Lleis amb data de caducitat

Segons els diccionaris, la llei és una norma jurídica de caràcter general dictada pels òrgans que tenen atribuït el poder legislatiu. És la font més important del dret i les altres, reglaments, costums i principis generals del dret, hi estan subordinades. Només és un estat de dret aquell que regula la seva convivència a través de lleis. Una de les notes bàsiques de la llei és la seva permanència en el temps, que és allò que garanteix la seguretat jurídica. Si les lleis canvien cada poc, els ciutadans es troben confusos, perquè és difícil discernir quina és la norma aplicable.

Tanmateix, la vida actual està sotmesa a transformacions constants, a les quals la legislació s’ha d’adaptar si vol donar resposta als nous problemes que van sorgint. De forma paral·lela, el fet que les lleis siguin fetes per parlaments i governs elegits democràticament, explica que un relleu polític impliqui la modificació de les normes aplicables. Aquests dos fenòmens en ocasions es donen de forma simultània: els períodes de fortes convulsions socials fomenten canvis polítics ràpids i reformes normatives febrils.

Però tot excés és nociu. Arriba un punt que les noves lleis ja no serveixen per adaptar-se a les transformacions de la societat, sinó que únicament són fruit del joc polític conjuntural. De fet acaben essent una demostració de força a través de la qual governs dèbils intenten demostrar el seu poder. És per aquest motiu que els anglesos, que tenen la democràcia més antiga del món, diuen que un impost vell és un bon impost; de la mateixa forma una llei antiga és una bona llei.

És notori que els darrers anys vivim una angoixant crisi, que no és només econòmica, ans també social i política. Els governs no esgoten el seu mandat i les enquestes mostren que els nous governants perden de forma ràpida el suport popular, tant a Espanya com a molts països d’Europa, i amb independència de si es tracta de partits d’esquerra o de dreta. Aquesta situació d’inestabilitat dóna peu als nous governants a corregir o derogar de forma accelerada les lleis aprovades pels anteriors gabinets. Els partits de l’oposició els responen amb la mateixa moneda i amenacen que revertiran les reformes que proposa el Govern.

Les modificacions constants de la legislació laboral, urbanística, de les lleis educatives, dels tributs, però també del codi penal, de les pensions, dels drets socials i de les lleis que regulen l’administració, confirmen dia a dia l’estat de descomposició en el qual estem immersos. Per anar més ràpid el Govern utilitza figures excepcionals que li permeten aprovar normes amb rang de llei sense passar pel Congrés. Temes conflictius des de fa anys es regulen en pocs mesos sense prou reflexió.

 El pitjor de tot és que s’ha arribat a l’extrem que no hem d’esperar a un canvi de govern, sinó que el partit en el poder esmena la legislació que ell mateix havia aprovat. Aquests dies el ministre d’Educació ha aprovat, ja començat el curs escolar, una ordre que enduria els requisits per a obtenir les beques Erasmus; davant les protestes ha reculat en qüestió d’hores. Fer i desfer, com Penèlope.

Fa poc, les planes del diari Menorca censuraven un Interventor per haver-se negat a avalar que l’Ajuntament de Maó utilitzi uns fons disponibles per pagar els proveïdors. La realitat és que la Llei orgànica d’estabilitat pressupostària, aprovada el 2012, impedeix de forma taxativa aquest ús. El govern està tramitant la seva correcció i, de fet, havia pactat amb la Federació de Municipis i Províncies que la nova regulació s’aplicaria enguany, amb la qual cosa, la norma no s’hauria aplicat mai. Aquest pacte es va transcriure en una nota informativa, però finalment el text que el Govern ha enviat al Parlament no entrarà en vigor el 2013 sinó l’any vinent.

Fer i desfer i, entretant una terrible situació d’inseguretat jurídica. La norma no resol els problemes reals, en aquest cas els diners disponibles no es poden utilitzar per pagar proveïdors, i el funcionari municipal que ha de controlar que s’apliqui la llei rep unes crítiques que hauria estat més just dirigir al ministre d’Economia.

Els exemples es poden multiplicar: el Govern Balear va aprovar a principi d’any una col·lecció de noves taxes: als envasos, als cotxes de lloguer i a les grans superfícies comercials, les quals va suspendre el dia que havien d’entrar en vigor i ara ha eliminat. Aquesta supressió és sorprenent perquè els afectats van manifestar la seva oposició mesos abans de l’aprovació dels nous tributs. Aquest episodi recorda l’ajuda de 2.500 euros per fill, implantada pel Govern de Zapatero el 2007, qui l’eliminà el 2010.

La sospita que totes aquestes reformes enlloc de resoldre els problemes de la gent els empitjoren està ben fonamentada. Els polítics utilitzen les lleis com a instrument de propagada per aconseguir titulars als diaris. Si l’opinió pública es gira en contra, no tenen més que rectificar. Tanmateix, amb aquestes lleis efímeres, la seva credibilitat s’enfonsa. Segurament no és tant cinisme com manca de competència.

El resultat és que ningú sap fins quan estaran vigents els drets que els emparen ni quant durarà la normativa que afecta la seva vida econòmica. Aquesta incertesa fa que el consum i la inversió es retraguin i els ciutadans malfiïn dels governants. Al final ens quedam com el Cid, de qui el poeta deia: “¡Dios, qué buen vassallo, si oviesse buen señor!”.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Roy Baker

La National Geographic Magazine va publicar en el seu nombre d’agost del 1928 un article de Roy Baker, cònsol americà a Barcelona, amb el nom de “Les Balears, illes germanes de la Mediterrània”. El text té catorze pàgines, la meitat de les quals inclouen diverses fotografies. Tot i que gairebé la meitat del text es refereix a Menorca, només hi ha una fotografia de l’illa. El complementaven catorze pàgines amb imatges en color de Gervais Courtellemont, fotògraf de l’agència Magnum. És conegut per emprar la tècnica de les plaques autocromes, l’única que permetia d’obtenir il·lustracions en color, a la I Guerra Mundial. El reportatge, titulat “Les illes encantades de la Mediterrània”, conté tres fotografies de Menorca, cinc d’Eivissa i desset de Mallorca.

