Prenent la fresca i altres diversions a la plaça de la Miranda (1868-1933)

El passeig de la Miranda constitueix el millor mirador al port de la ciutat, la qual cosa l’ha fet ben popular des que en tenim notícies. A diferència del passeig d’Isabel II de l’Esplanada, on la música, els casinos i la pròpia magnificència de l’indret eren arguments prou sòlids per atreure una gran quantitat de persones en tot temps, la Miranda només comptava amb la seva bellesa natural i l’ambient. Les bandes de música van actuar en comptades ocasions, de manera que la gent simplement hi anava a respirar el fresc ambient de la mar.

Per aquesta raó, les seves descripcions en ocasions tenen un to encomiàstic, com el 1868, quan el Diario de Mahón assenyala que, sobretot els vespres d’estiu, és un lloc molt concorregut perquè “es gaudeix d’una temperatura summament fresca, de la vista plàcida del port, prop de les aigües serenes del qual només se sent la renou que produeixen els rems d’alguna lleugera barqueta”.

A mitjans juliol del 1915 es comentava que havia entrat de ple l'estació calorosa i es patien les elevades temperatures que hi eren pròpies. Per aquest motiu només discorrien pels carrers els que es veien obligats a sortir i fins i tot havia disminuït molt sensiblement el nombre de passejants que circulaven pels carrers cèntrics quan es feia fosc. En canvi, augmentaven els que, als passejos de la Miranda i l’Esplanada, ocupaven els seients i prenien la fresca fins hora avançada de la nit.

Deseado Mercadal explica al Menorca retrospectiva del 5 de maig del 1979 que, quan el temps era bo, molts maonesos es donaven cita en el llavors espaiós passeig de la Miranda a l’hora dels correus marítims. Allà contemplaven la seva partida des del superb mirador, anunciada per tres tocs de sirena. “Què ja han pitat?” Solien demanar els que arribaven una mica tard. “Sí, ja n’ha pitades dues”, contestaven els que es trobaven allà. D’aquesta forma, molts ulls seguien les velles closques de nou que eren el “Mahón”, el “Monte-Toro” o el “Jaume II”, fins que les perdien la vista quan doblaven sa Punta. Llavors, a les tertúlies de la Mirada, els grups recordaven velles anècdotes protagonitzades per aquells bucs i les seves valeroses tripulacions en ocasió de violents temporals.

El passeig podia ser un lloc molt animat. Una nit d’estiu del 1908, un sereno va sorprendre en un dels seus bancs “dos joves viciosos en companyia d'altres tantes hermètiques sílfides de lloguer”. L'agent de l'autoritat els va recriminar la seva presència en aquella banda i es va dur una de les dones a la cambra de detinguts, alhora que els dos joves rebien multa per faltes a la moral. El 1915, una dona de la vida va fugir del policia que la menava al calabós i els dos van protagonitzar una persecució per la plaça que devia de ser de pel·lícula.

En aquells temps, les normes de moralitat eren ben diferents de les actuals. El 1922, El Bien Público informava que la nit anterior els guardes havien detingut al passeig de la Miranda un subjecte que, per la seva forma d’actuar, devia patir pertorbacions mentals. L’individu havia promogut un fort escàndol,  cometent grolleries que van provocar la indignació dels testimonis. Dos dies més tard, La Voz de Menorca aclaria que el delegat del Govern havia multat amb 25 pessetes l'element que l'altra nit s’havia permès d’abraçar una jove a l’indret, afegint que, així mateix, dues germanes havien estat sancionades amb deu pessetes perhom per haver-se barallar al moll de Llevant, “tot proferint paraules atemptatòries a la moral i els bons costums”. En altres qüestions les coses no han canviat gaire: el 1933 es va sorprendre un home casat a la costa de la Miranda “que es lliurava a la corrupció d’unes filletes menors d’edat.”

Val a dir que eren anys difícils i la gent tenia el geni viu. El 1920 un bon nombre de dones es van reunir a la Miranda per protestar contra l’augment que havia experimentat el preu del pa i només van desistir quan van saber que el delegat de Govern era absent. Els veïns de la zona les veien de tots colors: el 1924 el guarda municipal va sorprendre dos ciclistes “que tractaven de convertir la pista d’aquell amè lloc en un velòdrom”, als quals se’ls van imposar les corresponents multes.

No totes les anècdotes eren divertides. L’estiu del 1933 l’espai es va veure assetjat per una plaga de mosquits, que ocasionaven molèsties insuportables que impedien prendre la fresca amb tranquil·litat, ni tan sols de nit. Davant la informació que procedien d'unes clavegueres de la Base Naval, els redactors de La Voz de Menorca suplicaven al comandant de Marina que fossin exterminats, perquè “a més de prestar un servei a la salut pública, obtindria l'agraïment del públic.”

Com és lògic, la plaça de la Miranda va tenir els seus alts i baixos. El 1906 les actuacions de la banda de música van tenir poc seguiment i l’estiu de l’any següent la premsa comentava l’escàs volum d’espectadors que acudia a l’indret, que contrastava amb l’extraordinària afluència del passeig d’Isabel II. Tanmateix, de mica en mica la situació es va revertir i, uns anys més tard, la Miranda es convertia en el punt d’encontre de diverses iniciatives. Entre aquestes, trobam les dels escoltes, que a l’època prenien el nom d’Exploradors. L’agrupació de Maó, fundada el 1913 sota la direcció de Lorenzo Lafuente, els seus primers anys d’existència organitzà allà un camp de jocs, on es desenvolupaven els seus exercicis.

Segurament al calor del proper mercat del Carme, el 1914 l’Ajuntament organitzà, a títol experimental, una fira de bestiar i comestibles, que va començar el 30 de maig i tenia lloc tots els dissabtes. El primer dia l’assistència va ser major de la que s’havia previst. La impressió va ser bona i permetia esperar que les properes setmanes augmentaria l’afluència de gent, en especial de fora de la població. Aquestes perspectives sembla que es compliren i la zona es va animar de forma considerable. L’Ajuntament va autoritzar un participant a posar un tendal per protegir els gèneres que exposava; a mitjans juliol un al·lot d’onze anys que venia des Castell en mul va caure i es va rompre un braç.

Tanmateix, al cap de dos mesos, els veïns es van queixar a l’Ajuntament per les molèsties i el perill per a la salut pública que suposava el mercat. La Corporació va decidir cercar una ubicació alternativa, però com que a partir d’aquell moment deixa d’haver-hi notícies, podem donar per fet que passat l’estiu l’experiència va tenir el seu punt final.

