balears, de les quals la primera és una introducció de caràcter geogràfic i històric; de Menorca hi ha una pàgina i mitja, mitja pàgina d’Eivissa i Formentera i la resta de Mallorca. Aquesta guia es va editar de forma anual fins el 1899 i el capítol relatiu a les Balears es va mantenir igual en tot aquest període; només canviava la informació relativa al nombre d’habitants. La part dedicada a Menorca té com a font principal la guia Joanne, que es va enriquir amb apunts del llibre de Laborde del 1807 (que recordem que al seu torn havia extractat l’obra de Grasset). En tot cas és interessant saber què va seleccionar l’editor, els errors que va cometre (alguns per deficiències en la traducció) i les dades que va recollir d’altres fonts.

La guia Bradshaw informa al començament que les illes estan comunicades amb vaixells de vapor amb Barcelona. El sòl de Menorca és pobre i arenós, la qual cosa contrasta amb la fertilitat de les altres illes. El clima és humit i el calor de l’estiu és més opressiu que a Mallorca.

 

Il·lustració de la guia Bradshaw

S’indica que la muntanya del Toro és la principal altura de l’illa, tot i que li atribueix 1.460 metres. Es tracta d’un curiós error, que no hi és a l’obra de Laborde, però sí a la guia Joanne del 1859. Recordem que John Carr el 1811 n’havia donat l’altura correcta i que Schroeder el 1846 comentava que “els geògrafs anglesos” li atorgaven aquesta cota, la qual ell trobava exagerada. El diccionari geogràfic de Madoz del 1848 apunta que el Toro té 5.250 peus castellans, uns 1.460 metres. La prestigiosa Enciclopèdia Chambers proporciona la mateixa altura que la guia Bradshaw, tant en la primera edició del 1864 com en la segona del 1880. Tot açò ens fa sospitar que l’Enciclopèdia Britànica podria haver estat la primera en difondre el valor erroni, potser en la setena edició del 1830-1842. Al cim de la muntanya Bradshaw hi segueix posant el convent dels agustins, com feia Laborde, quan el 1835 els monjos havien estat exclaustrats. Respecte de la muntanya de santa Àgueda només comenta que hi ha les restes d’una fortificació morisca.

Segons la guia, Maó està situada de forma pintoresca al fons d’una badia fonda i estreta. No hi ha edificis dignes de fer notar i de les murades només en resta una porta, que qualifica d’estil àrab. Les cases privades estan construïdes amb gust; algunes segons el model anglès. El port de Maó és un dels millors de la mediterrània i segons alguns, fins i tot dels més destacats del món; del famós castell de Sant Felip només es veu un munt de runes. Una bona carretera porta a Ciutadella, l’antiga capital, la descripció de la qual es pràcticament igual que la que figura a la guia Joanne, només afegint un parell de detalls: “els carrers són estrets i mal pavimentats” i “hi ha dues esglésies parroquials, alguns convents, un hospital, un quarter i la casa del Governador”. Els altres pobles només són esmentats de passada. Finalment apunta que a tres quilòmetres d’Alaior hi ha unes ruïnes druídiques en forma de piràmide, “que se suposa que tenen un origen fenici i sobre l’ús de les quals hi ha diferents opinions”.

 

Portada de la guia O'Shea

La guia d’O’Shea, pel seu costat, va tenir tretze edicions entre el 1865 i el 1905. A la tercera edició del 1868 s’introdueix un apartat sobre les Balears, el contingut del qual no es va modificar de forma substancial durant tots aquests anys. De les setze pàgines dedicades a les illes, n’hi ha dues sobre Menorca. En conjunt, dóna la impressió d’haver estat redactada amb més cura que la de Bradshaw; malgrat la repetició d’algun error, com els 1.460 metres del Toro, en general està millor documentada. La guia comença explicant que tot i que les Balears fins aquell moment han estats deixades de banda pel turisme, per la seva situació apartada i la dificultat d’accés, posseeixen prou atractius, tant pel seu clima com pel paisatge, per animar a un major nombre de visites.