A l’article, Baker comença destacant la diferència existent entre Mallorca, a la qual els darrers anys acudeixen molts turistes i és coneguda pel públic americà gràcies al reportatge que li va dedicà la mateixa revista el 1924, i les altres illes, que són desconegudes pels viatgers. Diferencia Menorca, que té marcades influència angleses i holandeses, de Mallorca, clarament espanyola, i d’Eivissa, en la qual sembla predominar el caràcter aràbic. És interessant indicar que l’autor comenta que a Eivissa s’acusa als mallorquins, temorosos que part de la lucrativa corrent turística es desviï cap a les Pitiüses, d’haver estès el rumor que l’illa és cruel i hostil, i conclou indicant que “aquesta explicació és interessant perquè demostra que tots els illencs tenen els seus ulls posats en els turistes; fins i tot a Formentera parlen d’aquesta possibilitat”.

Les Balears tenen en comú l’amabilitat dels seus habitants; quan un turista els demana on és una botiga o un hotel, l’acompanyen fins a la porta. A Maó, dos cultes funcionaris van deixar la feina per mostrar-li les coses dignes de veure a la població i ajudar-lo a cercar informació. A Ciutadella, va entrar per error en un club, on l’invitaren a quedar-se i va estar fins a les dues de la matinada xerrant amb els parroquians, la majoria dels quals propietaris de fàbriques de sabates. Al final només li van deixar pagar el cafè.

De Menorca realça en primer lloc la importància i bellesa del port de Maó, que s’endinsa en una costa rosa i gris, i on el govern espanyol planejava construir un dels millors ports de la Mediterrània. Recorda que la rada té fama com a refugi d’embarcacions d’ençà que Magon, germà d’Aníbal, hi hivernà. Comenta que passades les ruïnes del castell de Sant Felip es troba el noble casal de Sant Antoni, on, segons els illencs el 1798 es va instal·lar Lady Hamilton, l’amant de Nelson, després que l’almirall prengués l’illa amb la seva esquadra, una afirmació que els historiadors no comparteixen.

“And then Mahon!” s’exclama Baker, intentant explicar la joia dels viatgers quan, en girar la punta des rellotge, veuen la ciutat com una lluminosa taca de color rosa i blanc sobre el penyal. La població ofereix una col·lecció de carrers pintorescos que brillen esplèndids sota el sol; Maó espurneja, com tota l’illa. És un laberint de carrers netíssims que fan pujades i baixades plens de “cases de nines” brillants. L’autor remarca que l’empremta de les dominacions angleses encara és fort i dóna a la vila un aire indefinible i suggestiu de ciutat anglesa de províncies. Les ventalles sempre obertes, al contrari del que és habitual a Espanya, mostren finestres de vidres quadrats en un marc blanc. És aquesta mescla de trets espanyols i anglesos el que dóna a Maó el seu caràcter, que és compartit pels seus habitants.

Baker es desplaça fins a Fornells amb l’antiquat automòbil d’un advocat maonès. Al poble s’hi arriba per una bona carretera que travessa un paisatge d’una rara bellesa, en una successió de turons, uns descurats i altres aclarits fins al punt del dandisme, en els quals les característiques parets seques menorquines despleguen el seu patró sempre canviant. Les cases de camp, llargues, baixes i blanques, amb extensions aquí i allà, donen una lliçó d’harmonia de volums, línies, angles i corbes.

L’arribada a Fornells, un petit llogaret de pescadors coincidí amb l’entrada d’una petita barca que, segons els van explicar, havia agafat el peix més gran que mai s’havia vist, i que feia quasi cinc metres. Tot el poble, encapçalat pel capellà, es va reunir al voltant del monstre, especulant a quina espècie devia de pertànyer. El peixot va ser tallat en trossos i transportat al mercat de Maó.

L’anglès després de Maó, troba que Ciutadella té un inesperat aspecte “hispano-morisc”. La vila apareix polsegosa i somnolenta sota un sol radiant i les cases i els carrers, de color vermell, blau, rosa i verd, són força cridaners. El seu aspecte general és displicent i els seus atractius són la catedral, la millor naveta de l’illa i una dotzena de façanes i caps de cantó “dignes de ser gravats en bronze”.

A l’autor li xoca que les menorquines no treballin al camp, com és comú a la major part d’Espanya, sinó que es dediquin a les feines de la casa o, com una concessió als nous temps, vagin a les fàbriques. També és remarcable que l’omnipresent espardenya de corda espanyola a Menorca està pràcticament extingida. Ja sigui perquè l’illa produeix bona part de les sabates de luxe d’Espanya o per un sentiment d’orgull local, el fet és que els menorquins duen sabates.

Baker dedica la major part del text a descriure els monuments prehistòrics de l’illa, dels quals informa que n’hi ha més de dos-cents, comptant talaiots, taules i navetes, així com les coves que foraden literalment penyals i turons. L’autor comenta que a vint minuts de passeig de Maó hi ha un talaiot molt ben conservat (segurament el de Trepucó). Fa uns dotze metres de diàmetre i set i mig d’alt i té a prop una gran taula.

Tanmateix allò que proporciona la més profunda emoció al visitant són les coves prehistòriques, ja que les taules, talaiots i navetes són una visió colpidora quan un s’adona del seu significat, però no tenen l’efecte immediat sobre la imaginació d’aquestes coves excavades per l’home qui sap fa quan de temps.