La Miranda no ha estat un espai on durant les festes padronals s’hagin realitzat gaire activitats. Tanmateix, les més sonades es van esdevenir durant aquest període. El 1915 els veïns van adornar i il·luminar la plaça, l’Orfeó Maonès i la banda municipal van actuar i es va llançar un castell de focs artificials. Un programa similar es va desenvolupar l’any següent.

Vista des de la Miranda. Foto Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Van ser anys de bullícia al passeig. El 1915 es van recuperar els concerts de la banda de música i fins i tot es va instal·lar un quiosc de refrescos. El 1919, a iniciativa de l'Acadèmia Mariana de Sant Estanislau, s’hi va celebrar una festa ciclista. Va haver-hi desfilades, curses de cintes, exercicis diversos, equilibris i proves de lentitud, que foren amenitzades per la banda de música municipal. La concurrència va ser nombrosíssima; realment no s’hi cabia. No va durar gaire, els anys següents, la tranquil·litat tornaria al passeig.

La plaça de la Miranda de Maó, un lloc molt animat (1857-1927)

La plaça de la Miranda era un lloc molt freqüentat pels maonesos i els visitants a la ciutat. Tanmateix, al llarg de la segona meitat del segle XIX als diaris eren freqüents les crítiques a l’Ajuntament perquè el manteniment deixava que desitjar, fins que al final els operaris municipals anaven a arranjar els desperfectes.

Amb altres parts del passeig, la Corporació tenia una major cura. El juny del 1897 la premsa agraeix que s’hagin reparat els bancs i ampits de la Miranda, que també s’havien emblancat, afegint que eren obres necessàries, perquè moltes persones a l'estiu anaven “en aquell amè lloc”. L’operació degué esdevenir rutinària: el 1913 es procedia a encalcinar les baranes i adobar dues columnes que s’havien romput dies abans; el 1934 trobam una notícia similar.

De fet, al segle XX sembla que l’Ajuntament es prenia més seriosament la conservació de l’espai i ja no era necessari que la premsa li cridés l’atenció: els anys 1915 i 1916 els periodistes informen que ja s’ha procedit a la consolidació del sòl, que llavors era de terra. A partir de llavors, les crítiques es van desviar a la manca de reg, ja que la pols que s’alçava era bastant molesta, evidentment per mor dels passejos que la gent tenia el costum de fer pel seu interior. El juliol del 1916 La Voz de Menorca apuntava que l’any anterior s’havia aconseguit que es regués el passeig i demanava que aquell any es procedís de la mateixa manera.

El 1924 un periodista comentava amb humor que algú havia batejat l’indret amb el malnom de “passeig sec”, perquè cada any els encarregats del reg s’oblidaven d'ell i es feia necessari un recordatori. El problema s’havia agreujat amb les obres dels mesos anteriors, que van convertir una part del passeig en una plaça, el pis de la qual era de sauló o grava poc piconava i qualsevol cop d'aire aixecava núvols de pols que molesten a veïns i vianants.

Era una qüestió difícil. El mes de juny del 1925 el mateix diari es lamentava que, si bé la plaça s’anava regant superficialment, “el passeig contigu, el tradicional passeig de la Miranda, lloc de reunió els vespres i les nits, no és regat i els que van a prendre la fresca, amb l’aire que respiren aspiren molta pols. Els núvols de pols també entren a les cases dels voltants.” L’any següent es reproduïen les queixes en relació al passeig “tan concorregut les darreres hores del capvespre i primeres de la nit”. El pis no es regava mai i els arbres es morien de set. Els anys següents, coincidint amb l’asfaltat de la plaça i l’erecció del monument a August Miranda, es devia millorar prou el passeig perquè finalitzessin les protestes.

 

La Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

El desembre del 1927 Pere Montañés, que anys més endavant crearia la fàbrica de formatges El Caserío, va presentar a l’Ajuntament el projecte de construir un ascensor davall del mirador de la plaça, que tenia sortida als números 33 o 35 del moll. L’aparell, que comptava amb una cabina de dos per dos metres, s’encastaria al penyal, per a la qual cosa calia fer una excavació de 120 m³. S’edificaria un local damunt del terraplè d’accés a la costa de la Miranda, que serviria de sala de màquines i de suport al punt d’espera superior. Al moll es pensava habilitar una sala d’espera i despatx de bitllets. L’aparell tindria una cabuda de 150 persones i 1.000 kg i el preu del trajecte seria de 10 cèntims per pujar i 5 per davallar. El servei sortiria cada deu minuts i el trajecte duraria 50 segons. La Corporació, després de demanar una sèrie d’aclariments, es va abstenir d’escometre cap actuació.

La disposició del lloc no estava exempta de perills. El 1857 un al·lot es va precipitar pel penyal i no va sobreviure a la caiguda. El 1876 un altre va caure des d’un dels seus punts més alts i va poder ser salvat perquè una persona que passava per l’indret el va auxiliar.

En ocasions, el passeig atreia persones atacades per la malenconia o l’enyorança. Un vespre del 1881, a les dotze, es van sentir tres trets. Al punt es van dirigir corrent els serenos i les autoritats. Estès sobre un seient es trobava, envoltat de gent, un dels deportats cubans que residien a l'illa. Es va saber que, cansat de la vida, havia tractat de posar fi a la seva existència prenent certa quantitat d'arsènic i disparant-se tres cops de pistola al cap, d'on rajava sang, si bé no en gran quantitat. Conduït a l'hospital, se li va fer una primera cura, després de la qual els facultatius van assegurar que no la ferida no era greu.

La Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

A partir d’un moment, els al·lots van prendre el costum de llançar pedres des del passeig de la Miranda. El 1884 uns quants van ser sorpresos quan tiraven còdols al moll i van ser conduïts davant del batle, que els va aplicar un correctiu. Tres anys més tard, els vianants que passaven per la banda de la Consigna van haver d'escapar a corre-cuita per no ser víctimes dels macs que llançaven uns jovenots i el 1890 el batle va imposar multa a dos bergants que actuaven de la mateixa manera.

Els projectils no només eren llançades al buit, sinó que algun cop, com es va esdevenir el 1907, grups d’adolescents els tiraven totes les nits a les cases de la plaça, fins al punt de ferir a alguns veïns, la qual cosa va obligar el batle a enviar el guarda per vigilar la zona. Val a dir que l’Ajuntament disposava d’un guarda permanent que inspeccionava la Miranda, els miradors i la costa Llarga, actualment dita d’en Reynés, però pel que es veu no donava a l’abast per controlar-ho tot. Les pedres també servien per perillosos jocs. El 1888 uns al·lotots se les tiraven els uns als altres; el periodista tan sols va veure el perill que havia de ferir la gent que passava per allà.