Per l’autor “el paisatge de Menorca és més monòton i, en conjunt inferior al de Mallorca. El clima, excepte potser a Maó, no és pot comparar; vents violents assoten l’illa amb freqüència i la vegetació, una guia segura, no és tan rica ni variada [...] Encara que la dominació anglesa ha deixat restes, la qual cosa fa que hi hagi uns hàbits d’ordre i neteja que no es troben a l’illa major, hi ha poca cosa que convidi a fer-ne la visita, llevat del port de Maó i les reminiscències angleses”. La part històrica, més extensa que en les anteriors guies, se centra precisament, en les dominacions angleses. La informació sobre les comunicacions marítimes és més completa que en la guia Bradshaw, i indica els horaris dels vapors amb Barcelona i Palma.

Segons O’Shea, la principal atracció de l’illa és la ciutat de Maó. Tanmateix, “des de la pau d’Amiens i el retorn a Espanya, el seu comerç i la seva importància han desaparegut. [...] Tot és silenci, decadència i endarreriment. Els carrers estan mal pavimentats, però són nets i lliures de males olors, comparats amb els de Palma”. La principal localitat dels voltants és Ciutadella, a la qual s’arriba amb una diligència, a través d’una bona carretera que travessa tota l’illa, obra del General Kane, la qual passa per uns paisatges que no són gaire interessants. La ressenya que es fa de Ciutadella és un simple resum de la guia Joanne.

Karl Baedecker

A la guia Baedecker del 1901 les Illes Balears estaven incloses dins del capítol relatiu a Catalunya i tenien poca importància. La major part era dedicada a Mallorca; Eivissa no apareix i a Menorca se li dedica un paràgraf en el qual es comenta que l’illa ofereix menys interès que l’illa gran. Recull l’horari del vapor amb Palma de Mallorca i que a Maó hi ha l’hotel Bustamante. El port permet l’ancoratge de les més grans flotes i la ciutat mostra l’efecte de l’ocupació britànica. Ciutadella està connectada amb Maó per una bona carretera.

L’edició del 1908 amplia aquesta informació remarcant que els arqueòlegs trobaran interès en els talaiots, construccions en forma de torre que poden assolir quinze metres d’alçada; altres monuments són les taules, voltades d’un cercle de pedres. Menorca és inferior a Mallorca en fertilitat i al camp les propietats estan separades per parets de pedra. La darrera edició, del 1913, afegeix l’horari del vaixell de Barcelona a Maó i desenvolupa la informació sobre els talaiots. També inclou una referència al monument dedicat a Kane i del naufragi del vapor General Chanzy, explicant en una breu nota que només hi va haver un supervivent.

Alfons Méndez Vidal

Les lleis, els polítics i la supressió d’organismes públics

Fa pocs dies hem estat sorpresos per la notícia de què l’excedència concedida pel Consell Insular de Menorca a Simón Gornés era vàlida perquè, tot i que la llei reserva aquest dret als funcionaris de carrera, és a dir aquells que tenen la seva plaça fixa, una sentència del Tribunal Constitucional del 1999 permet estendre aquesta situació als funcionaris interins. Tanmateix, aquesta discrepància entre una llei i una sentència fa pensar que hi ha qualque cosa que no encaixa.

Curiosament, fa poc m’he trobat amb un cas similar. La majoria dels contractes públics que, segons la Llei de Contractes del Sector Públic, s’han de qualificar com contractes de servei públic (neteja, recollida de fems, ajuda a domicili, etc.)  els jutges estan interpretant que han de ser contractes de serveis, ja que hi ha una directiva europea del 2004 que estableix un criteri completament diferent, i molt més restrictiu. Però l’actual llei de contractes fou promulgada el 2007. Llavors, com és que el Parlament va dictar una norma incompatible amb la normativa europea? No se sap, però la conseqüència és que un precepte de la llei no es pot complir i hem d’aplicar-ne un altre que no és a la llei.

Si ens fixam és la mateixa situació de l’excedència de l’arqueòleg Simón Gornés: la norma que presumptament vetava l’excedència a la situació d’excedència (l’EBEB) és del 2007, posterior a la sentència del Tribunal Constitucional. Així i tot, en el moment de la seva aprovació no es va voler adaptar la llei a la doctrina constitucional  i posteriorment tampoc s’ha realitzat aquesta correcció.