Cales Coves reuneix multitud d’aquestes coves que foraden la costa de l’illa. L’autor afirma, potser influït per Crawford Flitch, que “els homes de les cavernes no podrien haver seleccionat una millor ubicació per obtenir una visió espectacular. Des de la vorera de la mar la visió de les altes parets que es precipiten de forma abrupta i els cops de les ones provoquen un esbalaïment; per completar l’efecte hem d’afegir la visió d’unes quaranta obertures fosques que s’estenen pel penyal”. Baker es detén a explicar la seva visita a diverses d’aquests coves, on intentava trobar restes prehistòriques com les que havia vist a les col·leccions locals.

Alfons Méndez Vidal

Llums i ombres en la reforma de l’Administració Local

El Govern s’ha proposat modificar en profunditat l’Administració Local, a través d’un projecte de llei que, segons ha declarat té com objectiu principal “racionalitzar recursos per aconseguir una major sostenibilitat financera”. Aquest argument és bastant feble, ja que, tant pel poc pes que tenen les entitats locals, com per la seva major flexibilitat, no suposen cap problema pel dèficit públic nacional. De fet, els ajuntaments van finalitzar el 2012 en situació d’equilibri i el seu deute s’ha reduït, situació que contrasta amb els greus desequilibris de l’Estat central, les autonomies i la Seguretat social.

La majoria dels municipis actua amb gran responsabilitat financera. Els dèficits que presenten alguns normalment són conseqüència de l’incompliment de la llei i no del seu funcionament normal. Realment, el seu principal problema és el finançament, que està regulat en una llei del 1988. Hi ha un consens que diversos tributs han quedat antiquats. Fa anys que s’anuncia la seva revisió i és significatiu que el Govern prioritzi la revisió del funcionament dels municipis sobre el seu finançament.

Cal reconèixer que el diagnòstic que fa el Govern té alguns encerts. És cert que les competències i els serveis que presten els ajuntaments no estan ben delimitats i aquest fet provoca distorsions. El principi d’una administració-una competència seria una bona regla per clarificar la situació actual. També és veritat que els petits municipis no poden desenvolupar les seves funcions de forma adient. Tanmateix, la solució que es pretén donar a aquests reptes no està ben enfocada.

La Llei vol traspassar els serveis de tipus educatiu i social dels ajuntaments a les comunitats autònomes. Es tracta de dues matèries ben diferents. Els ens locals sempre han jugat un paper en l’educació. Proporcionen els terrenys on es construeixen escoles i instituts i són els responsables del manteniment, conservació, neteja, els subministraments i el personal de consergeria dels primers. A més, participen en l’organització dels centres a través del Consell Escolar. Des de fa anys els ajuntaments han impulsat l’educació preescolar i els ensenyaments musicals i artístics.

Fins ara la normativa ha permès la participació dels ajuntaments en l’educació. Aquesta situació és compartida amb altres països, per tant, la llei no encerta en intentar excloure’ls hi. Al contrari, seria més positiu refermar la competència dels municipis i que les comunitats autònomes els traspassessin els seus centres de preescolar, que solen ser pocs, juntament amb els recursos suficients.

Ben diferent és el cas dels serveis socials. Tots els estatuts d’autonomia declaren que és una competència autonòmica i la llei només l’atribueix als municipis de més de vint mil habitants. A la pràctica, la desídia de les comunitats autònomes, unida a la voluntat dels municipis de satisfer les necessitats veïnals, ha fet que aquests muntin geriàtrics, centres de dia i altres serveis similars. L’aprovació de la llei de la dependència, que dóna drets a aquest col·lectiu, no ha fet sinó remarcar la incongruència que qui té l’obligació de prestar aquests serveis–les comunitats autònomes– descarregui el seu gruix  sobre qui no la té –els ajuntaments.

Tanmateix, tindria sentit que els ens locals retinguessin els serveis socials de proximitat, lligats a l’atenció immediata dels col·lectius desafavorits (serveis de treball social, ajuts d’emergència social, etc). Les comunitats autònomes es podrien centrar en l’atenció social en centres assistencials. Però, perquè aquesta delimitació funcioni, aquestes han d’organitzar una xarxa de la dependència, igual que hi ha una d’assistència sanitària. Açò significa que han d’establir un mapa assistencial que determini on han de ser aquests centres i construir els que calguin. D’aquesta manera, els municipis no haurien d’anar obrint geriàtrics i centres de dia per suplir la inactivitat autonòmica.

Aquesta és la distribució lògica de funcions, ben diferent de l’actual, a la qual hem arribat després de tres dècades en les quals l’activitat municipal ha pal·liat les vacil·lacions de les comunitats autònomes. El problema de fons de la reforma és com obligar a les comunitats autònomes a assumir uns serveis pels quals han demostrat un escàs entusiasme. La por dels municipis és que es creï un buit i els ciutadans perdin uns serveis essencials. A més, les dificultats financeres de tots fan que els terminis establerts per la llei siguin massa curts: un traspàs de funcions d’aquesta magnitud s’ha de realitzar de forma progressiva durant un mínim de deu anys.

Finalment, respecte als petits municipis el Govern es confon. El problema bàsic no és que els serveis siguin més cars en poblacions de menys de 5.000 habitants. El problema és que en els municipis molt petits hi ha dificultats per prestar els serveis amb la mateixa qualitat que en els altres. A Espanya hi ha 8.114 municipis, dels quals 4.861 tenen menys de 1.000 habitants i 1.960 entre 1.000 i 5.000 habitants. Els problemes més greus es donen als municipis de menys de 1.000 habitants. S’hauria de promoure la seva fusió, com està fent des de fa dècades la majoria dels països europeus.

