Després dels aplaudiments només quedarà el silenci

La immensa commoció que ha provocat l’epidèmia de la Covid-19 fa sorgir multitud de reflexions sobre les seves conseqüències i la manera de sortir de la crisi. En aquesta allau de comentaris, articles i declaracions es reconeixen dues línies: la dels que volen minimitzar l’impacte de la crisi i avançar cap a la “normalitat” i la dels que defensen que serà impossible restituir la situació existent abans de l’aparició del virus o, és més, no troben desitjable tornar a aquella normalitat, perquè no era justa, sostenible o ètica.

Plou sobre banyat. Fa deu anys, amb motiu de la Gran Depressió causada per l’ensorrament dels mercats financers, en què es va fer evident el comportament depredador de certes elits econòmiques, es va aixecar un cor de veus que reclamaven la “refundació del capitalisme”. Es tractava d’una curiosa confluència entre governants de les principals nacions, magnats de les finances, intel·lectuals i moviments socials com el 15-M a Espanya, “Occupy Wall Street” als Estats Units, el manifest “Indignez-vous!” a França o la Primavera Àrab.

Tanmateix, a mesura que passaven els mesos aquell aparent consens es va anar diluint i al final l’únic que va quedar va ser un enduriment de les condicions de capital dels bancs: la solució tecnocràtica va eclipsar les propostes de repartiment de la riquesa i regulació dels mercats financers.

Segurament les reivindicacions dels indignats eren excessivament genèriques i no tenien en compte la dificultat de traduir idees plausibles en mesures viables. Al mateix temps, la crisi econòmica obligava a ajudar amb celeritat les persones més afectades pel cop i enfrontava els estats amb més dificultats de les que eren capaços de resoldre. Al capdavall, el debat sobre l’austeritat i les retallades va deixar en un segon pla els projectes d’una nova arquitectura econòmica: salvar l’estat del benestar va impedir reestructurar el capitalisme.

Deia Eisenhower, president americà entre 1953 i 1961, que “el que és important poques vegades és urgent; el que és urgent, poques vegades és important.” Mafalda, el personatge del genial humorista Quino, va donar una volta de rosca a la idea: “el que és urgent no deixa temps per al que és important.” En la crisi de la dècada anterior, la urgència del dia a dia va impedir emprendre les reformes de calat que eren necessàries i que, amb la crisi causada per la Covid-19, demanen novament atenció.

La gran ironia de l’epidèmia actual és el fet que els que combaten la malaltia i fan possible que la població es mantengui segura i alimentada són els col·lectius amb les pitjors condicions laborals: auxiliars d’infermeria, zeladors, netejadores d’edificis i carrers, caixeres de supermercat, transportistes, vigilants, policies,... Tots els que estan posant en risc la seva salut perquè els altres puguem estar a casa resguardats del contagi. En reconeixement de la seva tasca hem sortit cada dia a aplaudir a les vuit del vespre.

El professor Michael Sandel firma un article en el New York Times, “Estem tots junts en açò?”, en el qual qüestiona si és ètic que, després de tot el que han fet, les seves remuneracions i reconeixement social segueixin tan devaluats com abans. Apunta que la globalització mercantilista dels darrers quaranta anys, amb la seva obsessió per retribuir el mèrit individual, ha fomentat la supèrbia de les classes privilegiades i ha afeblit la solidaritat. Les polítiques públiques han fet poc per millorar les condicions de vida de la majoria de la gent. El ressentiment ha provocat una reacció populista contra les elits i, de resultes, s’ha aguditzat la polarització social i política. Com a conclusió anima a dotar de contingut polític els signes de solidaritat que veiem aquests dies.

En realitat, no seria la primera vegada que així succeeix. Després de les grans conflagracions, com les dues guerres mundials, les classes populars van accedir a tot un ventall de drets polítics i econòmics –sufragi universal, drets sindicals, estat del benestar– en recompensa pel seu sacrifici i contribució a l’esforç col·lectiu.

Tanmateix, no som gaire optimista. Les proclames que Sandel i altres estan fent aquests dies em recorden massa les que vaig sentir fa una dècada. El trencament social que es constata a la majoria dels països occidentals, amb l’emergència de partits i líders cada cop més extremistes, demostren que el diagnòstic és substancialment correcte. Així i tot, els magres resultats del moviment indignat no presagien que ara, que els problemes han estat originats per un agent extern al sistema, les reformes vagin a fructificar.

El cert és que la vaga inquietud social que ens mou no té correspondència amb cap moviment cívic. Les autoritats, els partits i els sindicats estan centrats en la lluita sanitària contra la malaltia, la protecció dels més dèbils i la recuperació de l’activitat econòmica. Es diria que els agents polítics i socials estan massa preocupats en l’urgent –sortir de la crisi–, per pensar en el que és important: avançar en la fraternitat i la justícia.

La capacitat d’acció de l’estat és limitada. Els intents de gravar les transaccions financeres, el capital o el carboni s’enfronten a resistències que només es podrien superar amb un suport social major del que en realitat tenen. Potser seria més promissori intentar atacar el problema d’arrel i reivindicar un escurçament de l’escala salarial. Enlloc està escrit que un alt directiu hagi de cobrar 123 vegades més que un peó –de mitjana–, quan fa quaranta anys l’escletxa era una dècima part.

Una vaga malenconia m’envaeix. Tenc el pressentiment que, ara que s’acaben els aplaudiments, els carrers quedaran envaïts per un dens silenci.