En els dos casos, ens trobam davant lleis que contenen preceptes inaplicables i que poden causar perjudicis als interessats; d’aquesta manera creen una inseguretat jurídica i un desgavell considerables. Sembla que, en determinats casos, els polítics no tenen gaire consideració per les sentències judicials i la normativa europea, uns polítics que no es priven d’aprovar lleis, decrets i reglaments constantment i d’esmenar-los de forma compulsiva. Fa uns anys, el Parlament era més primmirat i, per exemple, cada any modificava la Llei d’Hisendes Locals per retocar els aspectes dels impostos municipals que els jutges havien interpretat que eren erronis.

En el fons podem intuir que hi ha una pugna entre el Congrés i els altres poders, ja siguin els tribunals de justícia, la Unió Europea o les Comunitats Autònomes. Cada cop tenim uns parlamentaris més atrinxerats, que intenten fer la guerra pel seu compte, sense tenir gaire en compte les “víctimes col·laterals”, és a dir els soferts ciutadans.

El darrer episodi d’aquesta lluita tan extravagant l’estem veient a la reforma de l’Administració pública. Sota aquesta bandera el Govern Central acaba d’anunciar la supressió o fusió d’un grapat d’organismes propis i, a més, vol que les comunitats autònomes n’eliminin d’altres seus, com ara els Defensors del Poble, els Tribunals de Comptes o les oficines metereològiques.

És clar que en temps de crisi s’han de prendre totes les mesures possibles per racionalitzar la despesa pública i que hi ha ens que potser van tenir sentit en el moment de la seva creació, però que actualment només sobreviuen pel tarannà conservador de l’administració pública. Per açò fa bé l’Estat eliminant els organismes les funcions dels quals es poden realitzar d’una altra manera, de forma més econòmica. Així mateix, l’Estat central pot convidar a les Comunitats Autònomes a encetar el mateix procés, ja que algunes han patit la mateixa tendència a inflar globus administratius. Tanmateix, el que no té cap sentit és intentar imposar a les autonomies la supressió d’aquests òrgans, alguns dels quals estan recollits en els Estatuts d’Autonomia i, a més, realitzen les seves funcions de forma eficaç, prestant un gran servei als ciutadans.

Però és que, a més, el ministre Montoro va amenaçar amb represàlies de tipus econòmic a les comunitats autònomes que no acatessin les instruccions de l’Estat. Aquesta actuació suposa desconèixer de forma conscient la concepció de les autonomies a la Constitució Espanyola. Per molt que li pesi al ministre, no té les autonomies a les seves ordres i qualsevol intent en aquest sentit serà aturat pel Tribunal Constitucional, com ja vam veure amb la LOAPA.

En canvi, en la creuada reformista del Govern es troben a faltar dos aspectes. El primer és que la despesa de tots els organismes a suprimir és reduïda; de fet, es tracta més d’una mesura exemplaritzadora que una actuació que pugui atènyer un estalvi palpable. Per açò estranya que no inclogui en el llistat de baixes a les televisions autonòmiques, les quals sí que són econòmicament significatives. Per exemple, hagués estat una bona idea crear un únic canal públic autonòmic, amb estacions locals, ja que així el cost s’hauria reduït. Potser l’extrem control ideològic que cada govern, central i autonòmic, exerceix sobre les seves televisions, dificulta aquesta mancomunitat audiovisual.

En segon lloc, tots els organismes presumptament redundants realitzen serveis per als ciutadans. Potser es poden prestar de forma més econòmica, però la gent corrent hi treu un profit. En canvi, als parlaments i als governs, tant central, com autonòmic, i fins i tot en molts municipis, hi ha un conjunt de persones contractades sota aquest immens paraigües que són els “càrrecs de confiança o assessorament especial” i que a vegades també reben noms eufemístics com “personal eventual” o “personal administratiu de suport”. Es tracta de persones que cobren sous públics sense haver passat cap procés selectiu, només gràcies a la benevolència dels partits polítics que els nomenen. D’aquest n’hi ha milers al Govern Central, uns 450 al Govern Balear, 33 al Parlament Balear (tres menorquins) i set al Consell Insular.

És clar que la despesa d’aquests càrrecs purament polítics (no realitzen funcions administratives reals) no és menyspreable i no presten serveis directes als ciutadans, sinó als seus partits. Si el Govern Central vol estalviar, també seria una bona idea reduir aquests càrrecs. Així s’evitaria l’absurditat d’algun Parlament Autònom que ha deixat sense sou als parlamentaris, però manté aquest personal polític.