Amb la reforma que proposa, el Govern està demostrant que, malgrat les seves bones intencions, té un cert desconeixement de la realitat local. Esperem que rectifiqui perquè sinó difícilment es resoldran els problemes.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Frederick Chamberlin

Frederick Chamberlin arribà a Mallorca el 1920, com a vicecònsol dels Estats Units, on s’hi està una dècada. Doctorat a la universitat de Harvard, exercí com a advocat a Boston, fins que el 1912 s’establí a Londres. Va escriure diverses obres sobre els reis anglesos, així com una guia de Mallorca en anglès, editada el 1925 pel Foment del Turisme i “The Balearics and their people”, publicada a Londres el 1927. Aquesta darrer llibre, a més de dos capítols de temàtica general, dedica cent pàgines a Mallorca, vint les Pitiüses i cent més a Menorca, setanta de les quals són consagrades als monuments megalítics. L’autor, que visità Menorca el 1926, indica que és una illa fàcil de conèixer i que es pot recórrer en una setmana. Planejava fer una estada curta que es va allargar quatre mesos perquè el va captivar la riquesa arqueològica de l’illa.

Es tracta d’un text peculiar, perquè, si bé l’interès principal és antropològic, hi conviuen capítols propis dels llibres de viatges amb altres sobre a la flora de Mallorca, els ocells de les Balears i els monuments prehistòrics de Menorca. Només inclou la descripció dels paisatges i ciutats menorquins i eivissencs. Per tant, és el recull de les inquietuds intel·lectuals d’una persona amb una àmplia formació intel·lectual envers un territori que demostra conèixer bé, fins al punt d’incloure paraules autòctones en un català bastant correcte, cosa poc freqüent en els escriptors anglosaxons.

Chamberlin explica que quan va arribar a Mallorca era quasi impossible trobar qualcú entre els seus coneguts que pogués indicar on estaven situades les Balears. Però la Gran Guerra Mundial va enviar a molta gent a cercar-se la vida a terres on la vida fos més econòmica. La difusió de les obres de Vuillier i Boyd, amb el seu reclam d’una vida barata i un bon clima, han fet arribar un corrent constant de visitants hivernals des d’Anglaterra, que ja són centenars i prest arribaran als milers si la diferència de nivell de vida es manté.

L’autor indica que Eivissa és una terra molt bella i especialment interessant pels sociòlegs, però que aviat ho deixarà de ser, perquè les influències de l’exterior han penetrat a l’illa els darrers vint anys i en un període similar no hi restarà res d’autòcton, llevat de les muntanyes de sal. Els mallorquins pinten els eivissencs com uns salvatges perillosos. No es pot imaginar una representació més injusta, “en diverses visites els he trobat el màxim d’hospitalaris, amables, amistosos i encantadors”.

A Menorca, Chambelin pren un especial interès a descriure les cases de l’illa. Excepte unes poques de Ciutadella i Maó, són completament desproveïdes d’ornaments. Les finestres de guillotina són molt comunes, per mor de la influència anglesa i els boínders donen un aire diferent a Maó. Les cases són totalment blanques i cada dissabte són emblancades, tant a l’interior com a l’exterior, la qual cosa atribueix a la influència àrab. La neteja és absoluta. Es deté en l’estructura de les cases de trast i de les cases de camp, i fa notar que algunes compten amb torres de finalitat defensiva. També descriu les cuines i les xemeneies i comenta la originalitat dels fumerals: són fets de trossos prims de pedra i sobresurten àmpliament de la teulada, tot prenent formes diverses. Les cambres de bany són sempre fora dels edificis. Les llars de foc són molt rares i poc apreciades pels seus propietaris, perquè durant el domini britànic els anglesos van obligar els illencs a tallar boscos sencers per alimentar-les i des que aquells van abandonar l’illa es descoratja aquest ús que es substitueix per brasers de carbó. 

El mobiliari, molt senzill, no és autòcton. Abunden les cadires i els miralls a l’estil anglès del segle XVIII. A Maó normalment hi ha un mirall a l’entrada de la casa i molts tenen marcs elaborats. Els llits sempre estan gravats amb trenats. Els gravats francesos del període de la Revolució són comuns. És freqüent veure petits retrats de membres de la família amb un marc de palla cosida. A les cases de Maó són corrents els bancs d’ullastre. A tota l’illa és possible veure enormes rellotges, de fins a dos metres i mig d’alçada, fent tic-tac amb uns pèndols enormes. Són considerats l’ornament principal de l’habitatge, tot i que, per l’autor, el seu disseny és horrorós. Tan comuns com els rellotges són les filoses de llenya amb borles de seda vermella i verda. 

Chamberlin gairebé no s’atura en els paisatges de l’illa, però no pot evitar de narrar l’entrada al port de Maó i explicar quins són els llocs d’interès. De fet comença un capítol amb una sonora frase: “La primera vista de Maó no es pot oblidar fàcilment, sempre que ens acostem per la mar. [...] De cop, sorgeix sobre els nostres caps un amfiteatre de pedra a l’esquerra que s’estén molt proper a la costa. Al nivell de la mar hi ha una llarga filera de cases baixes, de color blanc i rosa, i per damunt d’aquestes corona el turó la ciutat blanca i grisa sobre la que sobresurt una enorme església”.

L’autor és sorprès per l’ambient anglès de Maó, com ho havia estat Crawford Flitch la dècada anterior: “sobtadament un camina per una ciutat portuària de Cornwall o el sud de Devon, amb els seus carrers georgians i hannoverians, plens d’un cap a l’altre de cases angleses del temps de Nelson, amb finestres de guillotina, moltes amb boínder”. A la ciutat hi ha dos passejos: el que va a Sant Lluís, conegut com “paseo de la carretera”, que és el preferit per ser més pla, i el des Castell, que malgrat tot ofereix agradables vistes sobre el port. Els capvespres de diumenge la ciutat es buida i tothom surt amb els seus millors vestits, uns a peu i altres en carruatge; les dones vesteixen a l’estil de París. Però la població està canviant: els porticons de les finestres, abans sempre tancats, s’obren; el tràfic de vehicles, alimentat per les noves carreteres, està revolucionant Maó; els cinemes s’omplen tots els fosquets.