Tampoc era infreqüent que els joves pugessin als arbres, la qual cosa tenia el perill que caiguessin i es fessin mal o, el que era més freqüent, que rompessin algunes de les seves rames. Les malifetes no sempre eren tan violentes. El 1900 el guarda va sorprendre un grup de nou al·lots quan es dedicaven a insultar les persones que havia al passeig prenent la fresca, als quals el delegat del Govern va sancionar amb una multa de dues pessetes perhom. En altres ocasions, com el 1902 les víctimes eren els bancs del passeig, embrutats per bergants sense altre ocupació. En general, la convivència de grans i petits no era senzilla. El 1906 els veïns de la plaça es queixaven de les molèsties que ocasionava un grup d’al·lots que “s’havien apoderat del lloc com a domini propi per a les seves corregudes i jocs”.

La Miranda devers 1935. Postal Busutil

Es van proposar solucions de compromís: el 1915 La Voz de Menorca assenyalava que el fosquet i el vespre eixams de fillets saltaven, corrien i s'empenyien al voltant de la gent que descansava i prenia la fresca i comentava que era natural que juguessin i es divertissin, però per evitar les molèsties se’ls hauria d’adreçar al camp de jocs de Bellavista, situat als terrenys on els anys cinquanta es va construir l’hospital Verge del Toro. Els joves no eren l’únic col·lectiu molest. El 1917 el diari demanava vigilància perquè al vespre un ranxo d’adolescents esvalotava i molestava les persones majors, alhora que una captaire “anava de corro en corro i de banc en banc” demanant almoina.

Cal indultar els presos catalans amb justícia

L’indult dels presos de l’aixecament secessionista del 2017 té tots els ingredients per convertir-se en una nova trinxera en la qual els partits de la dreta i l’esquerra velin les seves armes davant una opinió pública cada vegada més cansada pel procés. Per uns és un mitjà per reconduir el tema a vies d’entesa; pels altres, una concessió inconcebible a l’enemic; per tots serà una qüestió que marcarà l’agenda política de la pròxima dècada. 

Els indults són material sensible amb capacitat d’inflamar susceptibilitats. La premsa conservadora censura el ministre de Justícia, qui propugnava la seva il·legalització per als delictes de corrupció política. L’eclosió d’aquests pot fer que, en pocs anys, el llistat de presos polítics que va fer famós Santiago Sierra a ARCO 2018 s’engrandeixi prou si, com és probable, altres personatges acompanyen Jaume Matas, Rodrigo Rato i Bárcenas als centres penitenciaris espanyols. Els que ara defensen l’indult per als condemnats pel procés català tindran dificultats si un altre govern decideix exclaustrar els altres presos, perquè, posats a simplificar les coses, són individus que han acabat a l’ombra per circumstàncies de la confrontació política. Al capdavall, no havíem arribat a la conclusió que tots els polítics són iguals?

Per aquest motiu, cal ser molt escrupolosos en la qüestió de l’indult, ja que del que es tracta és que un poder, l’executiu, esmena la plana a un altre, el judicial, una situació contrària a la divisió de poders i a l’essència de la democràcia, que només hauria de ser utilitzada en casos d’extrema col·lisió entre les resolucions jurídiques i les exigències ètiques i socials de la justícia. 

És cert que la gran majoria dels catalans són partidaris dels indults i que aquest gest pacificaria la qüestió catalana. Tanmateix, en el conjunt d’Espanya potser la situació és la inversa i tampoc es tracta de sortir del foc per caure a les brases. Com el Tribunal Suprem ha remarcat, el principal problema d’aplicar la mesura de gràcia en aquest cas és la manca de penediment dels presos, algú dels quals no s’ha privat de publicar el llibre “Ho tornarem a fer”, que fomenta escassament la concòrdia que ara es reclama.

No té gaire sentit indultar polítics que promouen la convocatòria d’un nou referèndum unilateral. En una democràcia totes les idees són vàlides i es poden reivindicar, però no tots els mitjans són acceptables. És perfectament legítim fer bandera de la independència de Catalunya i sol·licitar que l’Estat autoritzi que es demani l’opinió als catalans. Així s’ha fet al Canadà i a Escòcia. El que és inaudit és que la Generalitat posi urnes als col·legis electorals sense el consentiment del Govern de la Nació. És un acte gravíssim de deslleialtat institucional i un cop baix a la democràcia espanyola.

Aquest és el sentit del fall del Tribunal Suprem. No es tracta d’una peculiaritat de la Constitució Espanyola, sinó un fet consubstancial del sistema  democràtic. Per aquest motiu, Espanya s’ha vist arropada pels governs del nostre entorn i, en particular per la Unió Europea i els Estats Units, on els independentismes susciten escasses simpaties.

Pedro Sánchez faria bé de reclamar, com a condició imprescindible a l’indult, una renúncia expressa i clara contra la funesta idea de la unilateralitat. Hi ha signes que una part dels presos hi estan d’acord: ERC i Oriol Junqueres ja han acostat posicions. És cert que trencaria la uniformitat del bloc independentista, però aquesta fa temps que s’ha perdut, com han demostrat el final del govern Torra i l’accidentada presa de possessió d’Aragonès.

L’imperatiu de donar per amortitzat el procés no vol dir que els sobiranistes abandonin les seves demandes, ni tampoc que la negativa de l’Estat a convocar el referèndum no hagi de tenir conseqüències. El que no pot ser és que en una mesa per al diàleg s’amenaci que, sinó hi ha acord, ho faran igual: és xantatge, una coacció antidemocràtica. La renúncia no els deixa sense armes: poden organitzar manifestacions multitudinàries, vagues, boicots, protestes davant del rei, absentar-se del Parlament,... L’obstinació de l’Estat deixaria greus seqüeles: els independentistes emprarien tots els instruments que ofereix una democràcia, que no són pocs, per propulsar les seves idees.

Els contraris a l’indult tenen raó quan fan notar que alliberar els partidaris de la via unilateral seria tornar al punt inicial i donar-los el senyal que poden repetir el procés amb uns danys limitats. L’indult ha de marcar el terreny de joc i excloure l’aventurisme de les urnes il·legals, les quals tornarien a dividir la societat i, al capdavall, reforçarien els sobiranistes, que assenyalarien un cop més la intransigència de l’Estat i farien avançar així el seu programa.