Les lleis haurien de servir per organitzar la vida dels ciutadans. Els polítics actuals han après a utilitzar-les com a arma de poder i com a instrument de manipulació; amb les lleis ens volen despistar, apuntant en la direcció equivocada: l’enemic no són un grapat d’organismes d’una mida ínfima, ni els funcionaris que hi treballen, ni les comunitats autònomes, sinó més bé la infrastructura política que han creat i mantenen amb els nostres impostos.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Les guies de viatge internacionals

L’aparició de persones que es desplaçaven a països llunyans va provocar diverses reaccions en els indrets que eren visitats. La demanda estimulà l’oferta d’allotjaments, transport, objectes per comprar i, també, de guies de viatge per orientar als potencials visitants. Es tracta d’obres escrites amb la voluntat d’oferir informació objectiva i pràctica; són obres comercials, amb ànim de lucre. Aquests trets les diferencien dels anteriors llibres de viatge, en què els autors no tenen intencions crematístiques i volien oferir la seva visió personal dels països que visitaven. Al segle XIX i inicis del XX eren obres pràctiques, sense gairebé il·lustracions i que tenien l’aspecte d’un diccionari.

La primera guia turística fou publicada per l’alemany Karl Baedecker el 1828, amb el títol “Viatge pel Rhin, de Mainz a Colònia”, que el 1832 va traduir al francès. Durant aquesta dècada Baedecker va editar diverses guies més, inclosa la de Suïssa el 1834. El segon editor de guies fou John Murray, qui el 1836 va publicar “El manual pels viatgers en Europa”, la primera en anglès. Els primers anys, els dos editors van col·laborar i algunes guies Baedecker, publicades en alemany i francès, eren traduccions d’obres similars de l’editor anglès. El 1861 Baedecker editaria la primera guia en anglès. El 1841 Adolphe Joanne havia tret la primera publicació en francès, “la Guide de voyage Joanne”, sobre Suïssa. El 1855 l’editor va cedir els seus drets a Louis Hachette. Les guies d’aquestes tres cases es van fer molt populars i eren l’acompanyant habitual dels viatgers fins ben entrat el segle XX. De fet, han resultat un bon negoci editorial ja que tant les Baedecker com les Hachette encara es publiquen. 

Primera guia Baedecker

La primera guia d’Espanya va ser editada el 1845 per Murray. L’autor era John Ford i és més coneguda amb aquest nom. Ford coneixia en profunditat el país gràcies al seus viatges a cavall. El seu llibre té un cert valor literari i és ple d’humor i anècdotes; va promoure l’interès per Espanya. Durant molts anys era l’única guia del país; es van publicar dues edicions més fins que el 1859 va aparèixer la guia Joanne d’Espanya i Portugal, obra de Germond de Lavigne, un hispanista autor de llibres de temàtica diversa i de traduccions d’obres literàries espanyoles al francès. Aquesta guia és important per ser la primera en incloure il·lustracions fotogràfiques; a més fugia de la recerca de l’Espanya morisca i oferia una imatge més solemne. El primer títol, “Itinéraire Descriptif et Historique de l’Espagne et du Portugal ”, va tenir tres edicions. El 1687 va sortir una versió modernitzada, “Espagne et Portugal”, que es va reimprimir el 1872 i el 1879. A partir d’aquesta darrera data es va editar amb una periodicitat gairebé anual fins a la mort de l’autor, el 1896.

El 1865 es van editar dues noves guies d’Espanya, una de Henry O’Shea i l’altre de Bradshaw. El primer era d’un irlandès que, després d’haver servit al cos diplomàtic espanyol i emparentar-se amb la noblesa del país, es va establir a Biarritz, on va publicar obres de caire històric i geogràfic sobre Espanya i el País Basc. George Bradshaw, pel seu costat, era un cartògraf anglès que es va fer famós editant mapes i, especialment, guies ferroviàries del Regne Unit, la primera el 1841. A partir de la seva mort, esdevinguda el 1853, l’editorial va ampliar el seu camp d’acció a les guies de viatge i el 1865 sortia la d’Espanya i Portugal, escrita per Charnock. Precisament, aquesta fou la primera guia turística en la que apareixien les Illes Balears. Posteriorment, O’Shea inclouria les illes en la seva tercera edició del 1868 i Murray en la quarta edició del 1869. 