També és xocant la vida del centre de la població, entre les esglésies del Carme i Santa Maria, on hi ha la major part dels cafès i les botigues i es forma “una serp palpitant de gent riallera que omple els carrers”. Els cafès són plens, l’estiu fins a les tres de la matinada. Estan ben il·luminats amb làmpades; hi ha música i es juga al dòmino, les dames o a cartes. No hi ha distincions socials i rics i pobres seuen uns al costat dels altres. Els militars abunden extraordinàriament i els rics seuen abúlicament als cafès.

Tanmateix, per dessota d’aquest ambient frívol, circula la vida real de Maó: la gran majoria que es va al llit prest i feineja constantment. Entre ells hi ha els il·lustrats membres de l’Ateneu de Maó, una institució que ja seria de notar en una urbs de 100.000 habitants; els seus nombrosos membres tenen una alta consideració social.

L’autor va arribar a Ciutadella des d’Alcúdia, en la pitjor travessada marítima de la seva vida; a mig camí van haver de tornar enrere i reemprendre el viatge l’endemà. A la població només hi ha una fonda; el menjar és fantàstic i perillosament abundant, però el lloc és excessivament sorollós i no ofereix cap comoditat. Ciutadella és una ciutat blanca com la calç, fins i tot les teulades. Els carrers són ben plans i rectes, la qual cosa és estranya en un indret tan antic. Hi ha molts punts atractius per a un artista; una arcada doble ofereix unes vistes úniques. Les botigues no obren fins a les deu del matí i els carrers no ofereixen l’animació que exhibeix Maó quan cau la nit. Després de sopar les dones i els fillets són a casa i els homes als cafès, que són monàrquics o republicans. Aquests cafès polítics són els llocs més sorollosos del món i un hi acaba dels nervis. Hom va tota la vida al mateix establiment on sap exactament a qui trobarà, la qual cosa els fa feliços com un grup d’escolars.

Alfons Méndez Vidal

Superar la crisi: Innovar per progressar

És freqüent tractar la crisi actual com una gran calamitat que ha caigut sobre els nostres caps. Açò és comprensible vist el gran patiment social i individual, amb milions de persones que han perdut la seva feina i milers d’empreses que han hagut de tancar. Tanmateix, no hem d’oblidar que, per molt malament que vagin les coses, les dificultats econòmiques sempre acaben perquè són una oportunitat per iniciar noves activitats que, amb una economia puixant ningú s’hauria atrevit a començar.

El físic Albert Einstein tenia una opinió ben particular sobre les crisis. Per ell:

“La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta el progrés. La creativitat neix de l’angúnia com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neixen la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.

Einstein era una persona amb autoritat moral per llançar aquestes frases tan desconcertants i provocatives. No pel seu èxit intel·lectual com a premi Nobel, sinó per la seva trajectòria vital, d’uns orígens modestos. En la seva joventut no va aconseguir entrar com a professor universitari al seu país natal, Alemanya, i va haver d’emigrar a Suïssa, on va aconseguir una feina humil a l’Oficina de patents de Berna, que compaginava amb la recerca científica, fins a donar llum la Teoria de la Relativitat Especial. Més endavant, com que era jueu, Europa es convertí en territori hostil per a ell i va tornar a emigrar, aquest cop als Estats Units.

La crisi porta la llavor de la seva superació, perquè esperona la imaginació de tothom per cercar vies noves que permetin crear noves activitats i nous llocs de treball, tan necessaris actualment. No serà criticant les mesures del Govern ni lamentant-nos de les retallades que superarem la depressió, sinó treballant de valent amb un esperit innovador per iniciar un nou cicle de creixement, que hauríem d’esforçar-nos perquè s’assenti sobre unes bases més sòlides que l’anterior, que ha naufragat de forma tan lamentable.

En aquest sentit, Menorca té davant un doble repte, ja que als estralls que ha causat en el seu teixit productiu el crack immobiliari se li afegeix un cert declivi econòmic que ben podríem batejar com “climateri menorquí” a imatge del “climateri britànic”. Amb aquesta expressió mèdica, que fa referència a la retirada del període en les dones, es coneix la pèrdua de dinamisme que va experimentar l’economia del Regne Unit a partir del 1873. Aquest país, bressol de la Revolució Industrial, fou superat pels seus competidors, Alemanya, Estats Units i el Japó, perquè s’havia especialitzat en els sectors pioners del tèxtil i el vapor, mentre que els països que venien darrera van apostar per indústries innovadores, com l’acer, l’electricitat o la química. Aquest és un fenomen econòmic general: els nous productes i activitats neixen amb molts dubtes, en un moment donat creixen amb rapidesa i, un dia o altre, decauen. Si els països o regions no canvien a temps es poden quedar aferrats a activitats sense futur.

Menorca va ser l’illa de les Balears que es va industrialitzar més prest i amb més força: a mitjans segle XIX va invertir en el calçat i el tèxtil, als quals es va afegir el metall a inicis del segle XX. Al llarg dels anys l’economia menorquina es va anar adaptant als canvis, va abandonar la indústria tèxtil, encetà l’agroalimentària (El Caserio, Helados la Menorquina) i va reconvertir la indústria del metall aprofitant l’embranzida de la naixent bijuteria. Tanmateix, la nostra economia no va entendre correctament el repte que suposava l’entrada a la Unió Europea i la necessitat de competir a escala mundial. Sense una renovació profunda, les darreres dècades la indústria s’ha anat debilitant de forma progressiva.