L’eliminació de l’indult en bloc tindria la virtut d’allunyar l’ombra de d’una amnistia encoberta, que planarà si es concedeix a persones que pensen repetir els delictes pels quals van ser condemnats, alhora que l’aproximaria al tractament que s’ha donat als presos d’ETA, als quals es va requerir una rectificació per accedir a beneficis carceraris. 

Molts dels partidaris de l’indult també reneguen del tractament del delicte de sedició al Codi Penal i apunten a la suavització de les penes. El Govern hauria de reflexionar fins a quin punt la seva exigua majoria dona prou per un canvi d’aquest calat el qual, a més, és susceptible de ser revertit (o fins i tot reforçat) per un govern conservador, la qual cosa ens retornaria al moviment pendular que està erosionant la nostra democràcia. La cautela de Pedro Sánchez hauria de ser extrema, perquè és una qüestió que pot moure a persones d’esquerra a votar opcions polítiques de dreta.

En definitiva, l’indult suposa la renúncia de l’Estat a una acció punitiva contra els rebels que, perquè respongui als imperatius de justícia i serveixi per a la reconciliació, exigeix com a contrapartida que acatin les regles de joc de la democràcia.

Arbres i jardins de la plaça de la Miranda de Maó (1864-1929)

La Miranda és un dels llocs amb més caràcter de Maó, el qual encara era més pronunciat quan el passeig formava un conjunt unitari, que ocupava tot l’espai de la plaça, avui en dia subdividida en diversos àmbits i nivells.

Després de la reforma que es va escometre el 1858, la zona va adoptar la seva configuració clàssica, una gran rambla arbrada amb vistes a la mar, tot voltat d’una barana, d’una superfície per a l’ús dels vianants aproximadament el triple de gran que l’actual. Els primers anys restaven solars sense edificar: el 1864 al costat existia una sínia, on havia muls i cavalls. Potser es tractava del mateix lloc on al 1912 hi havia una horta, en la qual s’autoritzà la instal·lació d’un motor elèctric, presumiblement per extreure aigua.

 

Plaça de la Miranda (1858-1922). Fotografia Femenías. AISM

Un dels elements propis del passeig són els arbres, que tanta vida donen a l’indret. Per una notícia del 1866, sabem que al començament es tractava d’acàcies, que es consideraven originàries de les Moluques, però que s’havien aclimatat pròsperament a Menorca, i presentaven un bell aspecte. Atès que a continuació s’indica que la seva propagació podria permetre el desenvolupament de la indústria de la seda, potser es tractava de l’acàcia de Constantinoble, coneguda com l’arbre de les sedes i que en realitat és una falsa acàcia procedent del sud d’Àsia. El periodista explica que els arbres formaven dues fileres, als extrems dels quals, així com a les entrades, creixien un altre casta d’arbres: els ailants. En anys successius es troben notícies sobre la seva cura, com ara la poda.

Tanmateix, la majoria de les gasetilles es refereixen a dues qüestions: l’afició del jovent a pujar-hi i desmembrar algunes branques i els danys que causaven els temporals, la darrera circumstància de les quals encara és vigent en l’actualitat.

El 1865 la premsa ja es queixava de què qualcú havia romput les branques de tres o quatre arbres del passeig. Dos anys més tard, un fet d’aquesta mena va empènyer el subdelegat del Govern a remetre una carta al batle en la qual li informava que els pals que subjectaven dos ailants havien estat romputs i els arbres doblegats, per la qual cosa li demanava que els guardes n’extremessin la vigilància. El guarda del passeig va emetre un informe en el qual indicava que a la una i mitja de la matinada va sentir cantar a tres o quatre persones i quan s’hi va fer present, a un carrer proper va identificar tres oficials d’infanteria d’uniforme; a la plaça, una veïna li va comentar que havia sentit tres homes xerrant en castellà que exclamaven que els pals estaven molt durs. Malgrat tots aquests indicis, sembla que no es van fer més diligències en relació als soldats. Cal apuntar que en altres ocasions en què es produïen desperfectes anònims sempre se’ls atribuïa al jovent.

Acàcia de Constantinoble

 

L’afició a escalar per l’arbreda li va costar cara a un jove que, el 1898, en trencar-se la branca sobre la qual se sustentava, es va donar un bon cop, de resultes del qual sagnava abundosament. Unes persones que es trobaven allà el van estendre a un banc del passeig on s’hi va estar fins a recuperar les forces per tornar a casa. El fet es repetia amb el pas dels anys: el 1917 un passejant nocturn va destrossar un dels arbres i un mes més tard es detenia un al·lot que havia esguerrat una rama d’un dels arbres.

Els efectes dels temporals eren més devastadors. El 1865 vents huracanats van esqueixar una acàcia i trencaren les branques d’un ailant. El 1872 el que podia ser un cop de fibló va esberlar un altre arbre. Ja al segle XX, el 1922 un formidable huracà va arrabassar l’arbre més corpulent del passeig i els altres van haver de ser apuntalats, per evitar que acabessin per terra. Els anys següents, amb motiu de la reforma del passeig, es van renovar els arbres, que prest van ser posats a prova: el 1929 la tramuntana va pegar de valent, va rompre els fermalls i en va malmetre un.

 

Ailants

La reforma esmentada va generar una certa polèmica, precisament a compte dels arbres i els jardins. El setembre del 1922 es van talar els ailants, que aquell any s’havien mort, amb la idea de substituir-los per acàcies para-sol. Els mesos següents es va reurbanitzar la zona, reduint la superfície del passeig i asfaltant la part alta. Com a reacció, el febrer del 1924 apareixia un article a la premsa que, després de remarcar els beneficis higiènics (enriquir l’atmosfera) i estètics dels arbres, censurava les darreres actuacions de l’Ajuntament, per havia llevat “els bells arbres del passeig de la Miranda”, així com els de les Moreres, el Cos de Gràcia i la plaça de l’Arravaleta.

L’estiu es va iniciar la construcció d’un jardí al passeig, tot i que les obres avançaren lentament.  El mes de desembre, l’Agrupació d’Amics de l’Arbre, que presidia la senyora Alexandra Danilewsky, després d’assenyalar les particularitats de l’aclimatació a Menorca de les acàcies, plantades feia un any al passeig d’Augusto Miranda, demanava que fossin substituïdes per plàtans d’ombra.