Imatge de la guia Murray

Baedecker no s’introduiria al mercat espanyol fins al 1897, en alemany, que l’any següent es traduí a l’anglès. Fins a la segona edició anglesa, del 1901, no es troba una breu referència a les illes Balears. Aquesta guia de cada cop prengué més importància i molt aviat es feren traduccions a altres llengües, com la francesa del 1900. La darrera edició en anglès fou la quarta del 1913; després no en tornam a trobar fins el 1959, en canvi se seguí editant en altres idiomes.

Durant les tres primeres dècades del segle XX el nombre de guies va augmentar. Entre aquestes la més notable és d’Albert Calvert, un enginyer de mines anglès que mentre feia lucratius descobriments a Austràlia, publicà alguns llibres sobre el país austral. Les dificultats que sorgiren el van moure a emigrar a Espanya el 1898, on va editar trenta-sis llibres. La majoria  formen part d’una col·lecció titulada “The Spanish Series” i es poden considerar com a guies de viatge sobre el país i els seus monuments. Entre aquests es troba la guia dedicada a Catalunya i les Illes Balears, que veié la llum el 1910; a més en la guia d’Espanya del 1911 també s’incloïen les illes Balears.

Com ja hem apuntat, la primera guia en què van aparèixer les Illes Balears fou la Guide Joanne del 1859, on hi havia un bon mapa. El text no va patir pràcticament cap modificació durant els més de trenta-cinc anys en què es va anar editant. Dedica gairebé la mateixa extensió a Mallorca i a Menorca i bastant menys a Eivissa i Formentera. Com a mínim la part relativa a Menorca, utilitza extensament les entrades del Diccionari de Madoz, que havia aparegut a Madrid el 1848, la qual cosa fa evident el caràcter mercantil d’aquest tipus d’obres.

Mapa de la Guide Joanne

Menorca és presentada com l’illa que té el pitjor clima de l’arxipèlag, pels forts vent del nord, que destrueixen les collites. A més, a la primavera i la tardor hi ha forts canvis de temperatura que, segons l’autor, expliquen la freqüència de les malalties en aquesta illa. A diferència de Mallorca i Eivissa, que compten amb terrenys molt fèrtils, el sòl de Menorca es caracteritza per l’abundància de pedres i la lleugeresa de la capa de terra.

En contrapartida, les construccions ciclòpies de Menorca, les taules, són més impressionants que les de Bretanya i Anglaterra. Els menorquins, per mor del llarg contacte amb els anglesos, també són menys supersticiosos i fanàtics que els mallorquins. L’autor dedica bastant d’espai a descriure la vestimenta masculina i femenina de mallorquins, menorquins i eivissencs.

Maó, construïda sobre una eminència que domina el port, té un aspecte molt pintoresc, però “ja no és l’ombra del que va ser. L’herba creix als carrers deserts i les cases estan quasi deshabitades”. El motiu és la disminució del comerç en finalitzar la dominació anglesa; per aquest motiu molts menorquins han emigrat, “uns a Espanya i la major part a Algèria”. El port de Maó és “una obra mestra de la naturalesa” on es troben, entre d’altres el fort de Sant Felip i un hospital militar molt bell construït pels anglesos. I a més, “Maó és la pàtria del cèlebre Orfila”.

A continuació la guia descriu el clàssic recorregut de Maó a Ciutadella, on només cal remarcar Alaior, “que els francesos de l’edat mitjana comparaven amb Montpeller, a causa del seu bon clima”; també fa notar les escultures de l’església de Santa Eulàlia, obra d’un mallorquí autodidacte. Els passejos de Ciutadella “serien agradables si es plantessin arbres”. La ciutat està voltada d’una muralla en bastant bon estat, que es remunta al temps dels moros. La catedral gòtica és gran, alta i espaiosa, i flanquejada d’una bella torre quadrada. El port és petit i poc profund, però ben abrigat. Al sud hi ha el fort de Sant Nicolau i al seu costat una caverna que rep el nom de “Fuelle del diablo” pel renou que hi fa la mar. A dues milles es troba la Cova Perella. Aquestes darreres referències procedeixen del llibre de John Armstrong.