El final de les obres del passeig d’Isabel II i la làpida de Méndez de Vigo

El 1848, el batle de Maó, Ignacio Méndez de Vigo, va promoure la construcció del passeig d’Isabel II, les obres del qual es van iniciar el mes d’agost, i també es va encarregar de la seva direcció fins l’octubre de l’any venidor, en què la va deixar en mans dels seus companys de consistori i va retre compte dels treballs executats (que estaven gairebé acabats).

Finalment, el 5 de març del 1850 Méndez de Vigo dirigia una comunicació a la Corporació en la qual indicava que, en acostar-se el dia en què havia de cessar com a batle corregidor de la ciutat, era el seu deure presentar, per a la seva aprovació, els justificants de les despeses que havia efectuat, ja que així “donava la deguda satisfacció a l’Ajuntament i al públic”. Els comptes generals estaven exposats al públic i l’Ajuntament els sancionaria segons els tràmits legals; així mateix acompanyava els de les obres del passeig d’Isabel II, des del 5 d’octubre passat, addicionals als del gruix dels treballs, que ja havia enviat l’any anterior. Com es pot veure, el batle va ser extremament rigorós en la fiscalització de la seva tasca i es va sotmetre dos cops a l’examen municipal: la primera quan mancava poc per acabar la feina i la segona al final. Ni tan sols avui existeix un control tan exhaustiu.

El 5 d’abril següent, la Corporació aprovava els comptes definitius del projecte del passeig. El darrer mig any, des que l’octubre Méndez de Vigo n’abandonés la direcció, s’havien gastat 3.361 rals i els ingressos, procedents de donatius i subscripcions voluntàries, només havien estat de 2.902 rals, per la qual cosa s’havia ocasionat un dèficit de 459 rals, que “quedava sobre la taula per donar-li l’aplicació més convenient”. Al mateix temps s’acordava de crear la Junta conservadora del passeig d’Isabel II, que tenia al seu càrrec la cura del mateix, la qual cosa implicava la dissolució de la junta auxiliar creada a l’inici de les obres. La Junta es componia de tres regidors (Joan Pons Andreu, Francesc Costa i Joaquim Mercadal), un dels quals era el batle o un tinent de batle, que la presidia, i tres veïns (Josep Albertí, Gabriel Frech i Joan Font). Tres dies més tard, el 8 d’abril, el batle cessava en les seves funcions.

Els agraïments a Méndez de Vigo no eren simples fórmules protocol·làries per cobrir l’expedient. La població de Maó va quedar realment contenta amb la construcció del passeig. Aquest fet és evident si tenim en compte que als pocs mesos del seu acomiadament es va realitzar una nova col·lecta, aquesta per col·locar una làpida que recordés la tasca del batle, la qual va recollir 156 pessetes. Lògicament, a la làpida no es deixa d’esmentar a la reina, a la qual, al capdavall estava dedicat el passeig, però, com ara veurem, el protagonisme de Méndez de Vigo és notori.

De fet, a l’expedient consta una primera proposta, segons la qual s’erigirien dues làpides, i la del batle diria: “Sota els auspicis, direcció i desvetllaments del digníssim Sr. Cap Civil i Batle Corregidor d’aquesta ciutat D. Ignacio Méndez de Vigo, es construí aquest lloc d’amenitat i esbarjo. A expenses de la munificència de S.M, Recomanables autoritats i filantròpic despreniment del Poble. Els maonesos agraïts. 1848”. Pel que fa a la reina, hi havia tres alternatives, que expressaven un reconeixement creixent envers la sobirana. La primera tan sols assenyalava: “A S.M. la Sra. Da. Isabel II de Borbó. Q.D.G. El poble maonès”. La segona canviava l’inici, que era “A la seva amada reina” i en la tercera ja era “A la seva adorada sobirana”.

Al final, la làpida que es va decidir de dedicar a la reina es limitava a fer un apunt cronològic en llatí: “Elisabeth II. Hisp Reina. Magontani”. La del batle, tot i que també era més concisa que en la primera versió, era més expressiva que la de la reina: “En el año de 1848. Se construyó este sitio de recreo debido a la munificencia de S.M., celo de las autoridades y desprendimiento del pueblo. Promovió y dirigió la obra D. Ignacio Méndez de Vigo. Alcalde Corregidor de esta Ciudad.” L’Ajuntament va aprovar els textos de les làpides en la sessió del 22 d’octubre del 1850, i en l’exposició de motius de l’acord es va fer constar que es feia perquè constés perpètuament l’agraïment, fidelitat i amor de la població a la seva Augusta benefactora i per consignar en un monument públic un record d’interès a D. Ignacio Méndez de Vigo, digne Alcalde Corregidor que havia estat d’aquesta ciutat. La fórmula relativa a la reina sembla de tall protocol·lari, mentre que la del batle dona la impressió de ser més sentida.

Les làpides es van col·locar en un acte públic que tingué lloc el 13 de desembre del 1850. Com a curiositat, a despit dels textos aprovats per l’Ajuntament, al document hi consta una nota en la qual s’informa que, en la segona, en lloc de “desprendimiento del pueblo” es podia llegir “donativos de la población”.

És interessant llegir la descripció que fa de l’indret Pere Riudavets al tercer tom de la seva Historia de la Isla de Menorca, que malauradament no ha estat reeditat com els dos anteriors. Com que l’obra és del 1888, és bastant propera als fets i Riudavets, nascut el 1804, els devia conèixer amb un cert detall, si bé és difícil que els visqués de primera mà, ja que els anys en què es van esdevenir el seu ofici de capità de vaixell al servei de l’Armada el mantenien fora de Menorca llargs períodes de temps.