L’Ajuntament en principi semblava conforme amb aquesta moció, però sembla que al capdavall no es portà a terme. Potser a canvi, el batle va accedir a la proposta de l’entitat de disposar un jardí a l’interior del passeig. Els Amics de l’Arbre van costejar tots els materials (terra, adob i plantes), mentre que les operacions anaven a compte del jardiner municipal. Es va preparar amb terra un rotllo al lloc on més endavant s’aixecaria l’estàtua de l’Almirall Miranda, en el qual es disposà una estrella coronada per diferents espècies de plantes ornamentals, que es va protegir amb una tela metàl·lica. A continuació es van començar a preparar dos massissos de terra en l’eix longitudinal del passeig, prou estrets per no obstaculitzar el trànsit.

Passeig de la Miranda (1922-1963). Postal Huguet

Tanmateix, el mes de desembre l’Ajuntament va rebre una instància de tots els veïns del passeig sol·licitant que se suspenguessin els treballs, perquè la seva execució restava terreny per al trànsit i provocava l’entrada de molta pols a les seves cases. La Corporació accedí a la petició; per aquest motiu, l'Associació va remetre una carta en la qual es dolia de l'actuació dels veïns i lamentava la falta de jardins públics de Maó.

El pis del passeig de la Miranda (com el de l’Esplanada) era de terra, la qual cosa originava que amb una certa freqüència es deteriorés i molestés els vianants. Pel que sembla, l’Ajuntament era poc diligent en arranjar els desperfectes. A la premsa es troben nombroses crides a què es recompongui, i en ocasions també  es prega que es millori l’enllumenat, la primera el 1868, quan ho feia el Diario de Mahón, tot remarcant que era el passeig més concorregut de la ciutat, especialment a les nits d’estiu.

La Miranda devers 1935. Postal R.V. Pons

Van passar més de dos mesos fins que l’Ajuntament envià uns homes, que van recollir les pedres que hi havia escampades pel passeig i regaren els arbres. El periodista feia notar que la millora era molt superficial i reclamava una actuació més decidida. A manca d’aquesta, dos anys més tard La Crónica de Menorca comentava a finals de maig que, ja pròxim l’estiu, a les seves  bellíssimes nits tothom sortia de les cases a prendre la fresca. Per aquesta raó demanava que s’arrangés el passeig, que no era estrany que es veiés atapeït de gent. El 1876 un nou mitjà, aquest cop El Bien Público, censurava de manera reiterada el mal estat en què es trobava el passeig i assenyalava que la gentada que hi anava tenia dret a què no es descurés la seva conservació. Aquesta vegada l’Ajuntament va fer llevar les pedres que entorpien el pas.

Petites i grans reformes de la plaça de la Miranda de Maó (1838-1858)

No és fàcil fer-se una idea de com era la plaça de la Miranda els seus primers anys. Per força havia d’anar canviant. Sabem que al començament l’actual mirador, amb els seus arbres, formava part de l’horta dels Carmelites. És probable que aquest espai s’integrés a la plaça arran de la desamortització del 1835, quan el convent passà a l’Ajuntament, que ja era el propietari de l’àrea contigua, la qual originalment s’havia de destinar a l’edifici dels jutjats. D’aquesta manera, la placeta del disseny original va arribar fins dalt les penyes i enllaçà amb la costa, però aquesta forma improvisada d’ampliar la zona devia de donar-li un aspecte poc presentable, com de cosa a mig fer.

 

Passeig de la Mirada. Fotografia Femenía. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

En tot cas, en aquest període inicial, la principal preocupació continuava essent l’evacuació de les aigües de pluja. El 1838 el regidor Josep Riudavets va redactar, assessorat per un mestre de cases, un dictamen sobre la possibilitat de fer una claveguera a la costa de la plaça de Sant Ferran (nom amb què llavors es coneixia a la Miranda), “a fi d’evitar nous esfondraments”, el qual concloïa que seria fàcil fer passar les aigües per la rampa a través del conducte de cinc pams d’amplària que proposava en un plànol (no localitzat), que comptaria amb un dipòsit en forma de campana a dins la penya per regular-les. El cost de l’obra s’estimava en quaranta lliures, “sense poder llevar ni un diner, perquè tindrà molt d’ús”.

Un ofici del 1842 ens confirma la idea que la plaça era poc més que un espai buit sense urbanitzar. El comandant marítim es queixa a l’Ajuntament que a la costa que comença a la placeta de la casa d’Andreu Valls (que com en una altra ocasió ja vam explicar era la seu del consolat holandès i l’edifici més notable de l’indret) hi ha un dipòsit de peltret i material de les obres que es fan a la baixada de la Marina. Quan plovia (l’escrit és del 27 de setembre) aquest pedreny baixava al moll, queia dins del port i originava baixos que perjudicaven la seva neteja i obstaculitzen el fondeig. Per aquest motiu, demana que es treguin les runes i es prohibeixi el seu dipòsit. La descripció ens presenta una zona inacabada i poc definida. És curiós com el militar designa la plaça pel nom del seu veí més il·lustre enlloc d’emprar la denominació oficial.

El 1845 Llorenç Hernández, un veí que estava excavant un soterrani a la placeta del Carme, fa una petició que inclou una altra descripció de la zona. En concret demana dipositar el peltret que hi treu a una rasa que hi ha a la placeta de Sant Ferran i travessa de la casa destinada al pes del carbó fins al mirador d’en Valls (que com veiem donava nom a tota l’espai). La síquia en aquell moment estava tapada amb cantons de marès i existia el perill que, amb el temps,  qualcun s’enfonsés i provoqués la caiguda d’un vianant, “que podria ser de consideració, particularment si es produeix de nit”. L’home ofereix que el trasllat de les runes es faci sota control municipal, assegura que cada nit taparà el forat i si el material no basta ho completarà fins anivellar el terreny. Les condicions van convèncer l’Ajuntament, que aprovà la proposició.

El caràcter prominent d’Andreu Valls es referma en la següent sol·licitud, que realitza el mestre de cases que li vol fer una cisterna en una porció de terreny que confronta amb la costa que baixa des de la plaça de Sant Ferran fins a la vorera del port (la de la Miranda), per aprofitar un forat que hi ha davall de la costa i demana permís per construir el conducte que l’alimenti. No debades, davall de la part davantera de la plaça el sòl és ple de coves.

Costa de Baixamar. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Les costes properes sempre han tingut problemes d’estabilitat. L’octubre del 1850 es va procedir a la restauració de “la costa llarga que mena al lloc anomenat la Punta” (la d’en Reynés), que es trobava en mal estat. Per fer-ho es van emprar les pedres i runes que havien caigut d’una tanca de Francesc Seguí, que es trobaven escampades damunt la rampa. No bé s’havien acabat aquests treballs, el 10 de desembre es va esfondrar un tros considerable de la mateixa costa i es va encarregar al regidor Josep Mus que s’ocupés de les reparacions necessàries per deixar el pas lliure als vianants i prevenir les desgràcies que es podrien produir de deixar la baixada en l’estat en què estava. L’home demanà el parer del mestre d’obres públiques, qui opinà que la costa podria recuperar la seva solidesa si es procedia a la seva recomposició, que tindria un cost d’uns 1.400 rals de billó.