Alfons Méndez Vidal

La qüestió catalana: és possible aturar la disputa abans que sigui massa tard?

A la jornada que l’Institut Menorquí d’Estudis i el Cercle d’Economia van organitzar fa uns mesos a Ciutadella, per tractar l’efecte del crèdit bancari sobre la crisi econòmica, dos dels conferenciants van esmentat com un repte important la necessitat de trobar una sortida a la qüestió catalana. Si en un marc tan allunyat del debat polític, persones poc immerses en reivindicacions identitàries demanen una solució a l’encaix de Catalunya a Espanya, el problema ha de ser greu. Sembla que s’ha arribat a un punt de no retorn en què dues comunitats han trencat les vies de diàleg per solucionar les seves diferències, la qual cosa la història ens mostra que té un perill potencial molt gran.

El 1519 arran de la Disputa de Leipzig, Martí Lutero trencava definitivament amb l’església de Roma. Fins llavors Lutero era un altre dels pensadors que censuraven la decadència a què havia arribat l’església Catòlica. La seva crítica apuntava a aspectes, com la vida dissoluta de part dels eclesiàstics o les indulgències, que més tard el papat esmenaria. A partir de la ruptura, va desenvolupar una teologia que es va separar de forma important de la doctrina catòlica i va fundar la primera d’un conjunt de noves esglésies, que els catòlics van denominar com “protestants”.

El 1989 Slobodan Milosevic va anul·lar l’autonomia de què gaudia Kosovo dins de Iugoslàvia, la qual cosa va portar a la majoria de les repúbliques del país a declarar-se independents, el que va donar inici a les guerres balcàniques, plenes de barbàrie i que, paradoxalment, van finalitzar amb la caiguda del règim de Milosevic i la independència de Kosovo.

A la història podem trobar molts casos més en què un desacord entre dues comunitats, ja sigui per raons religioses, nacionals o econòmiques, arriba a un punt de ruptura que porta en un procés d’acció-reacció a una radicalització del conflicte i acaba separant les dues col·lectivitats fins a extrems impensables abans del trencament: ni Lutero al principi pensava en crear una església independent de Roma, ni els kosovars aspiraven a res més que un cert grau d’autogovern dins de l’estat federal iugoslau.

La qüestió catalana és possible que respongui a aquests paràmetres. Des de fa anys, la majoria de ciutadans i partits polítics catalans demanen un enfortiment del seu autogovern i una millora del finançament de la Generalitat. L’octubre del 2005 el Parlament de Catalunya aprovava la reforma de l’Estatut d’autonomia per 120 a favor i només 15 en contra. El març de l’any següent el Congrés d’Espanya aprovava un text rebaixat per 189 vots a favor i 154 en contra i que fou refrendat pel 74% dels catalans. Tanmateix, es va presentar un recurs d’anticonstitucionalitat i el Tribunal Constitucional va fallar el juny del 2010 eliminant els punts més sensibles.

A partir d’aquest moment, el desacord entre Catalunya i Espanya ha entrat en una espiral divergent, ja que els partits nacionalistes que fins llavors havien acceptat la Constitució espanyola van declarar romput el pacte constitucional. La manifestació de l’11 de setembre passat no és sinó la continuació de la lògica d’enfrontament que du més d’una dècada covant-se i que ha tingut episodis tan estrambòtics com la guerra del cava de Nadal del 2009 i ha vist sorgir diversos partits antiautonomistes, dins i fora de Catalunya i el qüestionament d’elements que abans havien suscitat ampli consens, com la política d’immersió lingüística en l’ensenyament o del requisit del català com a requisit d’entrada a l’Administració pública. Es tracta de discrepàncies importants, on en ocasions es confonen les qüestions de dret, on el català té un estatus privilegiat, de les de fet, ja que és que l’ús que fa el sector privat del català en totes les terres de parla catalana és molt inferior al que fa del castellà.

És evident que a Catalunya hi ha una gran majoria de persones que aspiren a un enfortiment de l’autogovern més enllà dels límits de la Constitució Espanyola, però és més que dubtós que, fins i tot ara mateix, la majoria dels catalans vulguin la independència, i es veurien alleujats si se’ls concedís més autonomia i un tractament fiscal més favorable.