En el seu llibre podem llegir que el projecte del passeig d’Isabel II va ser degut al primer batle corregidor que va tenir Maó, don Ignacio Méndez de Vigo. Segueix apuntant que “Aquesta activa i zelosa autoritat, que al seu infatigable zel unia un exquisit gust per l’estètica va voler dotar Maó d’un passeig cèntric del qual en mancava, ja que l’únic que comptava era el de l’Alameda, gens adequat perquè la gent es reunís les vetlades d’estiu”.

El més interessant ve a continuació, quan explica que “El va traçar tal qual el veiem en la gran plaça de l’Esplanada, davant del quarter d’infanteria i formant carrer amb les cases del seu costat nord. Es va començar el 1848 i, no obstant l’oposició que li van fer persones enemigues de tot progrés, al·legant que feia malbé l’Esplanada, i negant-se a aportar la seva contribució –l’obra es va aixecar a base de donatius–, va aconseguir que s’acabés el 1850, després de lluitar contra multitud d’inconvenients, dels quals en va sortir vencedor.” I finalitza remarcant que “L’expansió que hi troba el poble de Maó fa imperible la memòria del senyor Méndez de Vigo”.

Llistat de les contribucions a l'aljub (1851). AHM

Tampoc hem de pensar que el passeig quedés perfecte. Malgrat que en conjunt fos una gran obra que va perdurar molt de temps, alguns detalls van necessitar reforma. Just havia passat un any de la seva finalització quan, el mes de setembre, es va haver de recompondre la part central, reconstruint el pis i rejuntant-lo perquè durés, per la qual cosa hem de pensar que les lloses ja es devien de moure. Paral·lelament es va fer una nova subscripció, que va recollir 142,50 pessetes, per construir un sortidor en l’aljub que hi havia al jardí. En aquest cas sembla que es tractava d’embellir un element que, en principi, era merament funcional, perquè el passeig tingués un millor aspecte. Aquestes subscripcions, encara que avui dia ens costi de creure, eren molt populars i hi contribuïa una gran quantitat de persones amb donatius molt minsos: en aquest cas la xifra més habitual van ser 2,5 pessetes (10 rals).

La doble crisi de la COVID-19

Fins ara, la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19 ha deixat en un segon pla els problemes econòmics. Tanmateix, a mesura que l’epidèmia es va controlant, la inquietud augmenta.

En ocasions, es confon el significat d’una crisi. N’hi ha qui pensa que és un problema dels empresaris i els bancs, però, quan l’activitat econòmica cau, llevat de comptades excepcions, les grans empreses surten airoses; els principals afectats són els autònoms i els petits negocis. En realitat, les grans víctimes són els treballadors i, sobre tot, els més dèbils, els que tenen feines més precàries o menys qualificades i acaben a l’atur o la subocupació. Depressió econòmica vol dir, sobretot, patiment social.

La crisi actual té notables diferències, però també algunes semblances amb la de la dècada anterior. Com abans, ha vingut de fora i posa en un compromís els comptes de l’Estat. També és global. El confinament decretat arreu i el tancament de fronteres fa que tots els països l’experimentin en major o menor grau. Açò no obstant, tot indica que a Espanya, com fa deu anys, el cop serà més dur.

Tanmateix, la depressió que ara comença no és, com l’anterior, de naturalesa financera ni ha castigat el sector immobiliari, sinó que és de subconsum: la disminució de les compres dels consumidors fa que minvi l’activitat. Algunes empreses que podrien obrir, com les fàbriques d’automòbils, no ho fan (o a un ritme molt lent), perquè no hi ha mercat per als seus productes. La retracció del consum genera un augment de l’atur, el qual mena a una nova reducció del consum, profunditzant la crisi.

El nostre país és el que ha adoptat mesures de confinament més dures i que sembla que s’allargaran més en el temps. Per aquest motiu, la caiguda del consum serà més intensa. Encara que el Govern de l’Estat hagi expressat la seva voluntat d’intentar evitar que s’engegui el cicle viciós que lliga debilitat del consum i atur, les ajudes aprovades no tenen prou entitat per aturar el cop.

Les restriccions al moviment de persones i de les activitats col·lectives, com  l’hostaleria i la restauració, fan que el sector més ferit sigui el turisme, que va ser el que millor va superar les convulsions de la dècada anterior. Si el 2008 la construcció va protagonitzar la crisi, aquesta vegada li ha tocat al turisme. A  Espanya la recessió serà més profunda, perquè és un dels països on aquest sector té més pes.

Les regions turístiques, i entre elles Balears i Menorca, patiran de valent. Aquesta temporada serà recordada per unes xifres irrisòries de visitants, amb una capacitat de compra menor de l’habitual. Ja hi ha hotels que es plantegen no obrir portes i veurem tot tipus d’establiments tancats. Després d’una temporada així, l’hivern serà molt dur i la crisi social a què feia referència al començament mostrarà la seva pitjor cara.

Però la crisi espanyola tindrà un altre component: el dèficit públic. Ja fa anys que la majoria dels economistes incidíem en el fet que el fort creixement no s’estava traduint en una millora dels comptes de l’Estat. L’any 2019, al final d’una sèrie d’exercicis molt bons, l’escletxa entre ingressos i despeses encara se situava en 2.350 milions d’euros, el 2,8% del PIB. Açò ens situa en un pèssim punt de partida.