Tanmateix, les obres no devien de deixar la davallada en un estat prou satisfactori i l’agost de l’any següent es va calcular el que costaria deixar el vial en condicions adequades. La suma pujava a 4.850 rals, mentre el pressupost municipal d’obres de l’any següent, 1851, ascendia a 11.500 rals. En aquella època, el governador civil havia d’autoritzar tots els pressupostos municipals, per la qual cosa l’Ajuntament demanà la seva ampliació amb càrrec a l’estalvi o superàvit que s’obtingués de partides ordinàries. El governador, tot i acceptar la conveniència de les obres, denegà la petició, perquè, sabedor de la gran quantitat de necessitats que devia d’atendre la Corporació, desconfiava de la capacitat de generar uns romanents suficients i la instava a cercar nous ingressos per fer-se càrrec d’aquesta despesa.

Més enllà de les costes, va d’arribar un punt que va esdevenir imperiós el condicionament de l’espai. El mes de març del 1858, l’Ajuntament, “en vistes del deplorable estat en què es troba la placeta de Sant Ferran”, va acordar destinar a la seva recomposició la quantitat de tres mils rals de billó. Es va encarregar els regidors Vinent i Roca perquè, acompanyats del mestre d’obres de la Corporació, concretessin en què havien de consistir els treballs i formar el corresponent pressupost. D’aquesta manera, les reparacions necessàries per fer transitable la plaça es van avaluar en 3.000 rals. El material consistia en 800 carretades de peltret per anivellar el terreny i 35 dotzenes de cantons per formar dues parets. Finalment, el mes de maig el governador civil de la província aprovava el pressupost i donava via lliure a aquesta substancial millora.

Els treballs es devien de realitzar durant l’estiu i la tardor, perquè el mes de gener de l’any següent, 1859, el batle Pere Mir dictava un ban per a la seva conservació. D’aquest es desprèn que l’actuació en realitat va ser més ambiciosa del que s’havia indicat, ja que el primer punt amenaça amb multa “el que deteriori el pis de la plaça, així com igualment els arbres que s’hi han plantat, els quals, com acabam de veure no formaven part del pressupost. Els següents articles sancionen amb multes el pas de carruatges i cavalleries per la costa de la Miranda, així com per l’espai que s’acabava de renovar i, fins i tot, qualsevol classe de joc dels al·lots.

Passeig de la Mirada. Fotografia Femenía. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Riudavets assenyala el 1888 que la millora de la plaça havia consistit en l’aixecament del pis (segurament per formar la terrassa que avui coneixem), dotar-la d’un ampit i plantar-hi els arbres. Segons Barber, s’hi accedia a través de dues entrades obertes a l’extrem més allunyat al port, que donaven pas a uns esglaons, perquè el terreny del passeig estava a un nivell inferior respecte a la resta de la plaça; també havia dues entrades laterals a l’altura del carrer de Sant Sebastià i al seu davant, tal i com s’aprecia a les fotografies de l’època.

D’aquesta manera es va configurar com el passeig que es coneixia en la seva època, concorregut les nits d’estiu pel seu bon estar, i es mantindria substancialment igual fins les reformes del 1963-1973, que el van desfigurar completament. L’espai es va consolidar com un punt d’atracció. De fet, abans ja tenia el seu interès. El 1846 Francis Schroeder, el secretari de l’esquadra americana, en el llibre que relata el seu destí marítim, descriu l’indret indicant que la gent que passejava pels carrers de Maó era un espectacle permanent. Estaven especialment animats els miradors sobre el port: “la Miranda és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja i trobem dames d’ulls foscos amb mantellina”. L’entrada de la flota era un gran espectacle per als maonesos.

Més endavant, el 1888 Riudavets anota que el passeig, amb vistes al port, era freqüentat les nits d’estiu, per la fresca que allà es gaudia i constituïa un bon entreteniment per als habitants d’aquell barri. Així mateix, quan es va millorar l’entrada al mercat per aquell costat, va passar a ser el punt de comunicació entre la barriada del Carme i la part baixa de la ciutat. L’Arxiduc Lluís Salvador, el 1891 explica al Die Balearen que “La plaça de la Miranda gaudeix de magnífiques vistes que atreuen molt de públic. A l’estiu des d’allà es poden veure gairebé tots els maonesos que baixen a prendre un bany o gaudeixen de l’aire fresc de la mar a la plaça”. Pin i Soler, per la seva banda, el 1905 destaca que les millors panoràmiques del port “verament una cosa única en lo Mediterrani ponentí”, es veuen molt bé des d’una placeta que en diuen sa Miranda.

Menorca no pot perdre el tren de la reconversió turística

La Covid-19 ha causat un enorme impacte sobre el sector turístic. Per primera vegada hem hagut de patir un temporada gairebé en blanc i les perspectives no són bones. Els experts auguren canvis duradors en el negoci vacacional. 

Jaume Martínez, exconseller de turisme amb el govern Bauzà i impulsor de la Llei turística del 2012, clarament expansiva, preconitza, en una entrevista al diari Ultima Hora, una reconversió per eliminar places turístiques, perquè “La pandèmia ha canviat moltes coses i ha arribat el moment de plantejar-nos què podem fer per millorar el model econòmic i turístic”. Els 16 milions de turistes que va rebre Balears el 2019 li porten a afirmar que és evident que cal reduir la càrrega turística de les illes, perquè duplicar la població durant alguns mesos és poc sostenible. D’aquesta manera, qui el periodista qualifica d’“un dels teòrics del turisme, amb prestigi i ascendència entre els hotelers” passa d’advocar pel creixement a reivindicar la sostenibilitat: “En general, els hotelers aposten per la sostenibilitat. El canvi climàtic és fonamental per planificar el futur.”

Aquestes opinions coincideixen pràcticament punt per punt amb les que hem expressat en diverses ocasions algunes persones. Així reconeix que a Balears no hi ha sòl urbanitzable ni l’haurà en el futur, tot remarcant que hi ha consens en la necessitat de preservar el medi ambient i reduir la pressió urbanística. La seva crida en pro d’una reconversió turística està en línia amb la meva intervenció en les jornades sobre la Covid-19,organitzades per l’Institut Menorquí d’Estudis i disponible en el seu canal de youtube.