Tot i que no està tan clara la posició de la resta dels espanyols, sí que és clar que aquesta postura provoca un important rebuig entre un grup molt nombrós, sinó majoritari, del país. Tanmateix, aquesta resistència pot provocar, sinó ha provocat ja, una radicalització de les postures que acabi portant a la independència catalana. Per aquest motiu, fa poc Manuel Rivas contraposava als “separatistes” independentistes els “separadors” espanyolistes en aquesta dinàmica malsana.

No crec que ni catalans ni espanyols tenguin gaire a guanyar ni en la independència ni molt menys en el dolorós procés que hi podria menar. Hi ha excel·lents exemples de convivència plurinacional, com ens mostra Suïssa i molts matrimonis de conveniència amb una “mala salut de ferro” com el Regne Unit, Bèlgica o Canadà. Els exemples recents també ens indiquen que si el Govern de la Generalitat demana la independència, la solució final dependrà de l’acceptació del govern espanyol (separació a la txecoeslovaca) o de la comunitat internacional (independència de Kosovo). En cas contrari, estarem davant d’un xoc institucional de difícil solució i on serien els ciutadans de Catalunya i de la resta d’Espanya els que patirien les conseqüències negatives.

Des de Menorca, la qüestió ens toca ben de prop, perquè amb Catalunya compartim la llengua pròpia i el Principat ha estat, des del retorn de l’illa a Espanya el 1802, el territori amb el qual hem tingut una relació més intensa, només eclipsada parcialment amb l’establiment de l’Estat de les autonomies. A Catalunya estudien i viuen molts menorquins i la comunitat catalana és una de les més nombroses i actives a Menorca. Tampoc està clar com quedarien ni les nostres institucions ni la nostra llengua en un clima d’enfrontament obert, ni que sigui pacífic, de caire independentista.

Quan comunitats que compten amb diferents idiomes, religions o cultures han de conviure, es posen a prova els principis democràtics més profunds. La democràcia no és la simple dictadura de la majoria. La Declaració dels Drets de l’Home està impregnada d’un valor fonamental: la tolerància i el respecte dels drets de la persona. En el cas dels estats plurinacionals açò implica la necessitat d’un equilibri entre el dret a l’autogovern i el respecte dels drets de les minories. La política sempre és un compromís i si és lícit que els catalans aspirin a un major autogovern, també és raonable que els que se senten espanyols a Catalunya puguin viure la seva espanyolitat de forma normal.

Cal reconèixer que tant l’Estat de les autonomies com el finançament de les comunitats autònomes són qüestions problemàtiques no només pels catalans, sinó per moltes comunitats autònomes. El més raonable fóra aprofitar que els catalans han posat en l’agenda aquestes problemes per intentar arribar a un nou pacte constitucional o no. Fa anys que es debat la necessitat de reformar la Constitució. Han passat més de 30 anys i una nova generació veu les coses d’una altra manera.

El sistema de finançament és un absurd, que mereix un article per ell sol. D’altra banda, el “cafè per a tots” potser no va ser una bona idea quan Catalunya i el País Basc tenen una dinàmica política molt diferent de la resta de les comunitats autònomes. N’hi ha que posen sobre la taula la conveniència d’un Estat federal. Les paraules a vegades fan una mica de por, però cal convenir que l’evolució del sistema autonòmic que hem tingut ens ha portat a una solució federal de fet (diversos territoris amb un ampli autogovern), sense una base legal ni una estructura institucional prou ferma ni mecanismes de coordinació i de resolució de conflictes eficaços. Actualment l’Estat federal és una idea minoritària, però l’alternativa de reorganitzar les comunitats autònomes existents no presenta menys dificultats pràctiques.

Ha arribat un moment històric crucial en què els espanyols hem de decidir entre pactar o barallar-nos. Sempre és possible trobar un equilibri entre les legítimes aspiracions de dues col·lectivitats, però el temps i la dinàmica de l’enveja i l’odi hi juguen en contra. El temps històric està accelerat; continuar negant que existeix un problema de convivència o persistir en la proclamació dels drets propis i negar els de l’altre portarà a un enfrontament la fi del qual no pot ser positiu per cap de les dues parts.

Alfons Méndez Vidal