Igual com el 2010 Zapatero va sortir amb força amb el seu pla d’auxili al sector de la construcció, ara Pedro Sánchez també ha emprès una escalada per ajudar els treballadors i els empresaris en atur pel confinament, i intentar que el consum no s’ensorri. Igual que fa deu anys, l’acció serà meritòria, però insuficient, i menarà a un dèficit públic de dos dígits i un augment pronunciat de l’endeutament.

Sembla que, en aquesta ocasió, la Unió Europea proporcionarà un suport major i més diligent que el de la dècada anterior. D’aquesta manera, la recuperació podria ser més ràpida i no hem de preveure tensions financeres i en els mercats com les que vam experimentar en el passat. Tanmateix, res no pot evitar que el Govern es trobi amb una insuficiència de recursos per fer front a les necessitats dels ciutadans i s’hagi d’endeutar.

El resultat serà que, un cop superat el tràngol, caldrà ajustar el pressupost i vindran les temudes retallades. L’opinió pública s’ha fet una imatge equivocada d’aquest concepte. Les retallades que es realitzen com a reacció a una crisi fiscal tenen poc d’ideològic: no són un tema polític, sinó una qüestió econòmica. El seu repartiment pot tenir alguna connotació partidista, però la seva quantia és un trencaclosques matemàtic: pagar factures, nòmines, inversions, pensions i subsidis amb uns ingressos minvats.

La qüestió de fons és que un Estat ha de generar prou recursos per pagar els serveis públics i Espanya no aconsegueix equilibrar el pressupost ni els anys bons. L’endeutament és una llosa que, si engreixa excessivament, acaba esclafant el país. Al respecte, s’hi enfronten dues concepcions: l’esquerra pensa que s’han d’augmentar els impostos; la dreta, que s’ha de crear més riquesa. A Espanya, les dues han fracassat. Com en moltes coses, és possible que la veritat es trobi al mig i calgui combinar les dues perspectives.

El COVID-19 ha provocat que ens enfrontem a una doble crisi, econòmica, que ofega treballadors i empresaris, i fiscal, que ofega l’Estat. Igual que fa deu anys, patirem més que la resta de països: serà que alguna cosa estem fent malament... Entendrà el missatge la classe política?

El final de les obres del passeig d’Isabel II: de sorpresa en sorpresa

El batle de Maó, Ignacio Méndez de Vigo, es va encarregar directament de les obres del passeig d’Isabel II des del seu inici, l’agost del 1848. Tanmateix, el 5 d’octubre de l’any següent es dirigia a la Corporació anunciant que, tot i que no estaven del tot acabades, no podria concloure la seva supervisió, perquè “la necessitat” l’obligava a abandonar-la, i sotmetia als regidors els comptes per al seu examen i censura. No sabem el motiu d’aquesta decisió. El passeig no estava finalitzat, però ja s’havia executat la part més important. Potser la tasca li exigia un temps que no podia seguir dedicant i, un cop encarrilada la feina, la deixava en mans dels seus companys.

Plànol del passeig. Ajuntament de Maó

La qüestió que crida més l’atenció d’aquest escrit és que, a continuació, el batle explica que existeix un saldo al seu favor de 8.000 rals, és a dir que les obres havien costat més que els recursos disponibles i ell havia pagat la diferència de la seva butxaca. Segons Méndez de Vigo, el forat s’ha ocasionat perquè la venda dels vint-i-cinc canons no ha produït els diners previstos, ja que “causes imprevistes han desgraciat la seva negociació”. Aquests 8.000 rals no tenen res a veure amb la quantitat idèntica que havien costat les instal·lacions d’aigua i reg, sinó que la casualitat havia volgut que el dèficit final assolís aquest import. Tal vegada hem de veure en l’existència d’aquest desfasament econòmic el motiu de la renúncia a seguir dirigint els treballs en primera fila.

El batle afegeix que ha procurat de fer en les obres les majors economies i les ha dirigit de la millor manera “compatible amb l’escassetat dels meus coneixements”, procurant aconseguir els millors preus. De fet, segons els comptes presentats, la totalitat dels cabals obtinguts pujaven a 31.640 rals. Els 5.988 rs inicials havien estat complementats amb el producte de les contribucions voluntàries, que sumaven 8.235 rals, més el donatiu de 1.823 que va fer una persona de la qual només dona les inicials (F.F.G.). Així mateix, es va realitzar una gala teatral i altres actuacions similars que van proporcionar 2.174 rals. Amb la venda dels canons, malgrat les queixes pel seu reduït import, es van guanyar 5.420 rals. A les anteriors quantitats s’ha de sumar els 8.000 rs de l’emprèstit per a les instal·lacions d’aigua. Enfront d’aquests ingressos, el cost dels treballs ascendia a un total de 39.640 rals, resultant el dèficit ja apuntat.

Méndez de Vigo, en la seva nota, remarcava el valor dels donatius rebuts per a les obres i feia notar que els més importants no constaven, ja que havien consistit en entregues en espècie, com els 3.000 rals que Narcís Mercadal i Paneda havia fet cedint de forma gratuïta les pedres de la seva cantera (la d’Alcalfar), o els tres-cents en què es podien avaluar les despeses de transport que va efectuar un criat amb cavalleries de Rafael Mercadal, servei que també va prestar alguns dies Joan Pons i Salord. Els preveres exclaustrats havien contribuït amb 240 rals, als quals s’havien de sumar més de mil rals d’artesans, en especial fusters, en feines del seu ram que no havien volgut cobrar. El batle concloïa donant les gràcies per altres actes de generositat d’aquesta mena que ell havia agraït personalment en el seu moment i demanava a la Corporació que també els tingués en compte.