Jaume Martínez

Martínez és conscient dels canvis que imprimirà la Covid a la demanda turística, que ha fet augmentar l’atractiu de les segones residències, incloent les dels jubilats estrangers, fins al punt de recomanar la reconversió d’hotels obsolets en habitatges. També es mostra crític amb els habitatges vacacionals. És partidari de llogar unifamiliars, però propugna la seva prohibició en plurifamiliars, ja que “el nostre sector turístic ha de ser professional; hem de defensar l’accés a l’habitatge”. Continua assenyalant que no creu que sigui convenient que convisquin usos residencials i turístics i proposa reprendre el debat de l’allotjament vacacional. A la nostra illa, hauríem de reflexionar sobre la incongruència d’haver prohibit la construcció de blocs d’apartaments a les urbanitzacions i permetre que aquesta mena d’allotjaments puguin ser emprats per arrendar-los als turistes.

L’exconseller planteja la modernització de la planta hotelera, perquè una part dels establiments han quedat obsolets i insta l’administració a planificar: “redefinir, reconvertir, reconstruir, reindustrialitzar el sector”, afrontant la revolució digital, ja que Balears no està aprofitant plenament la potència de les noves tecnologies. En aquest procés convindria “comprar alguns establiments amb els diners de l’ecotaxa per a la seva demolició” i urgeix que açò és faci amb rapidesa, perquè ja estem visualitzant un nou futur turístic.

 

Martínez subratlla que per avançar envers la qualitat és necessari prescindir de les places que no tenen un estàndard mínim del que volem com a destinació turística. Aquesta idea és la que vertebra el treball presentat pel Fòrum de la Societat Civil de les Illes Balears, un col·lectiu integrat per entitats ben allunyades del sector hoteler, com la Fundació Gadeso, Comissions Obreres, UGT, STEI, Obra Cultural Balears, GOB o la Federació d’associacions de veïns de Palma. Crida l’atenció les similituds entre aquest dossier i les declaracions del polític del PP. El document parteix de l’obsolescència de part del parc hoteler, per demanar una ordenació de l’oferta amb criteris de decreixement que combati la sobreocupació, per la qual cosa és necessària una planificació. En particular plantegen la transformació de l’oferta de baixa qualitat en habitatges de protecció oficial en règim de lloguer. Proposen analitzar l’oferta desfasada amb criteris econòmics, socials i institucionals ben definits per destriar la “recuperable” de la “insalvable”, que seria la que es destinaria a habitatges. Aquesta operació precisaria d’un notable volum d’inversions, però té una considerable capacitat de generació d’ocupació.

No és la primera vegada que es llança un pla de modernització a les Illes Balears. Si la llei del 1990 va tenir escassa incidència a Menorca (on bona part dels allotjaments eren nous), la situació actual de la nostra planta no s’allunya de la de l’arxipèlag. És cert que les dues iniciatives estan planejades en clau mallorquina. Així i tot, Martínez assenyala que l’obsolescència no es refereix només a places hoteleres. A Menorca comptam amb un gran volum d’apartaments, alguns dels quals sense els estàndards de qualitat exigibles. L’excepcionalitat de la Covid pot oferir rendiment una o dues temporades, però ben prest seran establiments de baixa demanda o comercialitzats a preu rebentat, una competència deslleial que censura l’exconseller. 

Així mateix, quan el mallorquí exposa que és necessari diversificar el model turístic, segurament pensant en la importància de disposar d’un ampli ventall d’establiments d’allotjament i de serveis per als turistes, a la nostra illa caldria afegir la imprescindible diversificació de mercats, superant la fase en què els turistes britànics eren els preponderants, en especial ara que, fora de la Unió Europea, el Regne Unit vol separar el seu destí del Continent. S’ha de treballar per aconseguir obtenir un còctel turístic més equilibrat i orientat a nínxols de mercat que valorin el que significa la Reserva de la Biosfera. Alhora, fora convenient anar més enllà i compensar la reducció del sector turístic amb un impuls a altres branques productives, tant les tradicionals (agroalimentari, calçat i bijuteria) com les incipients: el naval o les noves tecnologies. 

Les propostes de Jaume Martínez i el Fòrum de la Societat Civil demostren que la Covid ha sacsejat els fonaments del sector turístic i fan imprescindible una reconversió. A Mallorca s’han adonat i estan treballant sobre el tema. Els menorquins no ens podem quedar al marge sinó volem perdre el tren.

Establiments famosos de la plaça de la Miranda de Maó

Una personalitat remarcable de la plaça de la Miranda fou Teodor Làdico, que vivia al palauet del número 11, on actualment té la seva seu la Delegació del Govern. Làdico era el cap del Partit Republicà Federal de Menorca i seria l’únic candidat que es presentà a les eleccions a Corts del 1873. Amb motiu de la proclamació dels resultats, els socis del partit, acompanyats d’una banda de música, el van anar a felicitar al seu domicili de la Miranda. La música executà diverses peces que van atreure una nombrosa concurrència al passeig, que s’omplí en un instant. L’homenatjat donà les gràcies des d’una de les finestres de la casa; després, una comissió va entrar a l’edifici, al son d’himnes patriòtics, per felicitar-lo pel triomf obtingut en les eleccions, mentre la banda seguia tocant fora. La seva carrera culminaria l’11 de juny, quan era nomenat ministre d’Hisenda, però dimití el dia 28. Poc duraria la República, escapçada l’any 1874 pels cops d’Estat de Pavía (gener) i Martínez-Campos (desembre).

 

Nevada del 1883. Fotografia Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Durant la Restauració va seguir en política i fou elegit senador per Puerto Rico el 1887 i el 1893. Una afecció ocular el va forçar a retirar-se de les seves activitats el 1900, de les quals se’n feu càrrec el seu fill Jordi Teodor. Dotze anys més tard Teodor deixava d’existir. El seu fill continuà residint a la casa de la Miranda fins al seu traspàs, el 1926. La casa va passar a la seva filla Pilar i a la seva mort, esdevinguda el 1958, el seu fill Lluís Ponte la va vendre a l’Estat.