Alfred Pastor va indicar a la seva conferència de Ciutadella que Espanya era el país que va crear més ocupació de la Unió Europea, però que així i tot només un any va aconseguir que la seva taxa d’atur estigués per davall de la mitjana europea, perquè eren ocupacions que els espanyols no volien. Aquest fet explica que Espanya perdés un 22% de competitivitat enfront d’Alemanya: eren llocs de treball de baix valor afegit i amb salaris reduïts. La via alternativa és el creixement basat en la innovació. Aquest concepte no es basa exclusivament en la recerca, en l’R+D. Un exemple d’activitat innovadora és un taller sobre “El Nou Budisme” anunciat recentment; tot es pot reinventar i presentar de forma atractiva per al consumidor. La innovació pot ser en producte, en procés, en la comercialització,... A Menorca la producció de vi ha estat una activitat innovadora i, de fet, ha estat gairebé l’única branca del sector primari que els darrers anys ha creat llocs de treball.

En l’estudi de les biografies dels empresaris menorquins un cas alliçonador és el d’Industrial Quesera Menorquina, que, durant els anys setanta i vuitanta va anar llançant productes alternatius a El Caserio: Bonsi, un formatge baix en calories, Roqueta, tipus roquefort, filatto, formatge rallat. Quan Kraft va adquirir l’empresa el 1992 va aportar nous productes, però no en va crear cap més. Tot i que la primera dècada la seva fortalesa li va permetre seguir creixent, al segle XXI va anar reculant en el mercat de làctics fins que Kraft va vendre l’empresa. Els líders del mercat agroalimentari, com Danone, tenen una estratègia d’innovació permanent que els porta a llançar constantment nous productes, noves marques i nous envasos. Aquesta és la línia que havien encetat els Montañés fa dècades i que ens mostra el camí a seguir.

L’economia menorquina, agricultura, indústria i turisme, té necessitat de definir una estratègia a llarg termini basada en la innovació que permeti crear valor i ocupació sostenible i de qualitat. Les estratègies basades en el consum de territori només funcionen pocs anys i ens aboquen a crisis com l’actual, amb greus costos socials i econòmics.

Les associacions empresarials haurien de dirigir els seus esforços a reforçar la innovació empresarial. Aquesta és la via que ha adoptat l’Associació de Joves Empresaris. L’Administració Pública no pot treure a Menorca de la crisi, però sí que hauria de col·laborar amb empresaris i treballadors per definir les línies estratègiques de futur i per posar en marxa una política industrial, proveir els equipaments necessaris per donar suport a les accions innovadores (pensem en el cas del Parc Bit) i amb actuacions decidides en l’àmbit educatiu, i no únicament en la Formació Professional. Els polítics han de ser sensibles i atendre les inquietuds empresarials.

Potser a alguns, en aquests temps de pors i renúncies, tot açò els pot semblar que no toca de peus a terra, però més que optimisme es tracta de supervivència. La crisi només se superarà si els menorquins reaccionam i ens esforçam per construir el futur que tots aspiram a tenir. No serà cosa d’un dia ni de grans empreses, sinó de petites accions individuals amb esperit de progrés.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Alícia Davins

Després de la Primera Guerra Mundial res no va ser igual. La magnitud de la contesa, que causà milions de morts, va canviar les consciències. Amb l’electricitat i l’automòbil la vida quotidiana de la majoria de la gent s’alterà profundament. L’època dels viatgers estava tocant a la seva fi i aquests eren substituïts pels turistes. Tots aquests canvis van contribuir a fer que els relats de viatges prenguessin un caràcter diferent.

A Menorca, el retorn dels visitants fou lent. Entre els primers es troba Antònia Pujol, qui el setembre del 1924 vingué a l’illa acompanyant el seu home, un empresari català en visita de feina. L’any següent publicà el seu llibre “Menorca, la isla blanca azul” sota el pseudònim d’Alícia Davins. L’autora fou secretària d’Acció Femenina i membre de l’Associació Mundial per a la Defensa de la Dona; tornà a Maó per fer una conferència sobre “Aspectes del feminisme” l’octubre del 1926. Va ser una activa propagandista de l’illa i donà conferències sobre Menorca, el 1927 a Granollers, amb projecció d’imatges, i l’any següent a l’Ajuntament de Barcelona.

En el pròleg Davins comenta l’excel·lent impressió que li causà l’illa, de la qual valora per un costat la vessant material, com ara “la silueta de los pueblos y villas, el recuero de los campos, las lucecitas de los predios, la remembranza histórica de los “talayots” y el exotismo de las chumberas” i, per l’altra la vessant espiritual, ja que “toda Menorca es evocación a la Divinidad, un canto a la Naturaleza, un himno al creador “.

Davins té una aguda percepció dels monuments del port de Maó. Així descriu la fortalesa de la Mola com una formidable plaça forta, orgull de l’estament militar, molt present a l’illa, a pesar de què “en estos tiempos poca defensa tienen esa clase de fortificaciones”. Més endavant remarca el contrast que presenta l’austeritat dels edificis de la Base Naval amb la pintoresca situació de les cases d’esplai repartides al seu voltant i que des del vapor semblen “casitas de pesebre flanqueadas por el mar Latino”.

L’autora ens confirma les opinions d’altres viatges que es planyien dels allotjaments: “El Hotel Central, uno de tantos hoteles provincianos donde no se encuentra ni el menor átomo de confort, pero suple a maravilla esta perdonable deficiencia lo bien servida que está la mesa, sin grandes lujos, solamente mucha limpieza y amabilidad”. A Maó passeja per la Miranda, que descriu com una elegant placeta que cau sobre el mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. A banda, només destaca l’església de Santa Maria i el seu orgue, del qual no recorda haver vist mai cap tan bell, gran i sumptuós en la seva vida.