Comptes presenades per Méndez de Vigo. Arxiu Històric de Menorca

En definitiva, si consideram aquestes aportacions no monetàries, la inversió va pujar a 44.200 rals de billó. La construcció del passeig no havia acabat, però hi quedava poc. L’abril del 1850 l’Ajuntament aprovaria els comptes de la resta, que van importar 3.361 rals, amb la qual cosa el total ascendia a 47.560 rals, és a dir 11.900 pessetes de l’època. Tot i que el càlcul no és senzill, tenint en compte l’augment del cost de la vida, a dia d’avui aquest import suposaria uns 11.240.000 pessetes, és a dir 67.500 euros. En l’actualitat seria una obra baratíssima, per la qual cosa els preus de la construcció deuen haver experimentat un increment superior al nivell general de preus.

En realitat, l’actuació, en aquell període de penúries, va suposar un desembossament importantíssim per a l’Ajuntament. Al respecte, convé assenyalar que el pressupost municipal del 1850 sumava 200.200 rals, amb la qual cosa el cost del passeig va equivaldre al 23,8% de tota la despesa municipal d’un any, el que ja ens dona una idea més acurada de l’esforç que va suposar per a la Corporació.

Segell de l'Ajuntament de Maó. AHM

El 8 d’octubre del 1849 la Comissió d’Obres de l’Ajuntament subscrivia un dictamen en el qual proposava de validar els comptes presentats, en un acord que és revelador del sentit dels maonesos i que ens informa sobre algunes qüestions que fins aquell moment havien quedat a l’ombra. Així s’afirma que el batle corregidor ha esmerçat en l’execució dels treballs un zel tan eficaç i els ha dirigit amb tanta intel·ligència que “contra tota esperança i l’opinió comuna” ha pogut aixecar un elegant i còmode lloc d’esbarjo en un temps curt i lluitant contra la manca d’ingressos pròpia de les estretors dels veïns. Segueix indicant que els comptes demostren que ha procurat la major economia i totes les despeses s’han fet amb les degudes formalitats, i subratlla el fet que el batle ha menat el seu despreniment fins al punt que, esgotats tots els recursos i havent obtingut a través de subscripcions voluntàries una suma superior a la que es podria haver esperat, ha avançat en les obres 8.000 rals.

Per aquest motiu l’Ajuntament hauria d’acudir amb els seus fons per cobrir el descobert en què es troba el batle, ja que “ni la gratitud que l’Ajuntament i tot el veïnatge deuen a un funcionari que s’ha distingit per una administració tan justa com il·lustrada, ni el decòrum de la Corporació, obligada a satisfer les obres d’interès públic, permeten que s’accepti el pagament d’una suma invertida en l’ornament de la població”. Per aconseguir els diners necessaris es proposa reclamar els 5.200 rals avançats el 1847 a la Junta de camins i, pel que fa a la resta, que s’utilitzin els sobrant de les consignacions per obres i empedrats.

El dia següent, la sessió del Ple aprovava els comptes, agraïa al batle les seves gestions i sol·licitava el reintegrament dels fons. És de suposar que l’Ajuntament va obtenir els cabals necessaris per tornar al batle els 8.000 rals, encara que en l’expedient aquest extrem no consta.

Morera de paper de la Xina

No va ser la darrera gestió en relació al passeig d’Isabel II: a principis del 1850, amb les obres encara en marxa, es va realitzar una nova comanda d’arbres i plantes. El mes de febrer el batle rebia carta d’una persona de la seva confiança en la qual li descrivia el material enviat i oferia una detallada explicació de com s’havia de plantar i de les atencions a esmerçar-hi per aconseguir que prosperés i com s’havien de cuidar les acàcies remeses l’any anterior. La comanda era important: costava 1.800 rals. S’especificava que hi havia deu fardells amb 151 arbres per al passeig, així com dos fardells, amb 36 arbres, de moreres de paper de la Xina. La remesa incloïa una gran diversitat d’espècies, entre elles, acàcies, catalpes, castanyers, oms empeltats de fulla ampla, oliveres de Bohèmia, plàtans i àlbers de la Carolina. Pel que fa a les plantes, entre d’altres, hi havia rosers.

El tema de l’arbrat va ser difícil de rematar i no seria el darrer encàrrec. Ja finalitzats els treballs es van tornar a importar plantes: en una carta del 26 de novembre del 1850, s’informa que en un xabec de Barcelona s’han embarcat per aquest fi una caixa amb “herbes seques”.

Es pot lluitar contra el coronavirus com a la I Guerra Mundial?

El Congrés ha aprovat la segona pròrroga de l’estat d’alarma i el president del Govern va aprofitar per anunciar que pensava demanar-ne un altre, la qual cosa significa que aquesta situació excepcional, prevista a la Constitució, però que fins ara no s’havia emprat mai, acabarà durant dos mesos.

Sorprèn que un període tan llarg de privació d’alguns dels drets humans més bàsics, com els de moviment o reunió, hagi rebut escasses crítiques. És cert que ningú pot discutir l’objectiu final de la situació de reclusió en què ens trobam: tots volem lluitar contra l’expansió del coronavirus. Som conscients que cal reduir-ne l’impacte per no saturar els serveis de cures intensives i que els sanitaris puguin salvar totes les vides possibles. Tanmateix, la fi no sempre justifica els mitjans.