A la plaça també es van instal·lar establiments d’anomenada. La famosa fonda d’Oriente, un local molt conegut i que és citat en diversos llibres, com el que publicà el 1848 l’oficial americà Francis Schroeder, amb els records de la seva estada amb la flota dels Estats Units a la Mediterrània, que tenia la seva seu a Maó, o el del 1876 de Bayard Taylord, poeta i periodista americà. L’hotel primer estava ubicat a la veïna plaça del Príncep, però el 1866 s’anunciava a la Miranda. L’any següent s’oferia feina per a un mosso “que fos del país”. És curiós que la fonda fos emprada per venedors estrangers (francesos i suïssos), que presentaven allà els seus objectes, sobre tot rellotgeria i joieria (rellotges d'or i plata, anells, arracades, rosaris encastats en plata, rellotges de paret,...). S’admetien per al pagament joiells d'or vell. En alguna ocasió es posaren a la venda màquines de cosir i els seus accessoris: sedes, fils i agulles.

 

Altres institucions tenien més volada. El febrer del 1869, a l’escalfor de la Revolució Gloriosa, Benet Pons i Fàbregues va constituir a una casa adossada a la de Teodoro Làdico, al carrer de Santa Ana, l’Ateneo Menorquín. El discurs inaugural va anar a càrrec de Juli Soler, qui destacà que l’objecte de la societat era estendre la moralitat i la instrucció i “desenvolupar així les facultats superiors”. Allà es van celebrar vetllades literàries i s’organitzaven classes gratuïtes, en especial d’idiomes, fins que el local es va quedar petit i fou traslladat al carrer de les Moreres.

Un dels establiments més recordats és el col·legi de Sant Tomàs d’Aquino. Fundat el 1880 per Bartomeu Allés, va tenir diverses seus, als carrers d’Alfons III i Sant Roc, fins que el 1901 se’n va fer carrer el mestre Mateu Fontirroig i es va instal·lar al número 1 de la plaça de la Miranda, la ubicació més recordada, malgrat que només va estar-hi fins el 1907, quan es traslladà a s’Arravaleta, coincidint amb la introducció de les classes per a filletes. Els antics alumnes rememoraven moltes vegades els seus jocs entre els arbres del passeig.

Un dels inquilins més freqüentats va ser el fotògraf Joan Femenías, que declarava que havia començat les seves activitats el 1869, encara que no va obrir el seu estudi de la casa número 4, just a l’entrada des de la plaça del Príncep, fins el 1871. Allà anaven molts maonesos a fer-se els seus retractes, una relativa novetat en aquell moment. Llavors la fotografia tenia un caire artístic; per encoratjar la clientela, els primers mesos Femenías va fer venir el francès Mr. Robieu, que anunciava com a “pintor fotogràfic de reconegut prestigi”.

Dos anys més tard, el diari El Menorquín lloava en una gasetilla la còpia fotogràfica que havia tret “el jove fotògraf Joan Femenías i Comelles” del gravat del quadre del port de Maó del pintor Joan Font, publicada a la revista La Ilustración Española. Seguint en aquesta línia, el 1877 El Bien Público remarcava que les fotografies que havia fet de les Cases Consistorials i del talaiot de Trepucó eren unes veritables obres d’art. El març del 1883 la ciutat va experimentar una forta nevada. Segons les fonts de l’època no es recordava una tan intensa des del 1830. Femenías va treure una fotografia de la plaça Miranda que la premsa encara tenia present el 1917.

 

No tot van ser flors i violes. El 18 d’octubre del 1878 va descarregar sobre Maó una gran tempesta, en realitat un cap de fibló, a les dues i mitja de la matinada. Tot i que només va durar un quart d’hora, causà grans danys, perquè arrossegava gran quantitat de pedres de bona mida, la majoria de tres unces (90 grams), encara que es van comptar del doble. El vent va arrabassar les astes de dos molins i moltes cases es van inundar. Segons els diaris, el nombre de vidres romputs era incalculable i totes les cases van patir: a la fàbrica Industria Mahonesa es van trencar dos-mil cinc-cents, a la parròquia del Carme dos-cents cinquanta i a la galeria fotogràfica de Femenías “quasi tots”.

L’èxit que va obtenir el fotògraf el va impulsar a obrir una botiga a la plaça del Carme, en el cap de cantó del carrer del nord (potser on més tard es va posar Sturla). Allà exhibia fotografies els anys 1883 i 1884, possiblement en gran format. Els periodistes alabaven una del “port de Maó en tota la seva extensió” i diverses del Llatzeret amb multitud de bucs fondejats. Al mateix temps, al local de la Miranda s’hi podien veure reproduccions de dos quadres de Francesc Pons (Venus).

La gran afluència de públic aconsellà la renovació completa del comerç, de manera que el 1884 va obtenir llicència d’obres, la qual cosa l’obligà a alinear la façana amb la resta d’edificis de l’entrada a la plaça. L’home també tenia la seva residència a l’indret, però no era, com en ocasions acostumaven els comerciants, al seu establiment, sinó al número 25. El 1890 l’Ajuntament l’autoritzà a construir les voravies, ja que llavors era una tasca particular de la qual el municipi únicament verificava que es fes segons les ordenances municipals.

La seva fama feia que rebés visites, com la dels tretze passatgers del iot nord-americà a vapor May, de 445 tm. A principis de segle, la seva publicitat anunciava que al seu estudi de la plaça Miranda, 4, feia retractes cada dia “encara que plogui”. El 1903 comunicava la novetat dels retrats mats i l’any següent venia un gran assortit de postals, un nou format que llavors tenia molta sortida. El 1909 les postals eren de bromur, tècnica que permetia obtenir imatges de gran qualitat. Devers 1912 es va retirar i al seu local s’hi establí el seu fill Sebastià, que es dedicava a la intermediació financera: admetia dipòsits de diners, constituïa hipoteques i concedia préstecs personals. El 1917 l’Ateneu de Maó li va atorgar un diploma per haver exposat obres seves, fora de concurs, a la segona exposició de Belles Arts que organitzà l’entitat.

 

Un altre establiment famós fou el de Joan Pons que, cap al 1891, traslladà a la plaça la fàbrica de begudes gasoses que havia fundat a la rampa de l’Abundància dos anys abans. Paral·lelament, va aconseguir l’exclusiva de la venda de les cerveses Velten i Bock Lyonnais, però l’experiència no devia ser del tot positiva i el 1893 va aixecar, amb el senyor Mercadal, un forn a l’entrada a la plaça, que tenia el nom de “La Gavilla de Oro”. Segons el periodista, el local comptava amb els darrers avenços: una maquinària d’amassar moguda per un motor a gas; el forn per coure, enlloc de llenya, emprava carbó i l’escalfor estava graduada per un piròmetre. La iniciativa devia de tenir èxit, perquè l’any següent es va mudar a un edifici més gran al proper carrer de Sant Ana, on va prendre el nom de “La Mahonesa”, i s’hi va estar molt d’anys.