As Castell, “de aspecto lindo y coquetón, sus calles muy limpias” remarca l’oposició existent entre la severitat britànica de la plaça d’armes, de grans dimensions i voltada d’austers quarters i la resta del poble, on hi manca la uniformitat arquitectònica de la resta de viles de l’illa, cosa que atribueix al fet que es tracta “de una población de recreo donde cada cual edifica a su capricho”. Finalment hi ha “el barrio marítimo, con sus hombres descalzos y sus pequeñuelos arrastrando una barca pesquera hacia la orilla”, que li recorda els quadros del popular pintor de marines Verdugo Landi.

Les majors lloances se les enduu el poble Sant Lluís, “lindo y genuino a la vez; en infantil hermosura gana a los demás de su categoría”. Els molins, amb les seves aspes cobertes de tela blanca es veuen des de molt enfora i en arribar al poble l’autora se sent transportada a un episodi del Quixot. Fa notar l’origen francès de la població, que amb els seus carrers rectes, les seves blanquíssimes parets i les flors, denota el bon gust i l’esperit cortès i galant de la noblesa francesa.

Davins, condicionada per les visites comercials del seu home, no va visitar la costa. En canvi sí que emprengué el trajecte a Ciutadella, la qual cosa ens permet comprovar que les comunicacions eren relativament bones: “el auto, un Chevrolet completamente nuevo y una muy aceptable carretera nos permitían la velocidad de sesenta por hora”. Alaior és “el Montpeller de Menorca”, una apreciació clàssica que es podia llegir en les guies de viatges. Per la seva blancor, la neteja, les persianes verdes i les costes, defineix la població com “germana bessona de Maó”.

Passa pes Mercadal, però no puja al Toro, que per la seva Mare de Déu (de la qual explica la llegenda) li recorda la muntanya de Montserrat. El turó s’alça com un gegant al centre de l’illa i les seves fonts vessen sobre les seves àrides costes. Davins reprodueix les descripcions del llibre d’Armstrong sobre Addaia i la muntanya de Santa Àgueda, amb el seu castell moro i la capella de la Verge. Tot i que no té temps de pujar-hi, s’informa de què l’ascensió és dificultosa. L’atractiu d’aquest cim rau en el contrast entre les penyes d’una vessant i les fèrtils valls i vinyes del costat oposat.

Ciutadella li va agradar particularment, fins al punt d’indicar que “a pesar de mi grande afecto por Mahón, he de reconocer la belleza de Ciudadela, y no me sorprende el orgullo de los ciudadelenses” (sic). La fonda només despunta, com la de Maó, per la seva neteja. La ciutat no és tan blanca, però destaca per l’amplària dels seus carrers, el carrer Conqueridor, llarg i espaiós i el Born, amb els seus parterres, així com la bellesa arquitectònica dels seus edificis, especialment la Catedral i el Seminari, restes d’un passat de grandesa i poder.

Davins reprodueix diverses converses amb els menorquins, com un vell filòsof d’Alaior i una veïna des Mercadal que li replica que Menorca no és bella, sinó quieta. Visita algunes cases i explica que tot i que estan decorades amb gust, els seus estadants viuen en un ambient “monacal”. A Ciutadella tasta “el tresor d’esperances terapèutiques de la camamil·la de la Mola”.

Pels voltants de Sant Lluís i de Ciutadella veu talaiots, que reconeix com importants monuments megalítics que es troben repartits per tota l’illa, però que no visita. Si els pobles li són plaents, el camp li sembla “saturado de la Edad Media” i de nit exclama “¡Todo lúgubre y desolado! Si los mahometanos volvieran, pocas innovaciones encontrarían en estas casas de campo”. Per Davins l’agricultura no progressa per l’abundància de pedres. Li criden l’atenció les parets seques, fetes per guardar els ramats de l’illa que, per error, pensa que són majoritàriament porcs, tot i que al mateix temps reconeix que aquí es fa “el famoso queso de Mahón”.

La impressió que se’n duu l’autora és molt favorable, Menorca és “la isla blanca-azul”, on la mar i el cel s’uneixen en dolça harmonia per fer més bella aquesta roca”; enlloc ha trobat habitants tan bondadosos. Per açò quan visita la Balear major comenta que “me extrañó y lamento en gran manera no encontrar en Mallorca un puñado de habitantes que conocieran la hermosura de la isla”.

Algunes veritats i moltes mentides sobre el TIL

El decret del tractament integrat de les llengües als centres docents (TIL) està crispant la nostra societat, ja de per si molt tensa per la crisi econòmica i social que vivim. El president Bauzà ha acusat els professors de fer una vaga política i ha declarat que la seva obligació és de fer complir les lleis. Aquesta darrera afirmació recorda aquell passatge del llibre “El petit príncep” d’Antoni de Saint-Exupéry, en el qual el rei apunta que “L'autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes al teu poble de tirar-se a la mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d'exigir l'obediència perquè les meves ordres són raonables.”

Em sembla que l’extensió de les protestes, que han desbordat els professionals de l’educació i apleguen els pares i molta gent preocupada pel tema, evidencien que el decret TIL conté elements que no són de sentit comú. D’altra banda els dirigents del PP que apunten a què es tracta d’una vaga política no deixen de tenir part de raó, perquè qualsevol acció que s’emprèn públicament en relació a l’acció de govern té un component polític, tot i que en aquest cas és indubtable que el TIL també afecta les condicions de treball dels professors.

Tanmateix, als que critiquen el caràcter polític de les protestes, cal recordar-los que la política no és un vedat privat dels polítics professionals. L’article 23 de la Constitució reconeix el dret dels ciutadans a participar en els afers públics, “directament o a través de representants”; l’article 21 el dret de reunió i de manifestació; l’article 20 el dret a expressar i difondre les opinions i idees; finalment, l’article 28 reconeix el dret de vaga dels treballadors en defensa dels seus interessos, la qual cosa ha estat interpretada de forma extensiva pel Tribunal Constitucional, de manera que poques vagues es poden qualificar de purament polítiques.