Fa la impressió que en la resposta contra la malaltia hi ha hagut improvisació i s’ha copiat el protocol xinès sense gaire reflexió. Aquest guarda semblances amb el combat contra epidèmies d’una mena diferent, com l’èbola, relativament poc contagiós i molt virulent i, en general, amb els ancestrals sistemes veterinaris de control de plagues, encara que en aquest cas solen ser més radicals i sacrifiquen les víctimes.

Un enfocament sensacionalista dels efectes de la pandèmia ha creat un estat de pànic col·lectiu no sempre d’acord amb els seus perills reals. Sense cap debat públic i amb una informació epidemiològica superficial s’ha prohibit quasi tot: actes públics, activitats docents, assistència a bars i restaurants, compres, excepte les de primera necessitat que, a més, es recomana que es concentrin un dia a la setmana, exercici físic a l’aire lliure i, en una volta de rosca que fa saltar pels aires la llibertat d’empresa, qualsevol activitat productiva no essencial. Semblaria que el Govern, més que enfrontar-se a una epidèmia, lluita contra la por de la gent a emmalaltir.

Aquesta contundència, que a la pràctica manté la immensa majoria de la població en una situació de presó domiciliària, contrasta amb la manca de justificació sobre l’efectivitat de cadascuna de les disposicions, perquè no té les mateixes implicacions sobre la difusió del virus un partit de bàsquet amb dos-mil espectadors, un sopar a un restaurant, el trasllat d’una família a la segona residència o que una persona surti sola a córrer o a caminar. De fet, les darreres activitats són permeses cada vegada a més països.

Tal i com ha assenyalat el president Sánchez, Espanya és un dels països que ha anat més lluny en la limitació dels moviments de les persones i la paralització del teixit productiu, només per darrera de la Xina, un país amb un sistema polític autoritari en les antípodes de la nostra democràcia i que ara, estranyament, és el punt de referència per massa gent.

La rudesa de les restriccions i la parquedat de les explicacions em recorden la I Guerra Mundial, on l’estratègia bèl·lica es basava en el xoc frontal dels exèrcits que se sotmetien mútuament a brutals batalles de desgast on milers de persones i tones de material militar eren sacrificades a diari en un intent de fer sucumbir l’adversari, intent sempre inútil, perquè els bombardejos de l’artilleria i les carregues de batallons de soldats eren equilibrats per la defensa aferrissada de les trinxeres i les posicions de formigó armat.

Després de quatre anys de combats extenuants i de cavar milions de tombes, Europa va sortir devastada i el món no va ser mai més igual. La població va començar a perdre la fe en la guerra i en, l’àmbit militar, les estratègies basades en la mobilitat i la concentració dels esforços van arraconar les defenses estàtiques i les ofensives basades en grans acumulacions de tropes que amb facilitat s’obstaculitzaven entre si.

Al segle XXI hem après la lliçó i l’aplicam a les activitats civils. El màrqueting i la política fan ús de l’anàlisi del big data per influir en el segment de mercat més efectiu; en medicina es fa cirurgia fina amb làser i en farmàcia se sintetitzen medicaments de disseny gràcies a la descodificació de l’ADN. En canvi, amb el coronavirus hem deixat de banda l’anàlisi detallada i estem actuant com si es tractés de derrotar les tropes atrinxerades del kàiser Guillem II de Prússia.

En una democràcia, la privació radical d’un bon grapat de drets constitucionals exigiria que es justifiqués cadascuna de les mesures pel seu impacte concret en la lluita contra la malaltia. El recurs genèric de l’eslògan “Este virus lo paramos unidos” té l’aire d’un truc de màgia que només evidencia la manca d’arguments de les autoritats.

La I Guerra Mundial es va guanyar a un preu altíssim. Així mateix, la utilització d’una estratègia de confinament indiscriminat pot causar un dany excessiu a la nostra salut física i mental, l’economia i les nostres tradicions democràtiques; mai es bo acostumar el poble al servilisme.

Convindria pensar si l’aplicació de mesures selectives no podria aconseguir els mateixos objectius de manera més pacífica. Fins i tot hauria estat educatiu substituir la reclusió cega per un codi de bones pràctiques: distàncies de seguretat, ús de mascaretes i guants, higiene... Aquestes es podrien implementar amb una anàlisi estadística de dades desagregades i amb la generalització de les analítiques –que tan bon resultat han donat a països com Alemanya o Corea del Sud. Així es podrien imposar limitacions diferents segons els col·lectius i les comunitats autònomes, ja que l’afectació no és igual a Balears i a Madrid o entre els estudiants de magisteri i els residents a centres de persones majors.

En cas contrari, aquest estiu ens quedarem sense poder gaudir de les festes padronals, de Sant Joan fins a Sant Nicolau, amb la frustració de no saber si  realment servirà per a res.

Les obres del passeig d’Isabel II: la improvisació al poder

El mes de maig del 1848 el batle Méndez de Vigo sol·licitava a les autoritats la seva conformitat amb el projecte del passeig d’Isabel II a construir a l’Esplanada de Maó, així com el permís per destinar uns romanents municipals de 6.200 rals de billó al seu finançament. El mes de juliol el ple de l’Ajuntament secundava la proposta.

El 31 de juliol el cap polític comunicava que havia traslladat els anteriors escrits al Consell de la Província, el qual acabava de dictaminar la petició de forma favorable, però havia reduït l’import disponible a 5.988 rals, ja que els 221 restants pertanyien a la Contribució d’Immobles i havien estat reclamats a l’Ajuntament. Així mateix, aprovava que la Corporació realitzés una subscripció popular per recaptar fons, però denegava que s’arrendessin els bancs i seients del passeig amb aquest fi, ja que eren un bé públic.

Un cop aconseguit el beneplàcit dels seus superiors, les obres es devien de començar immediatament i es van executar amb promptitud. La part millor documentada és la de l’arbrat, ja que es va encarregar fora de l’illa.

El 18 de setembre es feia una comanda de cent cinquanta arbres a Barcelona a un preu unitari d’entre 8 i 9 rals, que s’havien de dur “perfectament condicionats”, perquè arribessin el mes de novembre. Es tractava de cinquanta castanyers de les índies de deu a onze peus de tronc, cinquanta acàcies flor de nou a dotze peus, així com cinquanta plàtans d’idèntica mida. Els arbres havien de ser perfectament rectes i presentar ulls a la part superior i es pregava que s’extremés molt l’operació d’embarcament perquè l’aigua de mar no els espatllés. En el preu s’havia d’incloure l’arrabassat amb bona arrel, l’empaquetat i el transport fins al vaixell. S’acceptava que els arbres fossin més alts i de major gruixa de l’estipulada si no s’alterava el preu i es demanaven garanties perquè fossin a bord en la data assenyalada. A més, el venedor s’havia de comprometre a remetre gratis al cap d’un any els exemplars que calgués per reemplaçar els que es morissin.

Castanyer de les Índies

Malgrat les estrictes condicions, el carregament va arribar i el 24 de desembre l’obra ja estava feta: el mestre de cases Antoni Hernández declarava haver rebut 530 rals per la feina de plantar els cent cinquanta arbres, que incloïa l’obertura dels forats necessaris, “al nou passeig d’Isabel II, que s’està construint a la plaça de l’Esplanada”.

Pel que fa a la resta, a l’expedient consten detallades relacions de despeses, de carretons pel transport i les quantitats abonades als llocs de procedència del material. El 9 de novembre ja es nomenava el guarda del passeig, amb una assignació de dos rals diaris i habitació a una casa que tenia l’Ajuntament a l’Esplanada, que li permetria d’abastir-se de l’aigua que es precisava per regar la zona enjardinada. Com es comprova, en aquella època s’extremava la vigilància i no es dubtava a contractar un home per tenir cura de la conservació del passeig, la qual cosa, d’altra banda, també és indicativa de la importància que se li atorgava.

Pel que sembla, la recaptació de les subscripcions voluntàries s’anava fent sobre la marxa. El 29 de setembre els regidors de l’Ajuntament havien fet una donació de 816 rals i el diputat de la Província 490 rs. Quant a la col·lecta popular, al casino Maonès s’havien arreplegat 647 rs, al casino Menorquí 70 rs i a la Secretaria de l’Ajuntament 302. La suma total són 2.324 rs, una quantia considerable respecte als 5.988 amb què comptava l’Ajuntament.

Ignacio Méndez de Vigo

Quan les obres eren ben encarrilades va sortir un problema, al qual Méndez de Vigo es va enfrontar amb la decisió i empenta característiques. El 9 de gener del 1849 enviava una comunicació a l’Ajuntament en la qual indicava que, quan va projectar la construcció del passeig, s’havia compromès a no destinar-hi més recursos que els cinc mil rals i escaig de tots coneguts i que la resta s’obtindria de forma extraordinària, bé a través de contribucions voluntàries, o bé els que proporcionés la generositat de “propios y extraños”.

Tanmateix, “el desig que l’obra correspongués, per la seva perfecció i grandesa a la ciutat que l’executava” havien estat la causa de majors despeses. Les més peremptòries eren les del reg dels arbres i, al respecte, havia decidit construir un dipòsit d’aigua i les canalitzacions corresponents. Així s’evitaria la càrrega que aquesta tasca constant hauria de suposar per als fons públics.

Per tant, i vista la necessitat de no interrompre els treballs per manca de capital, la qual cosa comportava el risc de perdre un temps preciós i potser malmetre alguna de les feines ja efectuades, el batle explica que s’ha vist en la necessitat d’acceptar, “no sense repugnància”, un préstec de 8.000 rals, ofert generosament sense interessos sota la doble garantia de l’Ajuntament i de la Junta auxiliar del passeig, i que pensa reintegrar a partir de recursos extraordinaris, en particular els que ha sol·licitat a la reina. Entretant, prega que la Corporació i els majors contribuents aprovin la constitució d’un emprèstit. El batle conclou afirmant que el vot favorable a aquesta operació li proporcionaria un prova de què no els eren indiferents “sus desvelos y pábulo para el que constantemente los emplea a favor de un pueblo que ama y cuya inmediata administración y mejora le está confiada.”

Carta manuscrita de Méndez de Vigo (Arxiu Històric de Menorca)

Definitivament eren altres temps. El batle havia decidit emprendre, al seu compte i risc, unes obres no recollides al projecte, i havia aconseguit que alguns veïns li avancessin els diners, ja que llavors els terminis de pagament eren molt curs (els jornalers cobraven per setmanes). Per aquest motiu demanava a l’Ajuntament, per restituir el préstec pont, la constitució d’un crèdit, el qual també havien d’autoritzar, com llavors era preceptiu, les persones més acabalades de la població. Per encoratjar els regidors, els fa xantatge emocional i els indica que la seva aprovació serà el reconeixement de la feinada que ha fet...

El dia 12 es van reunir els membres de l’Ajuntament i els majors contribuents i, en una votació paritària, van acceptar la proposta de Méndez de Vigo i li remeteren còpia de l’acord perquè l’elevés al cap superior polític de la província, que era el que tenia la darrera paraula sobre la concertació de l’operació de crèdit. Aquesta tutela financera dels ajuntaments era normal. D’una manera o altra i, amb alguna interrupció i la moderació de les formes d’intervenció, estaria vigent fins al nou règim municipal instaurat a partir de la Constitució del 1978.