En definitiva, no és possible qüestionar la legitimitat de la protesta contra el TIL i, en canvi, hi ha molts dubtes sobre la sensatesa d’aquesta norma. A més, el Govern Balear, s’ha pres la defensa del decret com un casus bellis, i ja se sap que en les guerres la primera víctima és la veritat. Així un dels principals arguments a favor del TIL és la lluita contra el fracàs escolar, tal i com es pot llegir al web til.cab.es. Però en el decret açò no s’esmenta per res i tampoc s’aporta cap estudi o indici que permeti relacionar la immersió lingüística en català amb el fracàs escolar. Em sembla una irresponsabilitat vincular un problema tan seriós amb la llengua vehicular de l’escola sense aportar dades.

El baix rendiment dels escolars és un problema nacional, per lluitar contra el qual el ministre Wert ha impulsat una llei, que prest prendrà el protagonisme al TIL. És indubtable que forçar uns alumnes sense prou base d’anglès a què estudiïn en aquest idioma matemàtiques o ciències naturals reduirà el seu aprenentatge d’aquestes matèria.

Realment, segons s’indica en l’exposició de motius del decret, els seus objectius són “millorar les competències lingüístiques en les dues llengües oficials i en una llengua estrangera, prioritàriament l’anglès”. La motivació és “capacitar els ciutadans per tenir èxit en un món global” seguint els objectius marcats per la Unió Europea.

El decret també inclou un reforç de la llengua castellana, defensat amb molts menys arguments, fora d’una genèrica apel·lació a “eliminar les discriminacions per raó d’idioma”, que al mateix temps es reconeix que s’ha de conjugar amb la normalització de la llengua catalana, pròpia de les illes Balears. Costa d’entendre com ajuda a la normalització del català la important reducció de les hores de classe en aquesta llengua que decreta el TIL, especialment si tenim en compte que, fora de l’àmbit de l’Administració pública, l’ús de la nostra llengua encara és minoritari en el món del treball, l’empresa, els mitjans de comunicació i els espectacles, i que la nostra comunitat autònoma és receptora d’immigrants, que l’única forma que tenen de conèixer-la és a través de l’educació.

El model del decret TIL és purament quantitatiu: impartir més classes en anglès i en castellà, a costa del català. És evident que així els alumnes tindran més pràctica en aquests idiomes, però la qüestió és quin serà el cost d’aquesta política. És clar que la primera víctima serà la nostra llengua, que en les illes Balears està en una situació manifestament més dèbil i precisa d’un especial suport per part del Govern Balear, que és l’única administració que la pot emparar. Tot sembla apuntar que, al contrari, Bauzà ha pres una posició ideològica en contra del català, sense atendre a la validesa pedagògica del seu model.

Però, fins a quin punt s’aconseguirà millorar el domini de l’anglès? El decret no indica com més hores de classe d’aquest idioma permetran d’augmentar la capacitat dels alumnes. La Conselleria d’Educació tampoc ha divulgat cap estudi que empari la seva opció lingüística. Tanmateix, aquests estudis s’han fet; la Comissió Europea, n’ha realitzat dos, un el 2006 i el darrer el 2011 (Estudi Europeu de Competència Lingüística). El Instituto Nacional de Evaluación Educacativa del Ministerio de Educación va proporcionar les dades i encarregà una anàlisi de les seves conclusions a Espanya, la qual és fàcilment localitzable a Internet.

Els resultats, com és conegut, deixen els alumnes espanyols molt per davall en el rànking dels països estudiats, però també inclouen una sèrie d’elements d’interès sobre la manera com s’estudia l’anglès a Espanya. Així es constata que els alumnes espanyols comencen a aprendre aquesta llengua molt abans que a la resta dels països; de fet som l’únic país on l’ensenyament és obligatori des de l’Educació Infantil. A més, els alumnes reben més hores d’anglès que a Suècia, el país amb millors resultats. El 40% van a classes extra d’anglès, per un 11% a Suècia i també dediquen molt més temps a fer deures d’anglès que a la resta dels països. Els professors espanyols també donen més hores de classe que els suecs.

Per tant, veiem en l’ensenyament de l’anglès una obsessió per “tirar hores” molt arrelada en el món laboral i que ens ha portat a ser un país de baixa competitivitat, perquè la quantitat espatlla la qualitat. Per contra, entre els factors que afecten favorablement l’aprenentatge d’anglès es troba l’educació dels pares i els seus coneixements d’anglès i les activitats extraescolars en aquesta llengua. Altres experts indiquen que l’entorn social també influeix positivament i, especialment, els països en què en la televisió hi ha programes i pel·lícules subtitulades en anglès milloren la competència en aquest idioma.

Hauria de quedar clar que a Espanya ja es donen moltes hores d’anglès. Segons l’autora de l’estudi, Sara de la Rica, “un mayor número de clases de inglés a la semana en el centro parece no afectar al rendimiento. Esta evidencia, de alguna manera contra intuitiva, sugiere la necesidad de hacer un mayor esfuerzo en entender las dinámicas de trabajo y aprendizaje de la lengua inglesa en España”. Clar i llampant: la solució no està en augmentar el nombre d’hores en anglès, sinó en millorar la qualitat de les classes, una opció totalment oposada a la que proposa el TIL.

Tot i que la Conselleria d’Educació sembla que desconeix aquests estudis, els nostres professors sí que saben ja que estan donant moltes hores d’anglès amb pobres resultats, d’aquí la seva indignació davant d’un decret amb una finalitat no educativa, sinó ideològica, que està cridat a no millorar la situació actual i que perjudicarà l’ensenyament de la resta de les matèries, agreujant el fracàs escolar d’aquesta comunitat autònoma.

Alfons Méndez Vidal