En aquella època a Espanya no existien bancs, de manera que, per captar finançament s’havia d’apel·lar directament als inversors, sense la intervenció de cap intermediari financer. El més habitual era de fer un emprèstit: la quantitat es dividia en participacions independents que subscrivien els particulars, als quals se’ls anava tornant l’import en les condicions de terminis, interès, etc. que aprovava l’Ajuntament. En aquest cas, les participacions, que s’anomenaven “accions”, eren de 500 rals i no produirien interessos durant els cinc anys que duraria l’operació. Per amortitzar l’emprèstit, l’Ajuntament es comprometia a destinar una partida anual de 1.600 rals, amb la qual cosa quedaria liquidat en cinc anys. Així mateix, s’autoritzava la Junta auxiliar del passeig a destinar els fons extraordinaris que disposés a la seva redempció.

Títol de l'emprestit del dipòsit d'aigües (AHM)

El batle va remetre l’acord al cap de la província, amb el prec que l’aprovés el més prest possible, perquè les obres del dipòsit d’aigua es poguessin dur a terme tot d’una. La diligència no pogué ser major: el 6 de febrer s’obtenia l’autorització i el dia 12 ja s’emetien les “accions”. Al final el seu nominal es va subdividir i va quedar en 250 rals. Els documents, redactats a mà, feien constar a l’encapçalament “Empréstito voluntario de 8.000 r. por las obras de agua y riego del nuevo paseo de Isabel 2ª – Ayuntamiento de Mahón – Media acción nº…. - Valor efectivo 250 rs. vn.” En el document, l’Ajuntament de Maó reconeixia el seu deute al portador (és a dir que eren títols sense nom que podien circular lliurement), que es reintegrarien per parts iguals durant cinc anys. Malgrat que no s’indicava expressament, el costum era que, per determinar quins títols eren amortitzats cada any, es fes un sorteig.

El dia 17 de febrer es va redactar un estat per fer el seguiment de l’operació, en el qual s’havien d’apuntar les dates en què s’anava pagant les accions i l’import reemborsat; l’operació no es va tancar fins el dia 20 de setembre, en què es va ingressar l’import efectiu de les participacions.

Des del meu racó de confinament: ens costa tant canviar!

Per animar-me, els primers dies de confinament, em vaig dir que faria les coses que sempre havia volgut fer i deixava per manca de temps: llegir els llibres que feia anys i panys que acumulaven pols a l’estanteria, aprendre a cuinar, saltar a la comba, estudiar italià... Passades tres setmanes m’adon que no he fet res del que m’havia proposat. Els dies passen sense pensar-hi i, encara que tot és molt tediós i avorrit, no faig res de nou. L’única rutina que he afegit al meu repertori és l’aplaudiment de les vuit.

No sé quanta gent compartirà aquesta sensació, però tenc el pressentiment que a tots ens ha passat quelcom semblant. Al començament vivia amb la il·lusió que les xifres de lectura d’aquest país batrien rècords, la gent llegiria els articles d’opinió dels diaris –aquells tan llargs que al bar no ens dona temps ni d’encetar– del principi al final. Més tard, quan Teatroteca va obrir el seu catàleg per poder veure obres de teatre gratis, creia que allò tindria tantes consultes que es col·lapsaria, igual que les webs dels museus, les del músics i tots els artistes que han ofert les seves obres a la multitud confinada.

I res; no he llegit cap whatsapp on qualcú expliqui com ha flipat amb el Museu del Prado o veient La gata sobre el tejado de zinc, ni tan sols amb el concert familiar de Marco Mezquida,...

Al final m’he rendit i he hagut de reconèixer que som un il·lús;  allò era impossible. Aquell que ja llegia, ara llegeix més, el que escoltava música, ha vist qualque concert online i, per entrar al Reina Sofia, s’ha de ser un fanàtic de les arts plàstiques; els poetes se segueixen seguint els uns als altres. Apostaria que els aficionats al futbol s’han fet un tip de veure finals de la Champions i partits de la lliga anglesa en diferit. La SER segueix radiant Carrusel Deportivo.

Aquesta reclusió, aquesta presó civil que ens ha tocat viure, no transformarà els nostres hàbits, no ens farà ni millors ni pitjors. Viure tancats ens pertorbarà si abans ens agradava sortir; la gent casera, quasi ni se’n temerà, perquè cada dia ja es tancava a casa. Els esportistes segur que han organitzat taules de pilates online, corregudes pel passadís de casa o qualsevol activitat que els permeti seguir movent el cos: un dia vaig veure a un balcó un home que havia improvisat una bicicleta estàtica, penjant la seva bici de muntanya amb unes cadenes.

Ens estimam les nostre rutines i aquest parèntesi d’aïllament no ens baratarà. Per açò, quan rep algun whatsapp (que m’envia qualcú dels que sempre envien whatsapps a boldros) que vaticina que el capitalisme està acabat, que no podem tornar a la normalitat, perquè la normalitat era la crisi,... quan veig el que em fa arribar aquesta gent activista, optimista, crítica, tenc enveja del seu esperit reivindicatiu  i pens que no poden evitar ser així, perquè ho han estat tota la vida.

Després del coronavirus, tots intentarem reprendre l’existència que fèiem abans, i el sistema seguirà més o menys igual, perquè... ens costa tant canviar!